<?xml version='1.0' encoding='UTF-8'?><?xml-stylesheet href="http://www.blogger.com/styles/atom.css" type="text/css"?><feed xmlns='http://www.w3.org/2005/Atom' xmlns:openSearch='http://a9.com/-/spec/opensearchrss/1.0/' xmlns:georss='http://www.georss.org/georss' xmlns:gd='http://schemas.google.com/g/2005' xmlns:thr='http://purl.org/syndication/thread/1.0'><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334</id><updated>2012-02-02T11:12:52.848+01:00</updated><title type='text'>Com en un desert sense temps...</title><subtitle type='html'>En la literatura, com en la vida/en la literatura, como en la vida</subtitle><link rel='http://schemas.google.com/g/2005#feed' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/posts/default'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default?max-results=100'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/'/><link rel='hub' href='http://pubsubhubbub.appspot.com/'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><generator version='7.00' uri='http://www.blogger.com'>Blogger</generator><openSearch:totalResults>77</openSearch:totalResults><openSearch:startIndex>1</openSearch:startIndex><openSearch:itemsPerPage>100</openSearch:itemsPerPage><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-3548323447541295924</id><published>2009-10-25T10:01:00.001+01:00</published><updated>2009-10-25T11:00:43.729+01:00</updated><title type='text'>Noticies, nomes noticies/Noticias, solo noticias</title><content type='html'>Quan passa tant de temps hi ha moltes novetats i molts canvis. No tancaré del tot aquest blog, però n’obriré un altre sobre llibres i potser cinema, no ho sé, o potser deixo el cinema per aquest blog que actualitzo tant poc.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Pels que no ho sabíeu, gent com l’Ana amb qui fa tant de temps que no parlo però que de tant en tant trobo aquí i que em fa il·lusió recuperar, us diré que estic a facebook, encara que no sé si la seguretat és tan com diuen o les meves dades les podran fer servir pel que vulguin, i em preocupa saber que ara ja no seré més una persona lliure a internet, Tinc por que facebook em controli. El cas és que hi sóc i em va bé perquè així recupero antics amics com en Jordi Plaja, i espero poder-me connectar a altra gent també. Només per això ja haig d’estar agraït a la pàgina.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Aquest juny la Pilar i jo vam anar a fer un volt per Itàlia. Sortíem de Pisa, passavem uns dies a Florència i arribavem fins a Roma. Pel camí veiem Siena, San Gimignano, Lucca, Peruggia, Assís i Viterbo. El cotxe que ens va donar la companyia no podia ser més apropiat: un cinquecento. Si comento el viatge és pel que vam descobrir a Roma, ciutat eterna. El dia que érem a Lucca – el primer dia de viatge – la Pilar no parava de buscar lavabos per tot arreu. Això ens va fer sospitar durant tot el viatge que passava alguna cosa i a Roma, a l’estació Termini, vam descobrir que estavem embarassats. Vaig necessitar un cafè i un croissant per païr-ho, per assimilar que seria PARE. Estava tant content!&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Cinc mesos i mig després... sabem que serem pares d’una nena que es dirà Blanca si no hi ha una catàstrofe. Així doncs, Renee Vivien serà allò que a Espanya en diuen “un padrazo”, perquè la il·lusió que tinc és indescriptible. Quedeu avisats! Em puc fer molt pesat: ja camina, ja parla, ja ha fet el rotet – bé, no seré tant pesat perquè com que trigo tant a actualitzar només faré, segurament, un petit resum -, i un munt de coses més que explicaré. &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Què us ha semblat? Doncs espero que em seguiu aquí i al meu nou blog, que treballaré més sovint: llegeixo més que no pas visc. –ja us avisaré quan el tingui operatiu.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Cuando pasa tanto tiempo hay muchas novedades y muchos cambios. No cerraré del todo éste blog, pero abriré otro sobre libros y quizá cine, no lo sé, o quizá dejo el cine para éste blog que actualizo tan poco.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Para los que no lo sabíais, gente com Ana, con quien hace tanto tiempo que no hablo pero que a veces encuentro aquí y a la que me hace ilusión recuperar, os diré que esoy en facebook, aqunque no sé si la seguridad es tanta como dicen o si mis datos los podrán utilizar para lo que quieran, y me preocupa saber que ahora ya no seré más una persona libre en internet, Tengo miedo que facebook me controle. El caso es que estoy ahí y me va bien porque así recupero antiguos amigos como Jordi Plaja, y espero poderme conectar a otra gente también. Solo por eso ya tengo que estar agradecido a la página.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Éste junio Pilar y yo fuimos a dar una vuelta por Italia. Salíamos de Pisa, pasábamos unos días en Florencia y llegábamos hasta Roma. Por el camino veíamos Siena, San Gimignano, Lucca, Peruggia, Asís y Viterbo. El coche que nos dio la compañía no podía ser más apropiado: un cinquecento. Si comento el viaje es por lo que descubrimos en Roma, ciudad eterna. El día que estábamos en Lucca – el primer día de viaje – Pilar no paraba de buscar lavabos por todos los sitios. Eso nos hizo sospechar durante todo el viaje que pasaba algo y en Roma, en la estación Termini, descubrimos que estábamos embarazados. necesité un café y un croissant para hacerme a la idea, para asimilar que sería PARDE. ¡Estaba tan contento!&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Cinco meses y medio después... sabemos que seremos padres de una niña que se llamará Blanca si no hay una catástrofe. Así pues, Renee Vivien será aquéllo que en España llaman “un padrazo”, porque la ilusión que tengo es indescriptible. ¡Quedáis avisados! Me pucedo poner muy pesado: ya camina, ya habla, ya ha eructado – bueno, no seré tan pesado porque como tardo tanto en actualizar solo haré, seguramente, un pequeño resúmen -, y un montón de cosas más que explicaré. &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;¿Qué os ha parecido? Pues espero que me sigáis aquí y en mi nuevo blog, que trabajaré más a menudo: leo más a menudo que vivo. – ya os avisaré cuando lo tenga operativo.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-3548323447541295924?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/3548323447541295924/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=3548323447541295924' title='3 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/3548323447541295924'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/3548323447541295924'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2009/10/noticies-nomes-noticiesnoticias-solo.html' title='Noticies, nomes noticies/Noticias, solo noticias'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>3</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-299684942647176079</id><published>2009-02-21T18:05:00.003+01:00</published><updated>2009-02-21T19:21:50.961+01:00</updated><title type='text'>Acompanyeu-me a Jerusalem/ Acompañadme a Jerusalén</title><content type='html'>&lt;a href="http://4.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SaA_JaYQ1rI/AAAAAAAAADA/GQDi_LORfV0/s1600-h/Vigil-Pettie-L.jpg"&gt;&lt;img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5305309791974905522" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 320px; CURSOR: hand; HEIGHT: 244px" alt="" src="http://4.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SaA_JaYQ1rI/AAAAAAAAADA/GQDi_LORfV0/s320/Vigil-Pettie-L.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;Ara feia dos mesos que no escrivia, ben bé des de Nadal. He tingut temps per fer-ho, és cert, però o bé em feia mandra o bé trobava que no hi havia res a dir. De fet, hi ha gent que als seus blocs parla de la seva vida, de les coses que li passen, etc, i és molt respectable, però jo no només vull parlar del que he fet, és a dir, atipar-me com un lladre per Nadal, anar a &lt;em&gt;Montblanc&lt;/em&gt; amb la meva dona uns dies que vam tenir festa, veure &lt;em&gt;Siete almas&lt;/em&gt; al cinema, elaborar el curs d’història bèlica per al meu cunyat a través del cinema, etc. Tinc la necessitat, sovint, de parlar d’altres coses, i a vegades aquesta necessitat es converteix en urgència. Ara sento aquesta urgència perquè fa un mes que em vaig llegir d’una tacada la &lt;em&gt;Trilogia de les creuades&lt;/em&gt; de &lt;strong&gt;Jan Guillou&lt;/strong&gt;, és a dir: &lt;em&gt;El camí de Jerusalem&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;El cavaller del temple&lt;/em&gt; i &lt;em&gt;El retorn a casa&lt;/em&gt; – versió castellana intitulada &lt;em&gt;El legado del templario&lt;/em&gt; (&lt;em&gt;Del norte a Jerusalén&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;El caballero templario&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Regreso al norte&lt;/em&gt;)-.&lt;br /&gt;Poques vegades he devorat els llibres d’una sèrie de manera tan seguida, l’un darrere l’altre, només interrompent-me per llegir una urgència que havia de tornar al seu propietari, i haig de dir que mai m’ha motivat a fer-ho el punt en què et deixa la trama d’un llibre. De la saga de fantasia &lt;em&gt;Canción de hielo y fuego&lt;/em&gt; encara no n’he llegit el tercer volum i de moment no tinc ganes de fer-ho, tot i que la trobo fascinant. Què m’ha mogut, doncs, a empassar-me l’un darrere l’altre els tres volums que conformen la &lt;em&gt;Trilogia de les creuades&lt;/em&gt;? L’argument sembla anodí: al segle XI un nen de la &lt;em&gt;Götaland Occidental&lt;/em&gt; anomenat &lt;strong&gt;Arn Magnusson&lt;/strong&gt; és enviat a un convent per a ser educat per monjos cistercencs que no només li ensenyen filosofia, teologia i llatí sinó que també l’inicien en les arts militars de l’època. Si agafes el primer llibre i penses que això és el que et trobaràs et dius: una altra història d’heroi que s’inicia en les arts militars. Res més lluny d’això. La &lt;em&gt;Götaland&lt;/em&gt;, o terra dels gots, no és altra cosa que l’actual &lt;em&gt;Suècia&lt;/em&gt; quan encara estava dividida en tres territoris: &lt;em&gt;Svealand&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Götaland occidental&lt;/em&gt; i &lt;em&gt;Götaland oriental&lt;/em&gt;. El llibre explica, doncs, d’una banda, una història poc coneguda: la formació de &lt;em&gt;Suècia&lt;/em&gt; com a regne unificat, de l’altra, la guerra amb &lt;strong&gt;Saladí&lt;/strong&gt; a la llunyana &lt;em&gt;Jerusalem&lt;/em&gt;, on &lt;strong&gt;Arn&lt;/strong&gt; va a parar per motius que no desvetllarem. Amb això, però, no n’hi ha suficient per picar-me la curiositat, però si hi afegim una magistral lliçó d’història i una ambientació perfecta, tenim tots els ingredients per gaudir d’allò més. Cal afegir-hi també una trama amorosa d’aquelles que et fan treure’t el barret, amb la dosi justa de sensibleria.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Si voleu una novel·la, tres en aquest cas, que traspuïn història per tots costats, una novel·la amb un argument fascinant, que ens parla de l’amor d’una manera sorpenentment realista, amb una de les millors explicacions que hem pogut veure sobre l’&lt;em&gt;orde dels cavallers del temple&lt;/em&gt;, una novel·la que ens transporta a l’edat mitja nòrdica com només un gran escriptor podria fer-ho, llegiu &lt;strong&gt;Jan Guillou&lt;/strong&gt;: no us en penedireu. I quan acabeu la lectura del llibre, feu el que encara no he fet: navegar per internet i cercar la pel.lícula més cara de la història de &lt;em&gt;Suècia&lt;/em&gt;, estrenada a molts països europeus però no a &lt;em&gt;Espanya&lt;/em&gt;, i que em sembla que es diu &lt;em&gt;Arn tempelriddaren&lt;/em&gt; – que pels que sabeu suec i per a tots aquells amb un mínim de sentit comú es pot traduir per &lt;em&gt;Arn el cavaller temple&lt;/em&gt; -. Abans de veure-la, però llegiu les novel·les. Sembla que no han estat capaços de traslladar al cel·luloide tota l’ambientació política que traspuen els llibres.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;__________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;Hacía dos meses que no escribía, más o menos desde Navidad. He tenido tiempo para hacerlo, es cierto, pero o bien me daba pereza o bien me encontraba que no tenía nada que decir. De hecho, hay gente que en sus blogs habla de su vida, de las cosas que le suceden, etc, y es muy respetable, pero yo no sólo quiero hablar de lo que he hecho, es decir, atiborrarme por Navidad, ir a &lt;em&gt;Montblanc&lt;/em&gt; con mi mujer unos días que tuvimos festa, ver &lt;em&gt;Siete almas&lt;/em&gt; en el cine, elaborar el curso de historia bélica para mi cuñado a través del cine, etc. Tengo la necesidad, a menudo, de hablar de otras cosas, y a veces esta necesidad se convierte en urgencia. Ahora siento esa urgencia porque hace un mes que me leí de una tacada la &lt;em&gt;Trilogía de las cruzadas&lt;/em&gt; de &lt;strong&gt;Jan Guillou&lt;/strong&gt; en catalán, es a decir: &lt;em&gt;El camí de Jerusalem&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;El cavaller del temple&lt;/em&gt; y &lt;em&gt;El retorn a casa&lt;/em&gt; – versión castellana titulada &lt;em&gt;El legado del templario&lt;/em&gt; (&lt;em&gt;Del norte a Jerusalén&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;El caballero templario&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Regreso al norte&lt;/em&gt;)-.&lt;br /&gt;Pocas veces he devorado los libros de una serie de un tirón, uno tras otro, sólo interrumpiéndome par leer una urgencia que tenía que devolver a su propietario, y tengo que decir que nunca me ha motivado a ello el punto en el que te deja la trama de un libro. De la saga de fantasía &lt;em&gt;Canción de hielo y fuego&lt;/em&gt; aún no he leído el tercer volúmen y de momento no tengo ganas de hacerlo, a pesar de que la encuentro fascinante. ¿Qué me ha movido, pues, a devorar uno tras otro los tres volúmenes que conforman la &lt;em&gt;Trilogía de las cruzadas&lt;/em&gt;? El argumento parece anodino: en el siglo XI un niño de &lt;em&gt;Götaland Occidental&lt;/em&gt; llamado &lt;strong&gt;Arn Magnusson&lt;/strong&gt; es enviado a un convento para ser educado por monjes cistercenses que no sólo le enseñan filosofía, teologia y latín si no que también lo inician en las artes militares de la época. Si coges el primer libro y piensas que eso es lo que encontrarás te dices: otra historia de héroe que se inicia en las artes militares. Nada más lejos de ello. &lt;em&gt;Götaland&lt;/em&gt;, o tierra de los godos, no es otra cosa que la actual &lt;em&gt;Suecia&lt;/em&gt; cuando aún estaba dividida en tres territorios: &lt;em&gt;Svealand&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Götaland occidental&lt;/em&gt; y &lt;em&gt;Götaland oriental&lt;/em&gt;. El libro explica, pues, por un lado, una historia poco conocida: la formación de &lt;em&gt;Suecia&lt;/em&gt; como reino unificado, por otro, la guerra con &lt;strong&gt;Saladino&lt;/strong&gt; en la lejana &lt;em&gt;Jerusalen&lt;/em&gt;, donde &lt;strong&gt;Arn&lt;/strong&gt; va a parar por motivos que no desvelaremos. Con eso, no obstante, no hay suficiente para picarme la curiosidad, pero si añadimos una magistral lección de historia y una ambientación perfecta, tenemos todos los ingredientes para disfrutar de lo lindo. Hay que añadir también una trama amorosa como para quitarse el sombrero, con la dosis justa de sensiblería.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Si queréis una novela, tres en este caso, que rezumen historia por todos lados, una novela con un argumento fascinante, que nos habla del amor de una manera sorpenendmentemente realista, con una de las mejores explicaciones que hemos podido ver sobre la &lt;em&gt;orden de los caballeros del templo&lt;/em&gt;, una novela que nos traslada a la edad media nórdica como sólo un gran escritor podría hacerlo, leed &lt;strong&gt;Jan Guillou&lt;/strong&gt;: no os arrepentiréis. Y cuando terminéis la lectura del libro, haced lo que aún no he hecho: navegar por interet y buscar la película más cara de la historia de &lt;em&gt;Suecia&lt;/em&gt;, estrenada en muchos países europeuos pero no en España, y que me parece que se llama &lt;em&gt;Arn tempelriddaren&lt;/em&gt; – que para los que sabéis sueco o para todos aquéllos con un mínimo de sentido común se puede traducir como &lt;em&gt;Arn el caballero templario&lt;/em&gt; -. Antes de verla, sin embargo, leed las novelas. Parece que no han sido capaces de trasladar al celuloide toda la ambientación política que rezuman los libros.&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-299684942647176079?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/299684942647176079/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=299684942647176079' title='3 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/299684942647176079'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/299684942647176079'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2009/02/acompanyeu-me-jerusalem-acompanadme.html' title='Acompanyeu-me a Jerusalem/ Acompañadme a Jerusalén'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://4.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SaA_JaYQ1rI/AAAAAAAAADA/GQDi_LORfV0/s72-c/Vigil-Pettie-L.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>3</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-5381841760652156712</id><published>2008-12-26T22:48:00.002+01:00</published><updated>2008-12-26T23:10:46.178+01:00</updated><title type='text'>Joyeux Noël et meilleur St. Stéphane !!!</title><content type='html'>&lt;a href="http://3.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SVVWV4ewS0I/AAAAAAAAAC4/7dUKfN1cIXQ/s1600-h/pessebre-de-can-nastic.jpg"&gt;&lt;img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5284224671727766338" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 320px; CURSOR: hand; HEIGHT: 220px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SVVWV4ewS0I/AAAAAAAAAC4/7dUKfN1cIXQ/s320/pessebre-de-can-nastic.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;div&gt;Doncs això, que un&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="center"&gt;&lt;span style="font-family:lucida grande;font-size:180%;color:#ff0000;"&gt;&lt;strong&gt;Bon Nadal i un millor Sant Esteve&lt;/strong&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="center"&gt;&lt;strong&gt;&lt;span style="font-size:180%;color:#ff0000;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/strong&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="center"&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div&gt;per a tothom! Gràcies per seguir aquest bloc! (continuarem reflexionant sobre la vida un any més)&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div&gt;__________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Pues eso, que una&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="center"&gt;&lt;span style="color:#ff0000;"&gt;&lt;strong&gt;¡&lt;span style="font-family:lucida grande;font-size:180%;"&gt;Feliz Navidad y un mejor San Esteban para todos!&lt;/span&gt;&lt;/strong&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="center"&gt;&lt;strong&gt;&lt;span style="font-size:180%;color:#ff0000;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/strong&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div&gt;¡Gracias por seguir este bloc! (continuaremos reflexionando sobre la vida un año más)&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-5381841760652156712?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/5381841760652156712/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=5381841760652156712' title='2 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/5381841760652156712'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/5381841760652156712'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2008/12/joyeux-nol-et-meilleur-st-stphane.html' title='Joyeux Noël et meilleur St. Stéphane !!!'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://3.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SVVWV4ewS0I/AAAAAAAAAC4/7dUKfN1cIXQ/s72-c/pessebre-de-can-nastic.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>2</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-8151692838556985850</id><published>2008-12-26T22:33:00.002+01:00</published><updated>2008-12-28T00:23:39.133+01:00</updated><title type='text'>Penjant una entrada escrita fa temps…/Colgando una entrada escrita hace tiempo...</title><content type='html'>Aquesta entrada la tenia escrita fa dies, però fins la setmana passada el meu cunyat no em va retornar el portatil, que estava espatllat, i avui he pogut traduïr-la i penjar-la. Com veieu no m’oblido del &lt;em&gt;bloc&lt;/em&gt;.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;___________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Esta entrada la tenía escrita hace días, pero hasta la semana pasada mi cuñado no me devolvió el portátil, que estaba estropeado, y hoy he podido traducirla y colgarla. Como veis no me olvido del &lt;em&gt;blog&lt;/em&gt;.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-8151692838556985850?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/8151692838556985850/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=8151692838556985850' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/8151692838556985850'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/8151692838556985850'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2008/12/penjant-una-entrada-escrita-fa.html' title='Penjant una entrada escrita fa temps…/Colgando una entrada escrita hace tiempo...'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-8401291661447518418</id><published>2008-12-26T21:52:00.005+01:00</published><updated>2008-12-27T11:15:06.797+01:00</updated><title type='text'>History leans on Iron Maiden songs</title><content type='html'>&lt;p align="justify"&gt;&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SVVIb79aSpI/AAAAAAAAACw/gtU1yuZpqBc/s1600-h/seventh.jpg"&gt;&lt;img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5284209382578080402" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 320px; CURSOR: hand; HEIGHT: 320px" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SVVIb79aSpI/AAAAAAAAACw/gtU1yuZpqBc/s320/seventh.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt; Hi va haver un temps en què tenia catorze anys, m’agradava molt la música i comprava tot allò que em cridava l’atenció. Una tarda qualsevol passejava amb el meu avi &lt;strong&gt;Pepe&lt;/strong&gt; – el pare del meu pare, que ja fa temps que no és entre nosaltres – i no recordo ben bé per què vam entrar al &lt;em&gt;Tall Britànic&lt;/em&gt;. Els discos, en aquell temps, es trobaven a la planta baixa del conegut centre de la Plaça Catalunya. L’avi se sentia generós i a mi no dm va costar gens decidir-me, i vaig acabar arribant a casa amb una casset d’un grup per a mi desconegut fins llavors. Només hi havia quatre cançons, una d’elles la sublim &lt;em&gt;Remember Tomorrow&lt;/em&gt;. &lt;em&gt;Maiden Japan&lt;/em&gt; em va acompanyar setmanalment durant un any sencer, i és curiós, perquè en aquest disc encara canta &lt;strong&gt;Paul Di’Anno&lt;/strong&gt;, però jo aleshores no sabia res d’&lt;em&gt;Iron Maiden&lt;/em&gt; i l’únic que realment em sorprenia era no haver-los descobert abans.&lt;br /&gt;Passat aquell any, per nadal, algú em va regalar a l’amic invisible que feiem a l’escola un poster del disc &lt;em&gt;Piece of mind&lt;/em&gt;. Ara no sé qui va encertar tant bé el regal, però em sembla recordar vagament que va ser el &lt;em&gt;Marc Espar&lt;/em&gt;, un bon amic d’aquella època, encra que no dels més íntims. No només va ser un encert, sinó que va propiciar la cerca, quan vaig aconseguir una mica de diners, d’un nou album de la banda per disfrutar tant com aquell EP. I va arribar, a l’abril o maig del 88, el &lt;em&gt;Seventh son of a seventh son&lt;/em&gt;, per a mi, juntament amb el &lt;em&gt;Fear of the dark&lt;/em&gt;, els dos millors àlbums de la música heavy que s’han fet mai.&lt;br /&gt;No sé si entenc gaire de heavy. Abans n’escoltava força: &lt;em&gt;Iron Maiden&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Twisted Sister&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;AC/DC&lt;/em&gt;¸ &lt;em&gt;Kiss&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Megadeth&lt;/em&gt;, &lt;strong&gt;Ozzy Osbourne&lt;/strong&gt;, &lt;em&gt;Saxxon&lt;/em&gt;… Tenia un cosí, el &lt;strong&gt;Javi&lt;/strong&gt;, que era un fidel seguidor del heavy, i em va anar introduint, sense saber-ho, en un món tant ampli i desconegut per mi que cada descoberta que hi feia era una sorpresa gratificant, única. El nucli de tot el que hi vaig descobrir va seguir essent, però, aquella &lt;em&gt;Dama de ferro&lt;/em&gt; que va fer que m’apassionés per moltes coses que abans potser no m’interessaven.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Sempre he estat un pèssim estudiant, i no vaig millorar realment fins que no vaig anar a la universitat, on realment les matèries que m’oferien se m’apareixien apassionants, i no obstant això des dels catorze anys la història em va ancandilar fins a límits insospitats, cosa que no vol dir que comencés a treure bona nota en aquesta assignatura. El que m’explicaven a l’escola no m’interessava gens. El que m’explicava des del seu nom fins a les cançons dels seus discos l’estimada &lt;em&gt;Dama de ferro&lt;/em&gt; em captivava d’allò més, i fou així com vaig tornar-me mico per poder entendre el que deien les seves cançons, ja que a l’escola estudiavem francès i per a mi l’anglès s’assemblava al “xino”. &lt;/p&gt;&lt;p align="justify"&gt;&lt;em&gt;Can I play with madness - the prophet stared at his crystal ball&lt;br /&gt;Can I play with madness - there's no vision there at all&lt;br /&gt;Can I play with madness - the prophet looked and he laughed at me&lt;br /&gt;Can I play with madness - he said you're blind too blind to see&lt;br /&gt;&lt;/em&gt;&lt;br /&gt;Jo també volia jugar amb la bogeria: sempre m’he sentit com un nen. M’agrada dir bestieses de tant en tant, tenir un comportament absurd, saber que &lt;strong&gt;Gianni Rodari&lt;/strong&gt; tenia raó quan deia que la fantasia no hauria de marxar de la ment de les persones adultes, dur la contrària a &lt;strong&gt;C. S. Lewis&lt;/strong&gt; i demostrar-li que un adult també pot admirar la fantasia en tota la seva plenitud, sense més pretensió que l’alliberament del gaudi.&lt;br /&gt;&lt;em&gt;Iron Maiden&lt;/em&gt; eren alhesores per mi una genialitat, com &lt;strong&gt;Bruce Springsteen&lt;/strong&gt; o &lt;strong&gt;Witney Houston&lt;/strong&gt; – quins estils més diferents convivien en mi! -, i les seves lletres em transportaven cap a llocs imaginaris plens de decapitacions i màgia negra. Sempre he estat un ecriptor, mal que em pesi, una mica pessimista, i en aquells temps fins i tot el cine desitjva que acabés malament. Per això m’agradava aquest grup que m’incitava a llegir la &lt;em&gt;Bíblia&lt;/em&gt; amb més fervor tot i que vaig trigar encara un any a descobrir-me com a creient. Mireu sinó &lt;em&gt;Moonchild&lt;/em&gt;, amb la prostituta escarlata com a símbol de la gratitud humana. Haurien compost la canço emmirallats en &lt;em&gt;Hawthorne&lt;/em&gt;?&lt;/p&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;em&gt;I am he the bornless one&lt;/em&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;em&gt;The fallen angel watching you&lt;/em&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;em&gt;Babylon, the scarlet whore&lt;/em&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;em&gt;I'll infiltrate your gratitude&lt;/em&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;em&gt;Don't you dare to save your son&lt;/em&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;em&gt;Kill him now and save the young ones&lt;/em&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;em&gt;Be the mother of a birth strangled babe&lt;/em&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;em&gt;Be the devils own, Lucifer's my name&lt;br /&gt;&lt;/em&gt;&lt;br /&gt;Anys més tard vaig acabar desconnectat del grup i del heavy en general, però sempre va quedar dins meu un cuquet que em va permetre seguir apreciant la música més dura en tota la seva plenitud: &lt;em&gt;Rage against the machine&lt;/em&gt;, alguns discs dels &lt;em&gt;Smashing Pumkins,&lt;/em&gt; etc. El que va restar, i que ara ha tornat ja que la meva dona em va sorprendre amb un Cd on hi ha tota la discografia del grup, és l’amor per la fantasia medieval que no m’ha abandonat, la passió per la bel.licositat de la història, o per la història bèl·lica, si ho voleu.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Vaig veure una dama de ferro a &lt;strong&gt;Rottenburg&lt;/strong&gt;, i des d’aquell dia he sabut que la història és per a mi, sobretot gràcies al professor &lt;strong&gt;Pallarés&lt;/strong&gt;, de COU, un dels pilars de la humanitat. Gràcies, &lt;strong&gt;Dickinson&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Harris&lt;/strong&gt; i companyia, per ajudar-me a descobrir-ho.&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;________________________________________________________&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;Hubo un tiempo en el que tenía catorce años, me gustaba mucho la música y compraba todo aquello que llamaba mi atención. Una tarde qualquiera paseaba con mi abuelo &lt;strong&gt;Pepe&lt;/strong&gt; – el padre de mi padre, que ya hace un tiempo que no se encuentra entre nosotros – y no recuerdo bien por qué entramos en la &lt;em&gt;Raja Inglesa&lt;/em&gt;. Los discos, en aquél tiempo, se encontraban en a planta baja del conocido centro de la Plaça Catalunya. El abuelo se sentía generoso y a mí no me costó decidirme, y terminé llegando a casa con una casete de un grupo para mí desconocido hasta entonces. Sólo había cuatro canciones, una de ellas la sublime &lt;em&gt;Remember Tomorrow&lt;/em&gt;. &lt;em&gt;Maiden Japan&lt;/em&gt; me acompañó semanalmente durante un año entero, y es curioso, porque en este disco aún canta &lt;strong&gt;Paul Di’Anno&lt;/strong&gt;, pero yo entonces no sabía nada de &lt;em&gt;Iron Maiden&lt;/em&gt; y lo único que realmente me sorprendía era no haberlos descubierto antes.&lt;br /&gt;Pasado aquél año, por navidad, alguien me regaló en el amigo invisible que celebrabamos en la escuela un poster del disco &lt;em&gt;Piece of mind&lt;/em&gt;. Ahora no recuerdo quién acertó tant bien el regalo, pero me parece que fue &lt;strong&gt;Marc Espar&lt;/strong&gt;, un buen amigo de aquélla época, aunque no de los más íntimos. No sólo fue un acierto, si no que propició la búsqueda, cuando conseguí un poco de dinero, de un nuevo álbum de la banda para disfrutar tanto com aquél EP. Y llegó, en abril o mayo del 88, &lt;em&gt;Seventh son of a seventh&lt;/em&gt; son, para mí, junto con &lt;em&gt;Fear of the dark&lt;/em&gt;, los dos mejores álbumes de la música heavy que se han hecho nunca.&lt;br /&gt;No sé si entiendo mucho de heavy. Antes esuchaba bastante: &lt;em&gt;Iron Maiden&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Twisted Sister&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;AC/DC&lt;/em&gt;¸ &lt;em&gt;Kiss&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Megadeth&lt;/em&gt;, &lt;strong&gt;Ozzy Osbourne&lt;/strong&gt;, &lt;em&gt;Saxxon&lt;/em&gt;… Tenía un primo, &lt;strong&gt;Javi&lt;/strong&gt;, que era un fiel seguidor del heavy, y me fue introduciendo, sin saberlo, en un mundo tan amplio y desconocido para mí que cada descubrimiento que hacía era una sorpresa gratificante, única. El núcleo de todo lo que descubrí fue y será, no obstante, aquélla &lt;em&gt;Dama de hierro&lt;/em&gt; que hizo que me apasionara por muchas cosas que antes quizá no me interesaban.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Siempre he sido un pésimo estudiante, y no mejoré realmente hasta que no fui a la universidad, donde realmente las materias que me ofrecían se me aparecían apasionantes, y a pesar de eso desde los catorce años la historia me encandiló hasta límites insospechados, lo cual no quiere decir que empezara a sacar buenas notas en esta asignatura. Lo que me explicaban en el colegio no me interesaba para nada. Lo que me contaba desde su nombre hasta las caniones de sus discos mi querida &lt;em&gt;Dama de hierro&lt;/em&gt; me cautivaba más, y fue así cómo me volví loco por entender lo que decían sus canciones, ya que en el colegio estudiábamos francés y para mí el inglés se parecía al “chino”. &lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;em&gt;Can I play with madness - the prophet stared at his crystal ball&lt;br /&gt;Can I play with madness - there's no vision there at all&lt;br /&gt;Can I play with madness - the prophet looked and he laughed at me&lt;br /&gt;Can I play with madness - he said you're blind too blind to see&lt;br /&gt;&lt;/em&gt;&lt;br /&gt;Yo también quería jugar con la locura: siempre me he sentido como un niño. Me gusta decir tonterías de tanto en tanto, tener un comportamiento absurdo, saber que &lt;strong&gt;Gianni Rodari&lt;/strong&gt; tenía razón cuándo decía que la fantasía no tendría que irse de la mente de las personas adultas, llevar la contraria a &lt;strong&gt;C. S. Lewis&lt;/strong&gt; y demostrarle que un adulto también puede admirar la fantasía en toda su plenitud, sin más pretensión que la libertad del goce.&lt;br /&gt;&lt;em&gt;Iron Maiden&lt;/em&gt; eran entonces para mí una genialidad, como &lt;strong&gt;Bruce Springsteen&lt;/strong&gt; o &lt;strong&gt;Witney Houston&lt;/strong&gt; – ¡qué estilos más dispares convivían en mí! -, y sus letras me transportaban hacia lugares imaginarios llenos de decapitaciones y magia negra. Siempre he sido un ecritor, mal que me pese, un poco pesimista, y en aquéllos tiempos incluso el cine deseaba que terminara mal. Por eso me gustaba tanto este grupo que me incitaba a leer la &lt;em&gt;Bíblia&lt;/em&gt; con más fervor aunque tardé todavía un año en descubrirme como creiente. Mirad si no &lt;em&gt;Moonchild&lt;/em&gt;, con la prostituta escarlata como símbolo de la gratitud humana. ¿Habrían compuesto la canción esimismados en &lt;em&gt;Hawthorne&lt;/em&gt;?&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt; &lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;em&gt;&lt;/em&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;em&gt;I am he the bornless one&lt;/em&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;em&gt;The fallen angel watching you&lt;/em&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;em&gt;Babylon, the scarlet whore&lt;/em&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;em&gt;I'll infiltrate your gratitude&lt;/em&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;em&gt;Don't you dare to save your son&lt;/em&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;em&gt;Kill him now and save the young ones&lt;/em&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;em&gt;Be the mother of a birth strangled babe&lt;/em&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;em&gt;Be the devils own, Lucifer's my name&lt;br /&gt;&lt;/em&gt;&lt;br /&gt;Años más tarde terminé desconectado del grupo y del heavy en general, pero siempre quedó en mi un gusanillo que me permitió seguir apreciando la música más dura en toda su plenitud: &lt;em&gt;Rage against the machine&lt;/em&gt;, algunos discos de los &lt;em&gt;Smashing Pumkins&lt;/em&gt;, etc. Lo que quedó, y que ahora ha vuelto ya que mi mujer me sorprendió con un Cd donde se encuentra toda la discografía del grupo, es el amor por la fantasía medieval que no me ha abandonado, la pasión por la belicosidad de la historia, o por la historia bélica, si queréis.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Vi una dama de hierro en &lt;strong&gt;Rottenburg&lt;/strong&gt;, i desde aquél día he sabido que la historia es para mí, sobre todo gracias al profesor &lt;strong&gt;Pallarés&lt;/strong&gt;, de COU, uno de los pilares de la humanidad. Gracias, &lt;strong&gt;Dickinson&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Harris&lt;/strong&gt; y compañía, por ayudarme a descubrirlo.&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-8401291661447518418?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/8401291661447518418/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=8401291661447518418' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/8401291661447518418'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/8401291661447518418'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2008/12/history-leans-on-iron-maiden-songs.html' title='History leans on Iron Maiden songs'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SVVIb79aSpI/AAAAAAAAACw/gtU1yuZpqBc/s72-c/seventh.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-6576390777261775478</id><published>2008-11-26T13:23:00.013+01:00</published><updated>2008-11-26T14:20:42.443+01:00</updated><title type='text'>L’obsessió de Schopenhauer/La obsesión de Schopenhauer</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;&lt;a href="http://3.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SS1BQ_wwz7I/AAAAAAAAABw/5jaY-obHs8M/s1600-h/japon-atilio.jpg"&gt;&lt;img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5272942498970390450" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 320px; CURSOR: hand; HEIGHT: 210px" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SS1BQ_wwz7I/AAAAAAAAABw/5jaY-obHs8M/s320/japon-atilio.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt; &lt;span xmlns=""&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;"[…] se toma en cuenta, principalmente, una linda nariz; una nariz corta y respingada lo arruina todo. Una pequeña curva de la nariz, hacia abajo o hacia arriba, ha decidido, y con razón, la felicidad en la vida de innumerables muchachas […]" &lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span xmlns=""&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;&lt;em&gt;El arte de tratar a las mujeres&lt;/em&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;&lt;strong&gt;Arthur Schopenhauer&lt;/strong&gt;&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;p align="justify"&gt;&lt;span xmlns=""&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;&lt;p align="justify"&gt;&lt;span xmlns=""&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;Em semba que el tema d'avui al &lt;em&gt;blog&lt;/em&gt; no és nou. El que ha estat una novetat ha sigut llegir aquest panflet de &lt;strong&gt;Schopenhauer&lt;/strong&gt; que s'engloba dins del que jo anomeno la sèrie l'&lt;em&gt;art de…&lt;/em&gt; - &lt;em&gt;l'art de tenir raó, l'art de la persuasió&lt;/em&gt;, etc. – i que no és res més que un tractat clàssic de missogínia. Descobrir que un home que al segle XIX manifestava obertament sentir-se superior a "les femelles", com ell anomenava les dones, comparteix amb mi el gust per un nas adequat, és gratificant. Un nas bell, ni arromangat, ni massa llarg, que no sigui gros ni camús, i sobretot un nas que no tingui aquesta part òssia que sobressurt com un espadat i fa que se'l titlli d'aguilenc, i que tampoc sigui grec, que les estàtues ja estan bé on són, és el cim de la plenitud. La plenitud que dóna l'èxtasi de la bellesa en la seva màxima esplendor.&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;p align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;Sóc un enamorat dels nassos femenins, ho confesso, i com ja &lt;/span&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;vaig dir fa&lt;/span&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt; temps aquesta obsessió neix amb la lectura d'&lt;em&gt;Astèrix i Cleopatra&lt;/em&gt;, on la major part de personatges manifesten obertament l'admiracio que senten pel nas de la reina egípcia. Amb els anys, la obsessió s'ha convertit en fetitxisme, i així com hi ha persones que noten com els puja la líbido en veure unes bones sabates de tacó, jo m'excito oníricament en fixar-me en els nassos de les dones que m'atrauen.El primer que miro d'una dona és, doncs, el seu nas. Hi ha homes que diuen els ulls, el rostre, el cos… menteixen. Un home acostuma a valorar una dona físicament pels pits i el cul, i després ja es fixarà en la resta. Exclamar: Has vist quin culet? En veure una dona apetitosa, és habitual en una conversa masculina. Jo ho faig, però invariablement més tard o més d'hora hauré d'estudiar el nas de la propietària d'aquell cul esplendorós.&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;Em vaig enamorar de la meva dona pel seu nas, petit i bufó, proporcionat al rostre, enmig d'unes galtes tacades aquí i allí de gracioses pigues marronoses. Totes les dones o nenes – quan jo també era un nen – per qui m'he sentit atret en algun moment de la meva vida, algunes de les quals han estat amigues meves abans o després d'enamorar-me'n, tenien un nas atractiu, o si més no que s'adeia amb la seva personalitat. El de la &lt;strong&gt;Goretti &lt;/strong&gt;era petit i rodó – almenys quan era una nena, fa anys que no sé res d'ella -, el de la &lt;strong&gt;Lali&lt;/strong&gt; arromangat com el de la &lt;strong&gt;Cleoptra&lt;/strong&gt; de l'&lt;strong&gt;Astèrix&lt;/strong&gt;, el de la &lt;strong&gt;Montse&lt;/strong&gt; era gros, un xic desproporcionat, amb un os al mig que el feia adient a a seva personalitat tímida i fugissera, el de la &lt;strong&gt;Tere&lt;/strong&gt; era minúscul però no camús, i potser perquè no vaig atrevir-me a dir-li mai no va saber el que sentia per ella en la meva jovetut incipient. La &lt;strong&gt;Georgina &lt;/strong&gt;era diferent, amb un nas poc adient al rostre que no feia sinó donar-li un aspecte d'assimetria, com si la natura hagués fet expressament de no col·locar-lo al bellmig de la seva cara, però no obstant això aquells dies em semblava la noia més bella del món. I de la &lt;strong&gt;Mabel&lt;/strong&gt;, què dir-ne? Un nas adecuat al rostre que quedava ressaltat per to de pell fosc que tenia aquella dona extraordinària. M'he deixat pel final el nas de l'&lt;strong&gt;Ana&lt;/strong&gt;, una extremenya que destacava per tenir-lo tenyit de pigues encantadores i que m'ha donat molt sempre que ho he necessitat.&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;De vegades, com avui, vaig per un carrer qualsevol fixant-me en les "femelles" que em creuo i, invariablement, en el nas que mostren amb més o menys fortuna. Potser més aviat hauria de fixar-me en el meu, que és una mica gros, tot i que no li he tingut mai gaire apreci, però sé que el que em mou no és un estudi dels nassos que m'envolten dia rere dia, sinó la curiositat d'imaginar com són les portadores d'aquests apèndix que em sedueixen.&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;__________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;"[…] se toma en cuenta, principalmente, una linda nariz; una nariz corta y respingada lo arruina todo. Una pequeña curva de la nariz, hacia abajo o hacia arriba, ha decidido, y con razón, la felicidad en la vida de innumerables muchachas […]" &lt;/span&gt;&lt;/p&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;&lt;em&gt;El arte de tratar a las mujeres&lt;/em&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;&lt;strong&gt;Arthur Schopenhauer&lt;/strong&gt;&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;Me parece que el tema de hoy en el &lt;em&gt;blog&lt;/em&gt; no es nuevo. Lo que ha sido una novedad ha sido leer este panfleto de &lt;strong&gt;Schopenhauer&lt;/strong&gt; que se engloba en lo que yo llamo la serie el &lt;em&gt;arte de…&lt;/em&gt; - &lt;em&gt;el arte de tener razón, el arte de la persuasión&lt;/em&gt;, etc. – y que no es nada más que un tratado clásico de misogínia. Descubrir que un hombre que en el siglo XIX manifestaba abiertamente sentirse superior a "las hembras", como él llamaba a las mujeres, comparte conmigo el gusto por una nariz adequada, es gratificante. Una nariz bella, ni respingona, ni demasiado larga, que no sea gorda ni chata, y sobre todo una nariz que no tenga ésa parte ósea que sobresale como un acantilado y hace que se la tilde de aguileña, y que tampoco sea griega, que las estátuas ya están bien donde están, es la cumbre de la plenitud. La plenitud que da el éxtasis de la belleza en su máximo esplendor.&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;Soy un enamorado de las narices femeninas, lo confieso, y como ya dije hace tiempo esta obsessión nace de la lectura de &lt;em&gt;Astérix y Cleopatra&lt;/em&gt;, donde la mayor parte de personajes manifiestan abiertamente la admiración que sienten por la nariz de la reina egípcia. Con los años, la obsesión se ha convertido en fetichismo, y así como hay personas que sienten como les sube la líbido al ver unos buenos zapatos de tacón, yo me excito oníricamente al fijarme en las narices de las mujeres que me atraen. Lo primero que miro de una mujer es, pues, su nariz. Hay hombres que dicen los ojos, el rostro, el cuerpo… mienten. Un hombre acostumbra a valorar una mujer físicamente por los pechos y el culo, y después ya se fijará en el resto. Exclamar: ¿Has visto qué culito? Al ver una mujer apetecible, es habitual en una conversación masculina. Yo lo hago, pero invariablemente más tarde o más temprano tendré que estudiar la nariz de la propietaria de aquel culo esplendoroso.&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;Me enamoré de mi mujer por su nariz, pequeña i cuca, proporcionada al rostro, situada en medio de unas mejillas manchadas aquí y allí de graciosas pecas marronáceas. Todas las mujeres o niñas – cuando yo también era un niño – por las que me he sentido atraído en algún momento de mi vida, algunas de les cuales han sido amigas mías antes o después de enamorarme de ellas, tenían una nariz atractiva, ocuando menos que se avenía con su personalidad. La de &lt;strong&gt;Goretti &lt;/strong&gt;era pequeña y redonda – al menos cuando era una niña, hace años que no sé nada de ella -, la de la &lt;strong&gt;Lali,&lt;/strong&gt; respingona com la de la &lt;strong&gt;Cleoptra&lt;/strong&gt; de &lt;strong&gt;Astérix&lt;/strong&gt;, la de &lt;strong&gt;Montse&lt;/strong&gt; era grande, un poco desproporcionada, con un hueso en medio que la hacía adecuada a su personalidad tímida y huidiza, la de &lt;strong&gt;Tere&lt;/strong&gt; era minúscula pero no chata, y quizá por que no me atreví a decirle nunca no supo lo que sentía por ella en mi juventud incipiente. &lt;strong&gt;Georgina &lt;/strong&gt;era distinta, con una nariz poco adecuada al rostro que no hacía si no darle un aspecto de asimetría, como si la naturaleza hubiese decidio expresamente no colocarlo en el centro de su cara, pero no obstante en aquellos días me parecía la muchacha más bella del mundo. Y de &lt;strong&gt;Mabel&lt;/strong&gt;, ¿qué decir? Una nariz adecuada al rostro que quedaba resaltada por un tono de piel oscura que tenía aquella mujer extraordinaria. Me he dejado para el final la nariz de &lt;strong&gt;Ana&lt;/strong&gt;, una extremeña que destacaba por tenerla teñida de pecas encantadoras y que me ha dado mucho siempre que lo he necessitado. &lt;/span&gt;&lt;/p&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;A veces, como hoy, voy por una calle cualquiera fijándome en las "hembras" que me cruzo y, invariablemente, en la nariz que muestran con más o menos fortuna. Quizá debería fijarme en la mía, que es un poco grande, a pesar de no haberla apreciado mucho, pero sé que lo que me mueve no es un estudio de las narices que me rodean día tras día, si no más bien la curiosidad de imaginar cómo serán las portadoras de éstos apéndices que me seducen.&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-6576390777261775478?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/6576390777261775478/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=6576390777261775478' title='3 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/6576390777261775478'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/6576390777261775478'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2008/11/lobsessi-de-schopenhauerla-obsesin-de.html' title='L’obsessió de Schopenhauer/La obsesión de Schopenhauer'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://3.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SS1BQ_wwz7I/AAAAAAAAABw/5jaY-obHs8M/s72-c/japon-atilio.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>3</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-6025397739843865084</id><published>2008-11-21T00:26:00.005+01:00</published><updated>2008-11-26T15:44:03.000+01:00</updated><title type='text'>Deeply, into the fire</title><content type='html'>&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SSXzFQGcA6I/AAAAAAAAABo/XsqtwjV0A-0/s1600-h/1161830024_0.jpg"&gt;&lt;img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5270886210453898146" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 119px; CURSOR: hand; HEIGHT: 320px" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SSXzFQGcA6I/AAAAAAAAABo/XsqtwjV0A-0/s320/1161830024_0.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt; &lt;span xmlns=""&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;span xmlns=""&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;El dia abans acostumo a posar-me &lt;em&gt;cd's &lt;/em&gt;sense parar i no deixo de parlar a tothom d'ell. És com si no existís ningú més al món, com si la meva fe depengués de veure'l. Si no hi vaig, si no puc ser al seu davant corejant els himnes que va escriure només per a mi, aquells que em xiuxiueja a cau d'orella tot i ser a metres de distància, tot i saber que no em mira directament, que no em veu, no sé què faria; alguna bestiesa com comprar-me totes les temporades d'&lt;em&gt;Urgencias&lt;/em&gt; que no tinc o gastar 100 € a la &lt;em&gt;Primitiva&lt;/em&gt;. Fins ara, però, sempre que ha vingut a Barcelona he procurat ser-hi. L'any 87 no ho vaig aconseguir perquè era massa jove i el pare no m'hi va deixar anar, però el 92 sí, encara que els seus àngels de la guarda no l'acompanyaven aquell cop. Vaig tornar a ser-hi el 99, el 2003, el 2005, el 2006 i ara no fa massa, el 2008. Podria dir que l'any més important per a mi va ser el 92, el de la descoberta d'un nou ídol, però en realitat no vaig acabar d'entendre el &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; fins al 2006, durant la gira de &lt;em&gt;The Seeger Sessions Band. &lt;/em&gt;Ah, que no ho havíeu entès? No, no estava parlant de cap Déu, ni de cap Crist redemptor, estava parlant de &lt;strong&gt;Bruce Springsteen&lt;/strong&gt;, o no heu vist la foto?&lt;/span&gt;&lt;strong&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/strong&gt;&lt;/p&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;Si no heu presenciat mai un concert del &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; no m'entendreu, però si ho heu fet…aleshores sabreu exactament de què estic parlant. Entendre &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; no és només comprendre les seves cançons, saber què diuen, gaudir de la perfecta simbiosi de lletra i música, és veure l'essència de tot allò que t'envolta, saber què esperes de la teva vida. De primer descobreixes la seva música, després la seva faceta artística, després el seu missatge, els seus concerts, i per fi la seva veu et connecta a la realitat i et fa veure les coses des d'una altra perspectiva. La meva perspectiva es diu &lt;strong&gt;Pilar&lt;/strong&gt;, té 31 anys i comparteix la meva vida amb mi des de fa tres anys i escaig.&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;El que vull dir és que els concerts de &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; van ser diferents a partir del 2006 perquè ella ha començat a acompanyar-m'hi. Aquest concert, precisament, va tenir quelcom d'especial. &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; venia en un format diferent, sense l'&lt;strong&gt;E Street Band&lt;/strong&gt; però no sol, i emulant &lt;strong&gt;Pete Seeger&lt;/strong&gt;, amb molta marxa va oferir-nos una barreja de folk i jazz de Nova Orleans capaç de fer aixecar els morts i posar-los a ballar. La &lt;strong&gt;Pilar&lt;/strong&gt; tenia moltes ganes d'anar-hi perquè la música del &lt;em&gt;We shall overcome&lt;/em&gt; li arribava més que qualsevol altra. Ella és una amant del jazz clàssic, sobretot d'&lt;strong&gt;Ella Fitzgerald&lt;/strong&gt;, balladora de &lt;em&gt;Lindy hoop&lt;/em&gt; i &lt;em&gt;swinger &lt;/em&gt;de cap a peus, i el concert la va captivar. Des del seu inici, amb el ritme festiu de &lt;em&gt;John Henry&lt;/em&gt;, va caure als peus del &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; i la seva banda, que fins es van atrevir a oferir-nos un solo de tuba. El deliri ens va envair amb &lt;em&gt;Pay me my money down&lt;/em&gt;, que ens va fer aixecar de la cadira, i la &lt;strong&gt;Pilar&lt;/strong&gt; cantava la tornada de la cançó enfervorida, esperant que allò no acabés mai. &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; captiva. La seva força en directe sorpèn fins i tot els detractors més acèrrims, i la &lt;strong&gt;Pilar &lt;/strong&gt;va deixar-se soprendre fins a la sortida del concert, sense deixar de comentar els moments més excitants durant tot el viatge de retorn.&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;El 2008 ha estat diferent. "La &lt;em&gt;E street band&lt;/em&gt; ha tornat!" vam dir amb la meva amiga &lt;strong&gt;Ainhoa&lt;/strong&gt;, i la &lt;strong&gt;Pilar&lt;/strong&gt; em va acompanyar també aquest cop. Es va afegir a nosaltres l'&lt;strong&gt;Oscar&lt;/strong&gt;, que la data del concert ja no era parella de la meva amiga i que, digui el que digui, no ha estat mai fn de &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt;. Ara, que la &lt;strong&gt;Pilar&lt;/strong&gt; tampoc n'ha estat mai fan. Cada dia que passa, però, li agrada més. Sovint li poso cançons d'ell, ara &lt;em&gt;Junglealnd&lt;/em&gt;¸ara &lt;em&gt;Ramrod&lt;/em&gt;, ara &lt;em&gt;Fire&lt;/em&gt;, ara &lt;em&gt;Rosalita&lt;/em&gt;, i això serveix perquè en acabar el concert em digui que algunes cançons li sonaven molt.&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;En &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; té una energia inesgotable. Amb cinquanta nou anys és capaç de creuar un escenari lliscant de genolls, i ja m'agradaria veure'm a mi, de 35, lliscant de genolls d'una banda a l'altra de la tarima, cascat com estic. Ell va fer això i més. Va oferir-nos el millor concert de tots els que he gaudit gràcies a ell, un concert del qual recordo especialment &lt;em&gt;Jungleland&lt;/em&gt;.&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;Tots els que parlen d'aquest concert acaben fent referència a &lt;em&gt;Jungleland&lt;/em&gt;. Per què? És una canço lenta, un himne a ritme de balada que &lt;strong&gt;Bruce &lt;/strong&gt;va escriure per al mític &lt;em&gt;Born to run&lt;/em&gt;. A priori no sembla que hagi d'enfervorir la massa com ho va fer, però &lt;em&gt;Jungleland&lt;/em&gt; te una música poderosa, un inici espectacular, un solo de saxo a càrrec de &lt;/span&gt;&lt;strong&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;Clarence Clemons&lt;/span&gt;&lt;em&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/em&gt;&lt;/strong&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;que treu l'alè, un piano que va ser una llàstima que no pogués tocar el recentment traspassat &lt;strong&gt;Danny Federici&lt;/strong&gt;, encara que &lt;strong&gt;Giordano&lt;/strong&gt; no va desmerèixer al costat de la banda. Té també la cançó una lletra magnífica, un retrat precís del que vol dir intentar nedar en una terra salvatge:&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;"And in the quick of the night they reach for their moment/And try to make an honest stand but they wind up wounded, not even dead/ Tonight in Jungleland"&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;&lt;strong&gt;Bruce Springsteen&lt;/strong&gt; juga una altra lliga musical, la de l'olimp del rock'n roll, la d'&lt;em&gt;Eagles&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;The Beatles&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Chuck Berry&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;The Band&lt;/em&gt;... Ua lliga en la que un dilluns t'aixeques i fas una cosa com &lt;em&gt;The factory&lt;/em&gt;, per recordar-me com els meus avis s'aixecaven cada dia a trenc d'alba per anar a treballar a &lt;em&gt;Can Rius&lt;/em&gt; o al Poblenou a pintar estanteries metàl·liques, te'n vas a dormir i reses amb &lt;em&gt;Sad eyes&lt;/em&gt;, una cançó que em recorda que jo també em puc posar tendre fins al punt de cantar la primera bestiesa que em passi pel cap, i et lleves l'endemà al matí havent somiat &lt;em&gt;Thunder Road&lt;/em&gt; i dient-li a la teva dona allò de &lt;em&gt;I'll work for your love&lt;/em&gt;.&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;No va tocar aquestes cançons al concert, i &lt;em&gt;Sad eyes &lt;/em&gt;no cal que la toqui, me la guardo per sentir-la a casa de tant en tant, però el concert ha estat el millor o segon millor de tots els que he vist – el del 2003 també va ser bestial -. I gràcies sobretot a &lt;em&gt;No surrender&lt;/em&gt; i &lt;em&gt;Jungleland&lt;/em&gt;.&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;A la &lt;strong&gt;Pilar&lt;/strong&gt; li va costar entrar-hi, poster perquè quan li poso &lt;strong&gt;Bruce &lt;/strong&gt;a casa li molesta haver-se de fixar en les lletres, haver de fer quelcom més que deixar que soni la música per copsar-ne tot el sentit. No l'allissonis la &lt;strong&gt;Pilar&lt;/strong&gt;, que rebràs.&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;Va reconeixer que la comunió entre &lt;strong&gt;Bruce &lt;/strong&gt;i la resta de fans que érem al concert no sabia que pogués donar-se entre un cantant i els seus seguidors, però &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; és així. Et condueix cada cop més endins d'un foc que no et crema la pell, sinó les entranyes, un foc viu que mai esdevé brasa, perquè cada cop que penses en el teu admirat cantant, cada cop que l'escoltes, guspireja mes fort que abans. I et vas endinsant pregonament dins les flames eternes de les seves cançons, deixant que et cremi el seu missatge messiànic.&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;__________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;El día antes acostumbro a ponerme &lt;em&gt;cd's &lt;/em&gt;sin parar y no dejo de hablar a todo el mundo de él. Es como si no existiera nadie más en el mundo, com si mi fe dependiera de verlo. Si no voy, si no puedo ponerme ante él coreando los himnos que escribió sólo para mí, aquéllos que me susurra al oído a pesar de encontrarse a metros de distancia, a pesar de saber que no me mira directamente, que no me ve, no sé qué haría; alguna tontería como comprarme todas las temporadas de &lt;em&gt;Urgencias&lt;/em&gt; que no tengo o gastar 100 € en la &lt;em&gt;Primitiva&lt;/em&gt;. A fecha de hoy, no obstate, siempre que ha venido a Barcelona he procurado estar ahí. El año 87 no lo conseguí porque era demasiado joven y mi padre no me dejó ir, pero en el 92 sí, aunque sus ángeles de la guarda no le acompañaban aquélla vez. Volví a verlo el 99, el 2003, el 2005, el 2006 y no hace mucho, el 2008. Podría decir que el año más importante para mí fue el 92, el del descubrimiento de un nuevo ídolo, pero en realidad terminé de entender a &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; hasta el 2006, durante la gira de &lt;em&gt;The Seeger Sessions Band. &lt;/em&gt;Ah, que no lo habíais entendido? No, no estaba hablando de ningún Dios, ni siquiera de un Cristo redentor, estaba hablando de &lt;strong&gt;Bruce Springsteen&lt;/strong&gt;, ¿o no habéis visto la foto?&lt;/span&gt;&lt;strong&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/strong&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;Si no habéis presenciado nunca un concierto de &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; no me entenderéis, pero si lo habéis hecho…entonces sabréis exactamente de qué estoy hablando. Entender a &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; no es sólo comprender sus canciones, saber qué dicen, gozar de la perfecta simbiosis entre letra y música, es ver la esencia de todo lo que te rodea, saber qué esperas de tu vida. Primero descubres su música, después su faceta artística, después su mensaje, sus conciertos, y por fin su voz te conecta a la realidad y te hace ver las cosas desde otra perspectiva. Mi perspectiva se llama &lt;strong&gt;Pilar&lt;/strong&gt;, tiene 31 años y comparte mi vida amb conmigo desde hace tres años y pico.&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;Lo que quiero decir es que los conciertos de &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; fueron diferentes a partir de 2006 por que ella ha empezado a acompañarme. Este concierto, precisamente, tuvo algo de especial. &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; venía en un formato diferente, sin la &lt;strong&gt;E Street Band&lt;/strong&gt; pero no solo, y emulando &lt;strong&gt;Pete Seeger&lt;/strong&gt;, con mucha marcha nos ofreció una mezcla de folk y jazz de Nueva Orleans capaz de levantar a los muertos y ponerlos a bailar. &lt;strong&gt;Pilar&lt;/strong&gt; tenía muchas ganas de ir porque la música de &lt;em&gt;We shall overcome&lt;/em&gt; le llegaba más que qualquier otra. Ella es una amante del jazz clásico, sobre todo de &lt;strong&gt;Ella Fitzgerald&lt;/strong&gt;, bailadora de &lt;em&gt;Lindy hoop&lt;/em&gt; y &lt;em&gt;swinger &lt;/em&gt;de la cabeza a los pies, y el concierto la cautivó. Desde su inicio, con el ritmo festivo de &lt;em&gt;John Henry&lt;/em&gt;, se rindió a los pies de &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; y su banda, que hasta se atrevieron a ofrecernos un solo de tuba. El delirio nos invadió con &lt;em&gt;Pay me my money down&lt;/em&gt;, que nos hizo levantar de la silla, y &lt;strong&gt;Pilar&lt;/strong&gt; cantaba el estribillo de la canción enfervorizada, esperando que aquello no terminara nunca. &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; cautiva. Su fuerza en directo sorprende incluso a sus detractores más acérrimos, y &lt;strong&gt;Pilar &lt;/strong&gt;se dejó soprender hasta la salida del concierto, sin dejar de comentar los momentos más excitantes durante todo el viaje de regreso.&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;2008 ha sido distinto. "¡La &lt;em&gt;E street band&lt;/em&gt; ha vuelto!" dijimos con mi amiga &lt;strong&gt;Ainhoa&lt;/strong&gt;, y &lt;strong&gt;Pilar&lt;/strong&gt; me acompañó también esta vez. Se apuntó con nosotros &lt;strong&gt;Oscar&lt;/strong&gt;, que en la fecha del concierto ya no era pareja de mi amiga y que, diga lo que diga, no ha sido nunca fan de &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt;. Aunque &lt;strong&gt;Pilar&lt;/strong&gt; tampoco ha sido nunca fan. Cada día que pasa, no obstnte, le agrada más. A menudo le pongo canciones suyas: &lt;em&gt;Junglealnd&lt;/em&gt;¸ &lt;em&gt;Ramrod&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Fire&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Rosalita&lt;/em&gt;, y eso sirve para que al acabar el conicerto me diga que algunas canciones le sonaban mucho.&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;&lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; tiene una energía inagotable. Con cincuenta y nueve años es capaz de cruzar un escenario deslizándose con las rodillas, y ya me gustaría verme a mí, de 35, deslizándome con las rodillas de un lado a otro de la tarima, cascado como estoy. Él hizo eso y más. Nos ofreció el mejor concierto de todos los que he gozado gracias a él, un concierto del que recuerdo especialmente &lt;em&gt;Jungleland&lt;/em&gt;.&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;Todos los que hablan de éste conicerto acaban hacinedo referencia a &lt;em&gt;Jungleland&lt;/em&gt;. ¿Por qué? Es una canción lenta, un himno a ritmo de balada que &lt;strong&gt;Bruce &lt;/strong&gt;escribió para el mítico &lt;em&gt;Born to run&lt;/em&gt;. A priori no parece que tenga que enfervorecer a la masa como lo hizo, pero &lt;em&gt;Jungleland&lt;/em&gt; tiene una música poderosa, un inicio espectacular, un solo de saxo a cargo de &lt;/span&gt;&lt;strong&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;Clarence Clemons&lt;/span&gt;&lt;em&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/em&gt;&lt;/strong&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;que quita el hipo, un piano que fue una lástima que no pudiera tocar el recientmente traspasado &lt;strong&gt;Danny Federici&lt;/strong&gt;, aunque &lt;strong&gt;Giordano&lt;/strong&gt; no desmereció al lado de la banda. Tiene también la canción una letra magnífica, un retrato preciso de lo que significa intentar nadar en una tierra salvaje:&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;"And in the quick of the night they reach for their moment/And try to make an honest stand but they wind up wounded, not even dead/ Tonight in Jungleland"&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;&lt;strong&gt;Bruce Springsteen&lt;/strong&gt; juega otra liga musical, la del olimpo del rock'n roll, la de los &lt;em&gt;Eagles&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;The Beatles&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Chuck Berry&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;The Band&lt;/em&gt;... Ua liga en la que un lunes te levantas y compones algo como &lt;em&gt;The factory&lt;/em&gt;, para recordarme como mis abuelos se levantaban cada día al alba para ir a trabajar a &lt;em&gt;Can Rius&lt;/em&gt; o al Poblenou a pintar estanterías metálicas, te vas a dormir y rezas con &lt;em&gt;Sad eyes&lt;/em&gt;, una canción que me recuerda que yo también me puedo poner tierno y liarme a cantar la primera burrada que me pase por la cabeza, y te levantas a la mañana siguiente habiendo soñado &lt;em&gt;Thunder Road&lt;/em&gt; y diciéndole a tu mujer aquello de &lt;em&gt;I'll work for your love&lt;/em&gt;.&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;No tocó estas canciones en el concierto, y &lt;em&gt;Sad eyes &lt;/em&gt;no es necesario que la toque, me la guardo para escucharla en casa de vez en vez, pero el concierto ha sido el mejor o segundo mejor de todos los que he visto – el del 2003 también fue bestial -. Y gracias sobre todo a &lt;em&gt;No surrender&lt;/em&gt; y &lt;em&gt;Jungleland&lt;/em&gt;.&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify" align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:times new roman;"&gt;A &lt;strong&gt;Pilar&lt;/strong&gt; le costó meterse en él, quizá por que cuando le pongo &lt;strong&gt;Bruce &lt;/strong&gt;en casa le molesta tenerse que fijar en las letras, tener que hacer algo más que dejar que suene la música para captar todo el sentido. No la alecciones a &lt;strong&gt;Pilar&lt;/strong&gt;, que recibirás. Reconoció que la comunión entre &lt;strong&gt;Bruce &lt;/strong&gt;y el resto de fans que nos encontrábamos en el concierto no sabía que pudiera darse entre un cantante y sus seguidores, pero &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; es así. Te conduce cada vez más dentro de un fuego que no te quema la piel, si no las entrañas, un fuego vivo que nunca se convierte en brasa, porque cada vez que piensas tu admirado cantante, cada vez que esccuchas, crepita más fuerte que ante. Y te vas adentrando profundamente hasta la llama eterna de sus canciones, dejando que te queme su mensaje mesiánico.&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-6025397739843865084?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/6025397739843865084/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=6025397739843865084' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/6025397739843865084'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/6025397739843865084'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2008/11/deeply-into-fire.html' title='Deeply, into the fire'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SSXzFQGcA6I/AAAAAAAAABo/XsqtwjV0A-0/s72-c/1161830024_0.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-6863473203105509952</id><published>2008-10-06T20:34:00.004+02:00</published><updated>2008-10-06T20:46:18.550+02:00</updated><title type='text'>De Waterloo al Lecturas: l’Space Opera en mans d’Alexandre Dumas/ De Waterloo a Lecturas: la Space Opera en manos de Alejandro Dumas</title><content type='html'>&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOpb_u7O1uI/AAAAAAAAABY/NzWsIp8ikbU/s1600-h/8466632379+.jpg"&gt;&lt;img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5254113065767458530" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOpb_u7O1uI/AAAAAAAAABY/NzWsIp8ikbU/s320/8466632379%2B.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;div&gt;&lt;span xmlns=""&gt;&lt;br /&gt;&lt;p&gt;&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;br /&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify"&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;Ha estat una veritable sorpresa, com quan som petits i posem la mà sota la manta del tió per veure si ha cagat un bon regal. Qui m'ho anava a dir quan, en deixar-me el llibre a casa, vaig haver de triar una lectura de pressa i corrents a la feina, Faltava poc per tancar i necessitava un llibre com fos perquè una hora i quart d'autobús és molt de temps per estar-me mirant les mans. En baixar del transport hauria pogut saber exactament quans pèls hi tinc, i mira que n'hi ha! Va ser un dels millors oblits que he tingut. Vaig haver d'aturar la lectura del llibre que llegia aquells dies per centrar-me totalment en aquell &lt;em&gt;Fragmentos de honor&lt;/em&gt; que havia agafat i que acabat recomanant tothom perquè s'iniciï en la lectura d'una de les més apassionants sagues que he llegit. El trajecte se'm va fer curtíssim, i en el temps que dura ja havia devorat prop de cent pàgines de llibre. Em sentia eufòric, ple de vida i energia, i necessitava més text. Tant és així que en menys d'una setmana ja havia comprat el següent, &lt;em&gt;Barrayar&lt;/em&gt;. El meu pare també va quedar atrapat per la sèrie i en acabar-ne el primer volum em demanà de seguida si tenia continuïtat. Ell, lector avesat en la ciència ficció des de fa molts anys, coneixedor i admirador d'&lt;strong&gt;Asimov&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Heinlein&lt;/strong&gt;¸ &lt;strong&gt;Clarke&lt;/strong&gt;, però desconnectat de la mateixa feia un temps, quedà fascinat per una trama absorbent de debò. Potser hauria estat capaç de seguir engolint més llibres de la saga, però el cas és que com que jo em vaig aturar, ell també.&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;&lt;br /&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;br /&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify"&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;Els dos primers llibres de la sèrie, els que expliquen el que succeí prèviament al naixement de &lt;strong&gt;Miles Vorkosigan&lt;/strong&gt; – la deformitat més divertida que he conegut -, són una barreja entre revista del cor i novel·la d'aventures bèl·liques a l'espai interestelar. Una cosa així com la &lt;em&gt;Guerra de les galàxies&lt;/em&gt; però amb més profunditat en els personatges i unes relacions més ben travades. I no parlem del tema bèl·lic. &lt;strong&gt;Bujold &lt;/strong&gt;aprofundeix tant en les tretes polítiques que donen lloc als conflictes que sembla realment que el món que construeix existeixi de debò. Molts escriptors de ciència ficció, com &lt;strong&gt;Le Guin&lt;/strong&gt;, també són experts en donar profunditat a allò que escriuen, però la &lt;strong&gt;Bujold &lt;/strong&gt;ho fa només per distreure't, perquè t'oblidis del que t'envolta i t'emocionis anant de conflicte en conflicte. Es nota que l'autora ha fet els deures ben fets: ha llegit molt, ha escrit també molt, i s'oblida de tot per oferir-nos un univers perfectament lligat, ben treballat, possible dins el món del paper. Molts escriptors voldrien fer el que fa ella. Hi ha autors tan de culte com &lt;strong&gt;Luis Goytisolo&lt;/strong&gt; que no aconsegueixen dotar de tanta credibilitat els seus llibres com la popular &lt;strong&gt;Bujold&lt;/strong&gt;.&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;&lt;br /&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify"&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;&lt;em&gt;Space Opera&lt;/em&gt;, sí, però d'una manera tant plaent, tant innovadora, que et fa sentir viu a tu també dins el llibre. Els personatges tenen passat, s'humanitzen, podrien ser un militar qualsevol d'un país indefinit. Les situacions, tot i que enrevessades i fins i tot impossibles, esdevenen coherents al llibre i adquireixen visos de realitat.&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;&lt;br /&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;br /&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify"&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;Un cop llegits els dos primers volums del serial, però, vaig aturar-me. Em feia por que en continuar la saga des d'una perspectiva diferent, seguint les peripècies d'en &lt;strong&gt;Miles &lt;/strong&gt;enlloc de les dels seus pares, quedés decepcionat. I en part ha estat així. Tant &lt;em&gt;Fragmentos de honor&lt;/em&gt; com &lt;em&gt;Barrayar&lt;/em&gt; són per a mi els millors llibres de &lt;strong&gt;Bujold&lt;/strong&gt;, però no obstant això el personatge del fill, que apareix per primer cop a &lt;em&gt;Aprendiz de guerrero&lt;/em&gt; i que centralitza tota l'obra amb l'excepció d'&lt;em&gt;Ethan de Athos&lt;/em&gt;, fa tan atractiva la lectura amb la seva bogeria controlada que no he fet sinó empassar-me volums un darrera l'altre fins a arribar a &lt;em&gt;Danza de espejos&lt;/em&gt;, que tinc aturat per motius personals. I el meu pare ha fet el mateix.&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;&lt;br /&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;br /&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify"&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;Descobriu la sèrie, deixeu-vos enlluernar, captivar, seduir, transportar a l'aventura, com quan llegíeu &lt;em&gt;Moby Dick&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;La flecha negra&lt;/em&gt; o &lt;em&gt;Cinco semanas en globo&lt;/em&gt;: éreu petits i tot el que us envoltava era una sorpresa permanent. O com quan llegíeu &lt;em&gt;Alatriste&lt;/em&gt;. Només que ara som al segle XXIV i les regles internes de la història han canviat. La resta segueix essent el mateix: Diversió, pura diversió.&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;&lt;br /&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify"&gt;___________________________________________________________&lt;/p&gt;&lt;br /&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;Ha sido una verdadera sorpresa, como cuando somos pequeños y ponemos la mano bajo la manta del &lt;em&gt;tió&lt;/em&gt;- ese tronco que en Cataluña, el día 24 de diciembre por la noche da sorpresas a los niños - para ver si ha cagado un buen regalo. Quien me lo iba a decir cuando, al dejarme el libroena casa, tuve que elegir una lectura a toda prisa en el trabajo. Faltaba poco para cerrar y necesitaba un libro como fuera porque una hora y cuarto de autobús es mucho tiempo para mirarme las manos como un pasmarote. Al bajar del transporte habría podido saber exactamente cuántos pelos tengo, ¡y mira que hay! Fue uno de los mejores olvidos que he tenido. Hube de parar la lectura del libro que leía por aquellas fechas para centrarme totalmente en aquél &lt;em&gt;Fragmentos de honor&lt;/em&gt; que había cogido y que he terminado recomendando a todo el mundo para que se inicie en la lectura de una de las más apasionantes sagas que he leído. El trayecto se me hizo cortísimo, y en el tiempo que dura ya había devorado cerca de cien páginas de libro. Me sentía eufórico, lleno de vida y energía, y necesitaba más texto. Tanto es así que en menos de una semana ya había comprado el siguiente, &lt;em&gt;Barrayar&lt;/em&gt;. Mi padre también quedó atrapado por la serie y al acabar el primer volumen me pidió enseguida si tenía continuidad. Él, lector avezado en la ciencia ficción desde hace muchos años, conocedor y admirador de &lt;strong&gt;Asimov&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Heinlein&lt;/strong&gt;¸ &lt;strong&gt;Clarke&lt;/strong&gt;, pero desconectado de la misma hacía un tiempo, quedó fascinado por una trama absorbente de verdad. Quizás habría sido capaz de seguir engullendo más libros de la saga, pero el caso es que como yo paré, él también.&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;&lt;br /&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;br /&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify"&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;Los dos primeros libros de la serie, los que explican lo que sucedió previamente al nacimiento de &lt;strong&gt;Miles Vorkosigan&lt;/strong&gt; - la deformitat más divertida que he conocido -, son una mezcla entre revista del corazón y novela de aventuras bélicas en el espacio interestelar. Una cosa así como la &lt;em&gt;Guerra de las galaxias&lt;/em&gt; pero con más profundidad en los personajes y unas relaciones más bien trabadas. Y no hablamos del tema bélico. &lt;strong&gt;Bujold&lt;/strong&gt; profundiza tanto en las tretas políticas que dan lugar a los conflictos que parece realmente que el mundo que construye exista de verdad. Muchos escritores de ciencia ficción, como &lt;strong&gt;Le Guin&lt;/strong&gt;, también son expertos en dar profundidad a aquello sobre lo que escriben, pero &lt;strong&gt;Bujold &lt;/strong&gt;lo hace sólo para distraerte, para que te olvides de lo que te rodea y te emociones yendo de conflicto en conflicto. Se nota que la autora ha hecho los deberes bien hechos: ha leído mucho, ha escrito también mucho, y se olvida de todo para ofrecernos un universo perfectamente armado, bien trabajado, posible dentro el mundo del papel. Muchos escritores querrían hacer lo que hace ella. Hay autores tan de culto como &lt;strong&gt;Luis Goytisolo&lt;/strong&gt; que no consiguen dotar de tanta credibilidad sus libros como la popular &lt;strong&gt;Bujold&lt;/strong&gt;.&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;&lt;br /&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify"&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;&lt;em&gt;Space Opera&lt;/em&gt;, sí, pero de una manera tan placentera, tan innovadora, que te hace sentir vivo a tí también dentro del libro. Los personajes tienen pasado, se humanizan, podrían ser un militar cualquiera de un país indefinido. Las situaciones, a pesar de lo intrincadas e incluso imposibles que son, acontecen coherentes al universo del libro y adquieren visos de realidad.&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;&lt;br /&gt;&lt;p&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Una vez leídos los dos primeros volúmenes de la serie, no obstante, me paré. Me daba miedo que al continuar la saga des de una perspectiva diferente, siguiendo las peripecias de &lt;strong&gt;Miles&lt;/strong&gt; en lugar de las de sus padres, me sintiera decepcionaso. Y en parte ha sido así. Tanto &lt;em&gt;Fragmentos de honor&lt;/em&gt; como &lt;em&gt;Barrayar&lt;/em&gt; son para mí los mejores libros de &lt;strong&gt;Bujold&lt;/strong&gt;, a pesar de que el personaje del hijo, que aparece por primera vez en &lt;em&gt;Aprendiz de guerrero&lt;/em&gt; y que centraliza toda la obra con la excepción de &lt;em&gt;Ethan de Athos&lt;/em&gt;, hace tan atractiva la lectura con su locura controlada que no he hecho sino tragarme volúmenes uno tras otro hasta llegar a &lt;em&gt;Danza de espejos&lt;/em&gt;, que tengo parado por motivos personales. Y mi padre ha hecho lo mismo.&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;&lt;br /&gt;&lt;p style="TEXT-ALIGN: justify"&gt;&lt;span style="font-family:Times New Roman;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Descubrid la serie, dejaos deslumbrar, cautivar, seducir, transportar a la aventura, como cuando leíais &lt;em&gt;Moby Dick&lt;/em&gt;,&lt;em&gt; La flecha negra&lt;/em&gt; o &lt;em&gt;Cinco semanas en globo&lt;/em&gt;: érais pequeños y todo lo que os rodeaba era una sorpresa permanente. O cómo cuando leíais Alatriste. Sólo que ahora estamos en el siglo XXIV y las reglas internas de la historia han cambiado. El resto sigue siendo lo mismo: diversión, pura diversión.&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-6863473203105509952?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/6863473203105509952/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=6863473203105509952' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/6863473203105509952'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/6863473203105509952'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2008/10/de-waterloo-al-lecturas-lspace-opera-en.html' title='De Waterloo al Lecturas: l’Space Opera en mans d’Alexandre Dumas/ De Waterloo a Lecturas: la Space Opera en manos de Alejandro Dumas'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOpb_u7O1uI/AAAAAAAAABY/NzWsIp8ikbU/s72-c/8466632379%2B.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-8577027126654891151</id><published>2008-03-31T11:14:00.004+02:00</published><updated>2008-04-03T11:22:37.127+02:00</updated><title type='text'>De la percepció en l’art/De la percepción en el arte</title><content type='html'>&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/R_CseN1SUvI/AAAAAAAAAA0/bQ31wSSuGV8/s1600-h/_medel_asombroso_viaje_de_pomponio.txt"&gt;&lt;img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5183832806212653810" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/R_CseN1SUvI/AAAAAAAAAA0/bQ31wSSuGV8/s320/_medel_asombroso_viaje_de_pomponio.txt" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a href="http://www.elboomeran.com/obra/32/el-asombroso-viaje-de-pomponio-flato/"&gt;&lt;/a&gt;&lt;div&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;Crec que va ser l’any 1977 que &lt;strong&gt;Hans Robert Jauss&lt;/strong&gt; va escriure &lt;em&gt;Experiencia estética y hermenéutica literaria&lt;/em&gt;. No era la primera vegada que parlava de la recepció literària de textos com a mètode per a una historiografia no de gènere en el camp dels estudis literaris, i al meu entendre, va encetar una de les grans revolucions en crítica literària que es van produir el segle passat, juntament amb els estudis de semiòtica d’&lt;strong&gt;Umberto Eco&lt;/strong&gt;. Per fi algú es prenia l’estudi de la història de la literatura com un anàlisi de la relació entre obres i lectors, valorant experiències receptives, èpoques, relacions entre obra i lector i bagatge receptiu de les obres. És evident que nosaltres, els que llegim, rebem cada obra de manera diferent, i l’interpretem a partir del nostre bagatge com a lectors, de les influències socials que patim, de la recepció que fem d’altres obres artístiques com puguin ser els quadres d’una exposició, una cançó escoltada per la radio o una pel·lícula de cine., i de l’experiència lectora que al llarg dels segles ens han tramès els lectors que ens han precedit.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Quin rotllo he fotut, deu pensar algú que m’estigui llegint. Realment, però, no ens cal reflexionar-hi? Us heu parat a pensar en el que vosaltres aporteu a les vostres lectures? Agafeu, per exemple, un llibre que estigueu llegint, per exemple &lt;em&gt;El metge&lt;/em&gt; de &lt;strong&gt;Noah Gordon&lt;/strong&gt; per citar-ne un de conegut. L’únic que sou capaços de dir d’ell un cop llegit és el clàssic “m’ha agradat”/ “no m’ha agradat”? I mentre el llegiu, si us pregunten per ell, només podreu respondre “està molt bé” o “home, què vols que et digui”? Les lectures que jo he fet em porten a apreciar-lo de manera diferent a com puguis fer-ho tu. L’apreciaré o l’odiaré depenent de les lectures que hagi apreciat o odiat al llarg de la meva vida, i la meva educació i el meu llegat cultural faran que el valori de manera diferent a com ho podries fer tu.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Aquest cap de setmana no és la primera vegada que penso en això, en la recepció literària, en com pot ser que un llibre que a mi m’hagi semblat bo a algú altre li hagi semblat dolent, i que el que per a mi eren encerts per a l’altre eren falles.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Els escriptors intenten preveure aquests factors i ofereixen l’obra que, o bé a ells com a lectors els agradaria llegir – &lt;strong&gt;Mendoza&lt;/strong&gt;, per exemple -, o bé creuen que, tot i que ells potser no llegeixen aquest tipus d’obres, saben que el lector n’espera una com la que ha escrit amb candeletes – &lt;strong&gt;Dan Brown&lt;/strong&gt; -. D’acord, la qualitat literària de &lt;strong&gt;Mendoza&lt;/strong&gt; és superior a la de &lt;strong&gt;Dan Brown&lt;/strong&gt;, però &lt;strong&gt;Júlia Navarro&lt;/strong&gt;, que és d’una qualitat intermèdia, fa el que al meu entendre seria d’agrair: que allò que fas t’agradi com a lector i pensis que pugui agradar a altres lectors.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;L’altre dia vaig veure al canal 33 el programa de &lt;strong&gt;Manzano&lt;/strong&gt; &lt;em&gt;L’hora del lector&lt;/em&gt;, en què parlaven del darrer llibre de &lt;strong&gt;Mendoza&lt;/strong&gt; &lt;em&gt;El asombroso viaje de Pomponio Flato&lt;/em&gt;, i em va sorprendre de manera notable descobrir que les persones que hi havia al programa i jo haviem llegit dues novel·les diferents. El llibre explica la història d’un filòsof romà de l’època en què se suposa Jesús era infant, d’arrel epicúria, que empren un viatge per descobrir el riu que conté les aigües de la saviesa. El viatge el condueix a Palestina a conèixer Jesús, Caifàs, Josep, Maria Magdalena, etc. Es tracta d’una parodia de l’evangeli escrita, com va dir ell “amb molt carinyo”, però allà on l’autor hi veia divertiment i riallada jo hi veia sorpresa i a tot estirar tímid somriure. Vaig empassar-me tot el programa per arribar a una frustrant conclusió: no vam llegir el mateix llibre. &lt;strong&gt;Mendoza&lt;/strong&gt; es petava de riure explicant fragments de la novel·la i els altres reien amb ell. Fins i tot a mi, explicant-me-la, em contagiaven la rialla, per bé que tímida i forçada. Algú em pot retreure que no he entès el llibre, que no he llegit mai els referents de la novel·la, però s’equivoca: conec &lt;strong&gt;Plini&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Marcial&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Ovidi&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Virgili&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Epicur&lt;/strong&gt;, he llegit part de la sextalogia de &lt;strong&gt;Colleeen McCullough&lt;/strong&gt; sobre la Roma republicana i per damunt de tot he estat àvid lector dels evangelis canònics i una mica dels de &lt;em&gt;Nag Hammadi&lt;/em&gt;. O sigui, a priori puc conèixer les referències que fa servir &lt;strong&gt;Mendoza&lt;/strong&gt; igual que ell. Per què, doncs, no ric? Per què a mi em va semblar amb prou feines un llibre distret, lluny de &lt;em&gt;El misterio de la cripta embrujada&lt;/em&gt; o &lt;em&gt;Sin noticias de Gurb&lt;/em&gt;? Per què em sembla una obra menor? Aquesta pregunta em condueix a una altra de molt més important. Estic capacitat per vendre aquest llibre sense mentir el futur lector? No. Vendré el llibre però mentiré com un lladre, heus ací, senyor &lt;strong&gt;Mendoza&lt;/strong&gt;, el que penso d’una obra que, tot i així, té un mèrit notable: et fa passar les quatre hores escasses que dura la lectura prou entretingut com per voler arribar fins al final. I això ja és molt.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;___________________________________________________&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Creo que fue en el año 1977 que &lt;strong&gt;Hans Robert Jauss&lt;/strong&gt; escribió &lt;em&gt;Experiencia estética y hermenéutica literaria&lt;/em&gt;. No era la primera vez que hablaba de la recepción literaria de textos como método para a una historiografía no de género en el campo de los estudios literarios, y a mi entender, inició una de las grandes revoluciones en crítica literaria que se produjeron en el siglo pasado, junto con los estudios de semiótica de &lt;strong&gt;Umberto Eco&lt;/strong&gt;. Por fin alguien se tomaba el estudio de la historia de la literatura como un análisis de la relación entre obras y lectores, valorando experiencias receptivas, épocas, relaciones entre obra y lector y bagaje receptivo de las obras. Es evidente que nosotros, los que leemos, recibimos cada obra de manera distinta, y la interpretamos a partir de nuestro bagaje como lectores, de las influencias sociales que recibimos, de la recepción que hacemos de otras obres artísticas como puedan ser los cuadros de una exposición, una canción escuchada por la radio o una película de cine., i de la experiencia lectora que a lo largo de los siglos nos han trasmitido los lectores que nos han precedido.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Qué rollo os he metido, debéis pensar los que me estéis leyendo. ¿No debemos reflexionar sobre ello? ¿Os habéis parado a pensar en lo que vosotros aportáis a vuestras lecturas? Coged, por ejemplo, un libro que estéis leyendo, por ejemplo &lt;em&gt;El médico&lt;/em&gt; de &lt;strong&gt;Noah Gordon&lt;/strong&gt; por citar uno conocido. ¿Sólo estáis capacitados para decir de él una vez leído la tan manida frase “me ha gustado”/ “no me ha gustado”? Y mientras lo leéis, si os preguntan por él, ¿sólo podréis responder “está muy bien” o “hombre, qué quieres que te diga”? Les lecturas que yo he realizado me llevan a apreciarlo de manera distinta a como puedas hacerlo tú. La apreciaré o la odiaré dependiendo de las lecturas que haya apreciado o odiado a lo largo de mi vida, y mi educación y mi legado cultural harán que lo valore de manera distinta a como podrías hacerlo tú.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Este fin de semana no es la primera vez que pienso en eso, en la recepción literaria, en cómo puede ser que un libro que a mi me haya parecido bueno a algún otro le haya parecido malo, y lo que para mí eran aciertos para otro eran errores.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Los escritores intentan prever estos factores y ofrecen la obra que, o bien a ellos como lectores les gustaría leer – &lt;strong&gt;Mendoza&lt;/strong&gt;, por ejemplo -, o bien creen que, aunque ellos quizá no lean este tipo de obras, saben que el lector espera una como la que han escrito con ansia – &lt;strong&gt;Dan Brown&lt;/strong&gt; -. De acuerdo, la calidad literaria de &lt;strong&gt;Mendoza&lt;/strong&gt; es superior a la de &lt;strong&gt;Dan Brown&lt;/strong&gt;, pero &lt;strong&gt;Júlia Navarro&lt;/strong&gt;, que es de una calidad intermedia, hace lo que a mi parecer sería de agradecer: que aquello que haces te guste como lector y pienses que pueda gustar a otros lectores.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;El otro día vi en el canal 33 el programa de &lt;strong&gt;Manzano&lt;/strong&gt; &lt;em&gt;L’hora del lector&lt;/em&gt; (&lt;em&gt;La hora del lector&lt;/em&gt;), en el qué hablaban del último libro de &lt;strong&gt;Mendoza&lt;/strong&gt; &lt;em&gt;El asombroso viaje de Pomponio Flato&lt;/em&gt;, y me sorprendió de manera notable descubrir que las personas que se encontraban en el programa y yo habíamos leído dos novelas distintas. El libro explica la historia de un filósofo romano de la época en que se supone Jesús era un niño, de raíz epicúrea, que emprende un viaje para descubrir el río que contiene las aguas de la sabiduría. El viaje lo conduce a Palestina a conocer Jesús, Caifás, José, María Magdalena, etc. Se trata de una parodia del evangelio escrita, como dijo él “con mucho cariño”, pero allí donde el autor veía divertimento y carcajada yo veía sorpresa y como mucho tímida sonrisa. Me tragué todo el programa para llegar a una frustrante conclusión: no leímos el mismo libro. &lt;strong&gt;Mendoza&lt;/strong&gt; se tronchaba contando fragmentos de la novela y los otros reían con él. Incluso a mí, explicándomela, me contagiaban la risa, por bien que tímida y forzada. Alguien me puede recriminar que no he entendido el libro, que no he leído nunca los referentes de la novela, pero se equivoca: conozco a &lt;strong&gt;Plinio&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Marcial&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Ovidio&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Virgilio&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Epicuro&lt;/strong&gt;, he leído parte de la sextalogia de &lt;strong&gt;Colleeen McCullough&lt;/strong&gt; sobre la Roma republicana y por encima de todo he sido ávido lector de los evangelios canónicos y un poco los de &lt;em&gt;Nag Hammadi&lt;/em&gt;. O sea, a priori puedo conocer las referencias que utiliza &lt;strong&gt;Mendoza&lt;/strong&gt; igual que él. ¿Por qué, pues, no río? ¿Por qué a mí me parece a penas un libro distraído, lejos de &lt;em&gt;El misterio de la cripta embrujada&lt;/em&gt; o &lt;em&gt;Sin noticias de Gurb&lt;/em&gt;? ¿Por qué me parece una obra menor? Esta pregunta me conduce a otra mucho más importante. ¿Estoy capacitado par vender este libro sin mentir al futuro lector? No. Venderé el libro pero mentiré como un bellaco, he aquí, señor &lt;strong&gt;Mendoza&lt;/strong&gt;, lo que pienso de una obra que, así y todo, tiene un mérito notable: te hace pasar las cuatro horas escasas que dura la lectura lo suficientemente entretenido como par querer llegar hasta el final. I eso ya es mucho.&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-8577027126654891151?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/8577027126654891151/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=8577027126654891151' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/8577027126654891151'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/8577027126654891151'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2008/03/de-la-percepci-en-lartde-la-percepcin.html' title='De la percepció en l’art/De la percepción en el arte'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/R_CseN1SUvI/AAAAAAAAAA0/bQ31wSSuGV8/s72-c/_medel_asombroso_viaje_de_pomponio.txt' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-7805563798917289786</id><published>2008-03-09T14:48:00.003+01:00</published><updated>2008-03-09T14:52:47.004+01:00</updated><title type='text'>Tornarem, Mura, pots estar-ne segur/Volveremos, Mura, tenlo por seguro</title><content type='html'>&lt;a href="http://2.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/R9PrNpXyz9I/AAAAAAAAAAs/2LC2ijsS8oI/s1600-h/Mura.jpg"&gt;&lt;img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5175739016455311314" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://2.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/R9PrNpXyz9I/AAAAAAAAAAs/2LC2ijsS8oI/s320/Mura.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;Fa molts anys, quan encara no era casat ni vivia a Manresa, fins i tot abans d’emancipar-me i anar-me’n a viure sol, per Setmana Santa acostumava a anar a algun lloc on poder celebrar la mort i resurrecció de Crist en comunitat. M’hi acompanyaven els que aleshores eren els meus amics i que, coses de l’infortuni, van acabar marxant quan la parella amb qui en aquells temps planificava el futur va decidir tocar el dos. Un any, la Comunitat cristiana de Sant Pere Claver a la qual pertanyia, ens va proposar d’anar al magnífic poble de Talamanca. Van ser uns dies meravellosos, plens de joia i alegria. El darrer dia, en tornar cap a la Barcelona que en aquell moment em feia de llar, vam passar per un poble que es deia Mura i un altre que es deia Rocafort, per veure’ls, com aquell qui diu, perquè no ens anaven de pas. El record que tinc, no dels dies viscuts sinó de la imatge que en aquells temps em va seduir d’una manera tan directe, sense subtileses, m’ha acompanyat fins avui de tal forma que quan la Pilar em va preguntar què volia fer aquests dies li vaig dir sense pensar-m’ho: anem al Parc de Sant Llorenç de Munt, a Mura i Talamanca. Recomano a tothom qui no hi hagi anat que els visiti, que s’hi aturi, que hi passegi. N’hem quedat tan enamorats que en una altra ocasió hi tornarem per iniciar-hi una d’aquelles excursions que tenen com a punt de partida els pobles esmentats. Talamanca i Rocafort – vil·la que vam travessar en el nostre camí cap a Mura – només els vam veure des del cotxe, però a Mura ens hi vam aturar, hi vam dinar, vam descobrir bona part dels seus carrers.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;          Es tracta d’un poble enclavat a la falda de la muntanya, situat en un fort pendent que fa que passejar pels seus estrets carrerons sigui tota una proesa, i que segueix el llit del riu en tota la seva amplitud. Fins i tot les construccions modernes s’han fet imitant l’estil de les cases pairals del segle XVII, com és habitual darrerament en tants pobles de la nostra estimada terra. La foto que he penjat diu molt més que tot el que jo pugui escriure en aquestes línees. L’únic que remarcaré és que aquesta vegada l’indret m’ha seduït més encara que l’altre cop, potser perquè la companyia ara era molt més bona: hi anava al costat de la dona que estimo. Més aviat m’hi portava ella, car jo no condueixo per raons de seguretat que un altre dia potser us explicaré. Si tingués diners no m’importaria quedar-me una casa al cor de Mura, viure-hi, o fins i tot escriure-hi,  perquè descobrir que entre grans ciutats plenes de modernitat l’home encara hi deixa paisatges que no són més que un homenatge a l’antigor, et fa sentir més esperançat i somniar que potser sí que un altre món  és possible, sobretot si no malmetem el que encara tenim.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;__________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;          Hace muchos años, cuando aún no estaba casado ni vivía en Manresa, mucho antes de emanciparme e irme a vivir solo, en Semana Santa acostumbraba a ir a algún sitio dónde poder celebrar la muerte y resurrección de Cristo en comunidad. Me acompañaban los que entonces eran mis amigos y que, cosas del infortunio, acabaron marchándose cuando la pareja con quien en aquellos tiempos planificaba el futuro decidió darse el piro. Un año, la Comunidad cristiana de Sant Pere Claver a la que pertenecía, nos propuso ir al magnífico pueblo de Talamanca. Fueron unos días maravillosos, llenos de gozo y alegría. El último día, al volver hacia la Barcelona que en aquél momento era mi hogar, pasamos por un pueblo que se llamaba Mura y otro que se llamaba Rocafort, para verlos, como quien dice, porque no estaban en nuestro camino. El recuerdo que tengo, no de los días vividos si no de la imagen que en aquellos tiempos me sedujo de una manera tan directa, sin sutilezas, me ha acompañado Hasta hoy de tal forma que cuando Pilar me preguntó qué quería hacer estos días le dije sin pensarlo: vayamos al Parque de Sant Llorenç de Munt, a Mura y Talamanca. Recomiendo a quienes no hayan ido nunca que los visiten, que se detengan en ellos, que paseen por sus rincones. Hemos vuelto tan enamorados que en otra ocasión iniciaremos allí una de esas excursiones que tienen como punto de partida los pueblos susodichos. Talamanca y Rocafort – villa que atravesamos en nuestro camino hacia Mura – sólo los vimos desde el coche, pero en Mura nos detuvimos, comimos, descubrimos buena parte de sus calles.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;          Se trata de un pueblo enclavado en la falda de una montaña, situado en un fuerte pendiente que hace que pasear por sus estrechas callejuelas sea toda una proeza, y que sigue el lecho del río en toda su amplitud. Hasta las construcciones modernas se erigen imitando el estilo de las casas rurales del siglo XVII, como es habitual últimamente en tantos pueblos de nuestra amada tierra. La foto que he colgado cuenta mucho más que todo lo que yo pueda escribir en estas líneas. Lo único que subrayaré es que esta vez el lugar me ha seducido más aún que cuando lo vi hace ya tantos años, quizá porque la compañía actual era mucho mejor: me acompañaba la mujer a quien amo. Más bien era ella quien me llevaba, pues yo no conduzco por razones de seguridad que otro día quizá os cuente. Si tuviera dinero no me importaría agenciarme una casa en el corazón de Mura, vivir en ella e incluso escribir en ella,  porque descubrir que entre grandes ciudades llenas de modernidad el hombre aún deja paisajes que no son más que un homenaje a la antigüedad, te hace sentir más esperanzado y soñar que quizá sí que otro mundo  es posible, sobre todo si no echamos a perder el que todavía tenemos.&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-7805563798917289786?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/7805563798917289786/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=7805563798917289786' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/7805563798917289786'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/7805563798917289786'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2008/03/tornarem-mura-pots-estar-ne.html' title='Tornarem, Mura, pots estar-ne segur/Volveremos, Mura, tenlo por seguro'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://2.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/R9PrNpXyz9I/AAAAAAAAAAs/2LC2ijsS8oI/s72-c/Mura.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-1177466878925185570</id><published>2008-03-02T21:18:00.006+01:00</published><updated>2008-03-07T15:41:19.219+01:00</updated><title type='text'>Jo, el meu gran desconegut/Yo, mi gran desconocido</title><content type='html'>&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/R8sPDCcjw3I/AAAAAAAAAAk/SC1SPCiEj44/s1600-h/La+extraÃ±a+que+hay+en+ti.jpg"&gt;&lt;img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5173245141835826034" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/R8sPDCcjw3I/AAAAAAAAAAk/SC1SPCiEj44/s320/La+extra%C3%B1a+que+hay+en+ti.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;a href="http://www.labutaca.net/films/55/thebraveone-cartel.htm"&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;Hi ha dies en què s’esdevé una situació o es produeix un fet que ens contraria. I d’entre aquests dies, encara podem trobar-ne alguns en què el nostre cervell no respon com s’esperaria de nosaltres: ens comportem de la manera més valenta o adoptem una actitud roïna fins a l’extrem. La nostra fortalesa pot esdevenir de cop una escala on cada replà no és més que una ocasió per passar comptes de manera que tot l’edifici es converteix en paradís de la venjança personal. A grans trets aquest és l’argument de la darrera proposta de Neil Jordan, però és també l’argument de molts moments amargs en les nostres vides. Sovint discutim, ja sigui amb els pares, els amics o la parella, i enmig de la discussió només volem ferir, clavant les paraules al cor de l’altre com baionetes esmolades. Som a la segona guerra mundial i tot s’hi val, perquè l’enemic a vèncer és el feixisme. Les opinions de l’altra persona, els seus valors, són, en aquell moment, oposats als nostres, sense validesa segons els nostres paràmetres. Si aconseguim que l’altre esdevingui una desferra humana capaç de refer-se en cinc minuts haurem guanyat la batalla. Avui no ha succeït això, avui l’altre no era sinó un reflex de nosaltres mateixos, i adonar-nos-en ens ha enfuriat més del que seria habitual, perquè si entre nosaltres s’ha produït aquesta coincidència que no esperàvem vol dir que l’altre s’ha sotmès a la nostra voluntat, i això no podem permetre-ho. Cal anihilar-lo, sobretot si ens ha fet mal. La majoria de moments en què la susdita coincidència es produeix, però, és rebuda amb alegria i joia.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Avui em sento bé: no he discutit amb la parella, de fet fa dies que no ho faig, però segueixo tenint la sensació que un estrany em domina per dins i em transforma en algú a vegades més valent però sovint més covard. La mesquinesa, la roïnesa, l’estupidesa si ens hi posem, són amics de la covardia. La nodreixen. A vegades penso que escriure, novel•lar, o simplement “postejar” al bloc són feines de covards. No tinc prou força per enfrontar-me a mi mateix i em projecto en unes ratlles que a més serveixen perquè la gent em conegui o s’entretingui. Només en poesia em sento veritablement franc amb mi mateix, tot i els grans defectes que trobo que té la franquesa. No tinc molta tendència a rellegir poemes meus ja enllestits, però quan ho faig descobreixo que si sóc franc és perquè deixo el text xop d’una ironia i un sarcasme feridors que se m’incrusten al cos com bales de plom rovellades. Em van devorant per dins com els cucs devoren els morts dins els taüts, i potser per això, un cop acabats els meus poemes, tot i agradar-me, no em produeixen el plaer que produïen en escriure’ls.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Ara mateix, tot i la mandra que cada matí em cobreix com la boira més emprenyadora i no em deixa de petja fins al capvespre, escric una novel•la que espero publicar en un parell d’anys o un any com a molt comptant des de l’abril. No tinc intenció de dir-ne res, qui n’ha de saber alguna cosa ja la sap, però quan l'escric em passa el mateix que quan discuteixo: em sento un estrany en una realitat que no em pertany i de la qual no sé si tinc dret a parlar-ne, perquè en el fons, escriure és jugar a ser Déu, creant i destruint allà on ens interessi per, un cop enllestit tot, deixar que els personatges es devorin els uns als altres. I creure’s Déu, a ulls de l’església de la qual em sento part tot i no compartir gaires de les seves tesis és, a dia d’avui, una heretgia. D’aquí que, quan novel•lo, em senti una mica com la Jodie Foster a la pel•lícula &lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;__________________________________________________________&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Hay días en los que ocurre un hecho o se produce una situación que nos contraría. Y entre esos días, todavía podemos encontrar algunos en los que nuestro cerebro no responde como se esperaría de nosotros: nos comportamos de la manera más valiente o adoptamos una actitud ruina hasta el extremo. Nuestra fortaleza puede convertirse de golpe en una escalera donde cada rellano no es más que una ocasión para pasar cuentas de manera que todo el edificio se convierta en paraíso de la venganza personal. A grandes rasgos este es el argumento de la última propuesta de Neil Jordan, pero es también el argumento de muchos momentos amargos en nuestras vidas. A menudo discutimos, ya sea con los padres, los amigos o la pareja, y en medio de la discusión sólo queremos herir, clavando las palabras en el corazón del otro como bayonetas afiladas. Estamos en la segunda guerra mundial y todo vale, porque el enemigo a vencer es el fascismo. Las opiniones de la otra persona, sus valores, son, en aquél momento, opuestos a los nuestros, sin validez según nuestros parámetros. Si conseguimos que el otro se convierta en un deshecho humano capaz de reponerse en cinco minutos habremos ganado la batalla. Hoy no ha sucedido eso, hoy el otro no era sino un reflejo de nosotros mismos, y darnos cuenta de ello nos ha enfurecido más de lo a habitual, porque si entre nosotros se ha producido esa coincidencia que no esperábamos quiere decir que el otro se ha sometido a nuestra voluntad, y eso no podemos permitirlo. Es necesario aniquilarlo, sobre todo si nos ha hecho daño. La mayoría de momentos en los que tal coincidencia se produce, no obstante, es recibida con júbilo y alegría.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Hoy me siento bien: no he discutido con mi pareja, de hecho hace días que no lo hago, pero sigo teniendo la sensación que un extraño me domina por dentro i me transforma en alguien a veces más valiente pero a menudo más cobarde. La mezquindad, la ruindad, la estupidez si me apuras, son amigos de la cobardía. La nutren. A veces pienso que escribir, novelar, o simplemente “postear” en el blog son trabajo de cobardes. No tengo suficiente fuerza para enfrontarme a mí mismo y me proyecto en unes líneas que además sirven para que la gente me conozca o se entretenga. Sólo en la poesía me siento verdaderamente franco conmigo mismo, a pesar de los grandes defectos que veo que tiene la franqueza. No tengo mucha tendencia a releer poemas míos ya acabados, pero cuando lo hago descubro que si soy franco es porque dejo el texto empapado de una ironía y un sarcasmo hirientes que se me incrustan al cuerpo como balas de plomo oxidadas. Me van devorando por dentro como los gusanos devoran a los muertos dentro de los ataúdes, y quizá por eso, una vez terminados mis poemas, a pesar de gustarme, no me producen el placer que producen al escribirlos.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Ahora mismo, a pesar de la pereza que cada mañana me cubre como la niebla más molesta y no me deja de lado hasta al anochecer, escribo una novela que espero publicar en un par de años o un año como mucho contando desde abril. No tengo intención de hablar de ella, quién tiene que saber algo ya la sabe, pero cuando la escribo me pasa lo mismo que cuando discuto: me siento un extraño en una realidad que no me pertenece y de la que no sé si tengo derecho a hablar, porque en el fondo, escribir es jugar a ser Dios, creando y destruyendo allí donde nos interese para, una vez terminado todo, dejar que los personajes se devoren los unos a los otros. I creerse Dios, a ojos de la iglesia de la que me siento parte aunque no comparta muchas de sus tesis es, a día de hoy, una herejía. Por eso, cuando novelo, me siento un poco como Jodie Foster en la película&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-1177466878925185570?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/1177466878925185570/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=1177466878925185570' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/1177466878925185570'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/1177466878925185570'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2008/03/jo-el-meu-gran-desconegutyo-mi-gran.html' title='Jo, el meu gran desconegut/Yo, mi gran desconocido'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/R8sPDCcjw3I/AAAAAAAAAAk/SC1SPCiEj44/s72-c/La+extra%C3%B1a+que+hay+en+ti.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-3187472493930885175</id><published>2008-03-02T10:52:00.008+01:00</published><updated>2008-03-02T14:11:11.940+01:00</updated><title type='text'>Aterrar no és tan fàcil com sembla/Aterrizar no es tan sencillo como parece</title><content type='html'>&lt;a href="http://3.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/R8qkgycjw2I/AAAAAAAAAAc/Mk-dfqQoyH0/s1600-h/Aves-pescando--Punta-Umbria_20996.jpg"&gt;&lt;img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5173128005192762210" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/R8qkgycjw2I/AAAAAAAAAAc/Mk-dfqQoyH0/s400/Aves-pescando--Punta-Umbria_20996.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;Internet és un mar infinit ple d’illes sovint ocultes a la vista en què la mandra s’esdevé quan la felicitat existeix fora de la xarxa. Sóc feliç, i no podria ser-ho més, o potser sí, qui ho sap. Casar-me ha estat la cosa més bonica del món, per escriure-ho en paraules senzilles. Els dies són com abans del casament, la convivència segueix essent plena de sorpreses, però una plenitud ferma com un edifici construït sobre roca, t’eixampla els pulmons a cada alenada d’aire.&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;Quan no era tan feliç entrar a la xarxa era per a mi com un bosc en el qual gaudir per unes hores de la companyia d’unes lletres inconegudes que podien amagar una veu amable a l’altra banda de la web. Ara, però, és diferent. Aquesta necessitat no la tinc, i ni tan sols miro el correu, ja veus. Em sorprèn fins i tot trobar-me aquí actualitzant altre cop el bloc, però és que han fet la interfaç tan senzilla que és una temptació no fer-ho. Donem-ne gràcies al &lt;em&gt;Pau&lt;/em&gt;. Tu em vas donar la idea d’obrir un compte de correu a gmail (l’adreça és la mateixa que tinc però amb gmail.com) i decidint-me a fer-ho, he descobert que, com ens demostren els ocells, aterrar és molt difícil, bo i més si ho fas per anar a buscar menjar, però així i tot val la pena. Aterrar és arribar a algun lloc, a algun objectiu, i en el meu cas, és aconseguir no perdre el contacte amb els éssers estimats, és una manera de dir-los: odio el telèfon, no us trucaré, però podeu saber de mi a Internet, al bloc de sempre, perquè &lt;em&gt;Com en un desert sense temps...&lt;/em&gt; vosaltres també podeu aturar-vos uns minuts, encara que no sigui cada dia, a saber d’allò que em preocupa: la quotidianitat repetitiva i sense sorpreses, encara que aquestes, quan vinguin, siguin ben rebudes.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;divalign="justify"&gt;______________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;Internet es un mar infinito lleno de islas a menudo ocultas a la vista en el que la pereza aparece cuando la felicidad existe fuera de la red. Soy feliz, y no podría serlo más, o quizá sí, quién sabe. Casarme ha sido la cosa más bella del mundo, por escribirlo en palabras sencillas. Los días son como antes de la boda, la convivencia sigue siendo llena de sorpresas, pero una plenitud firme como un edificio construido sobre roca, te ensancha los pulmones a cada inspiración. &lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;Cuando no era tan feliz entrar en la red era para a mí como un bosque en el que gozar por unes horas de la compañía de unas letras desconocidas que podían esconder una voz amable al otro lado de la Web. Ahora, no obstante, es diferente. Esta necesidad no la tengo, y ni tan siquiera leo el correo, ya ves. Me sorprende incluso encontrarme aquí actualizando otra vez el blog, pero es que han hecho una interfaz tan sencilla que es una tentación no hacerlo. Demos las gracias a &lt;em&gt;Pau&lt;/em&gt;. Tú me diste la idea de abrir una cuenta de corro en gmail (la dirección es la misma que tengo pero terminada en gmail.com) y decidiéndome a hacerlo, he descubierto que, como nos demuestran los pájaros, aterrizar es muy difícil, sobre todo si lo haces para ir a buscar comida, pero aún así vale la pena. Aterrizar es llegar a algún lugar, a algún objetivo, y en el mi caso, es conseguir no perder el contacto con los seres queridos, es una manera de decirles: odio el teléfono, no os llamaré, pero podéis saber de mi en Internet, en el blog de siempre, porque &lt;em&gt;Como en un desierto sin tiempo...&lt;/em&gt; vosotros también podéis aquietaros unos minutos, aunque no sea cada día, a saber de aquello que me preocupa: la cotidianidad repetitiva y sin sorpresas, aunque estas, cuando vengan, sean bien recibidas. &lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-3187472493930885175?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/3187472493930885175/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=3187472493930885175' title='1 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/3187472493930885175'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/3187472493930885175'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2008/03/aterrar-no-s-tan-fcil-com.html' title='Aterrar no és tan fàcil com sembla/Aterrizar no es tan sencillo como parece'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://3.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/R8qkgycjw2I/AAAAAAAAAAc/Mk-dfqQoyH0/s72-c/Aves-pescando--Punta-Umbria_20996.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>1</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-116153199665379862</id><published>2006-10-22T17:43:00.000+02:00</published><updated>2006-10-22T17:50:06.236+02:00</updated><title type='text'>Sobre la mandra/Sobre la pereza</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;&lt;a href="http://photos1.blogger.com/blogger/3034/1005/1600/cor%20de%20tinta.0.jpg"&gt;&lt;img style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://photos1.blogger.com/blogger/3034/1005/320/gat%20badallant.0.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;Hi ha dies en què no tens ganes d’escriure sobre res, de pensar en res, de fer res. El no res s’apodera de tu i fa que només desitgis romandre estirat al sofà empassant-te el que donin per la tele, si pot ser algun programa suficientment avorrit que et permeti enyorar pel·lícules com &lt;em&gt;Ballant amb llops&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Gangs of New York&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Tu i jo&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;La finestra indiscreta&lt;/em&gt; o &lt;em&gt;Irma la dolça&lt;/em&gt;. Escriure és per a tu un sobreesforç que no tens ganes de dur a bon port, però ho fas, i no saps ben bé perquè. M’he tirat un any sense escriure al meu blog, en &lt;strong&gt;Blackonion&lt;/strong&gt; se’n queixava. No puc dir que no hagi tingut temps per fer-ho, que tots els dies he estat ocupat en els quefers de l’amor, ha estat molt més senzill que tot això: tenia mandra. La mandra és quelcom que pot obrar en tu de maneres molt diverses, ja sigui coquetejant amb tu durant un temps breu o bé apoderant-se del teu interior fins al punt que deixes de ser reneevivien i passes a convertir-te en una persona mandrosa. La mandra en estat pur és meravellosa, si no l’heu fruit no sabeu el que us perdeu, sobretot si podeu gaudir de quatre dies seguits de mandra intensa. De debò, proveu-ho.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Però la mandra pot ser molt perillosa també, sobretot si tu no en tens gens i aquell que comparteix la teva vida amb tu deixa que constantment aquesta li xiuxiuegi coses i acaba per enamorant-se’n bojament. Com dic, això pot ser perillós. Et molesta passar tants moments sol, acabes emprenyant-te tontament i no t’adones que a tu també t’han d’aguantar mandrós massa estones. Per això reivindico la mandra com a companya inseparable de vida. I som-hi, a fer el gos, o a badallar com un gat. La vida no és sinó per fer-ne el que un vulgui. I la mandra també.&lt;br /&gt;______________________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Hay días en los que no tienes ganas de escribir sobre nada, de pensar en nada, de hacer nada. La nada se apodera de ti y hace que sólo desees permanecer estirado en el sofá tragándote lo que dan por la tele, a poder ser algún programa suficientemente aburrido que te permita añorar películas como &lt;em&gt;Bailando con lobos&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Gangs of New York&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Tu y yo&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;La ventana indiscreta&lt;/em&gt; o &lt;em&gt;Irma la dulce&lt;/em&gt;. Escribir es para ti un sobreesfuerzo que no tienes ganas de llevar a buen puerto, pero lo haces, y no sabes bien por qué. He estado un año sin escribir en mi blog, &lt;strong&gt;Blackonion&lt;/strong&gt; se quejaba de ello. No puedo decir que no haya tenido tiempo para hacerlo, que todos los días he estado ocupado en los quehaceres del amor, ha sido mucho más sencillo que todo eso: tenía pereza. La pereza es algo que puede obrar en ti de maneras muy diversas, ya sea coqueteando contigo durante un tiempo breve o bien apoderándose de tu interior hasta un punto en el que dejas de ser reneevivien y pasas a convertirte en una persona perezosa. La pereza en estado puro es maravillosa, si no la habéis disfrutado no sabéis lo que os perdéis, sobre todo si podéis gozar de cuatro días seguidos de pereza intensa. De veras, probadlo.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Pero la pereza puede ser muy peligrosa también, sobre todo si tu no tienes ganas de que te domine y quien comparte tu vida contigo deja que constantemente le susurre coses y acaba por enamorarse locamente de ella. Como digo, eso puede ser peligroso. Te molesta pasar tantos momentos solo, acabas enfadándote tontamente y no te das cuenta que a ti también tienen que aguantarte perezoso demasiadas veces. Por eso reivindico la pereza como compañera inseparable de vida. Y venga, a hacer el perro, o a bostezar como un gato. La vida no está si no para hacer de ella lo que uno quiera. Y la pereza también.&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-116153199665379862?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/116153199665379862/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=116153199665379862' title='14 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/116153199665379862'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/116153199665379862'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2006/10/sobre-la-mandrasobre-la-pereza.html' title='Sobre la mandra/Sobre la pereza'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>14</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-116129074910337058</id><published>2006-10-19T22:20:00.000+02:00</published><updated>2006-10-20T21:15:53.463+02:00</updated><title type='text'>Amb tinta al cor...o al cervell/Con tinta en el corazón...o en el cerebro</title><content type='html'>&lt;a href="http://photos1.blogger.com/blogger/3034/1005/1600/cor%20de%20tinta.0.jpg"&gt;&lt;img style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://photos1.blogger.com/blogger/3034/1005/320/cor%20de%20tinta.0.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;Sovint, en llegir un llibre, ens envaeix una frisança que ens fa avançar-ne mes ràpid en la lectura per veure si així aconseguim d’endinsar-nos més i més en el món que un ésser llunyà crea per a nosaltres perquè en fruïm a pleret. És així des que aprenem a llegir, o millor dit, des del moment en què algú fa que llegim amb voluntat de gaudi.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;El primer llibre que recordo vivament és &lt;em&gt;En Peret&lt;/em&gt;¸de l’escriptora i il·lustradora &lt;strong&gt;Lola Anglada&lt;/strong&gt;. Encara el tinc a casa. No em pregunteu de què tracta, no ho sé, només puc dir que el seu record perdura en mi com un dels obsequis més preuats que m’han fet mai, gràcies a ell sóc ara lector voraç i escriptor vocacional. Hi ha altres llibres que han marcat època en mi, com &lt;em&gt;Jim Botó i Lluc el maquinista&lt;/em&gt; de &lt;strong&gt;Michael Ende&lt;/strong&gt;, del qual mai he arribat a llegir la segona part, &lt;em&gt;Jim Botó i els tretze salvatges&lt;/em&gt;, però que espero poder tornar a tenir amb mi algun dia. El recorregut pels llibres de la infantesa podria seguir encara uns paràgrafs més, però m’aturaré aquí, no és d’ells del que vull parlar, sinó de com aquestes lectures t’omplen a vida, és a dir, de com, a vegades, la vida se’t barreja amb la ficció de tal manera que somnies vida i, en desvetllar-te, ets ficció. Heus ací el que fa que &lt;em&gt;Cor de tinta&lt;/em&gt; hagi acabat sent un llibre que, encara sense enllestir, s’ha convertit en un amic preuat que no dubtaria d’endur-me a una illa deserta.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Si us ha agradat la bona lectura des de sempre, no dubteu a agafar aquest llibre, sobretot si sou dels que heu devorat amb devoció alguns dels llibres de què parla la novel·la, i si no ho heu fet, o sou prou joves encara per haver-ho fet, millor, perquè mils de sorpreses us esperen si acompanyeu &lt;strong&gt;Mo&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Meggie&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Dit de pols&lt;/strong&gt; i &lt;strong&gt;Elinor&lt;/strong&gt; a un viatge tan sorprenent com perillós en què el veritable protagonista és un llibre dins un altre llibre: &lt;em&gt;Cor de tinta&lt;/em&gt;. I després vingueu a dir-me que la lectura és això, submergir-te en un món que ha escapat del seu autor per esdevenir completament vostre. Per això escric, perquè vull que el que deixo entitat al paper esdevingui més vostre que no pas meu i, amb el temps, deixi de pertànyer-me de debò.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;____________________________________________________________________&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;a href="http://photos1.blogger.com/blogger/3034/1005/1600/Coraz??n"&gt;&lt;img style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://photos1.blogger.com/blogger/3034/1005/320/Coraz%3F%3Fn%20de%20tinta.2.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;A menudo, al leer un libro, nos invade una comezón que nos hace avanzar más rápido en la lectura para ver si así conseguimos adentrarnos más y más en el mundo que un ser lejano crea para nosotros para que lo disfrutemos poco a poco. Es así desde que aprendemos a leer, o mejor dicho, desde el momento en el que alguien hace que leamos con voluntad de goce.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;El primer libro que recuerdo vivamente es &lt;em&gt;En Peret&lt;/em&gt;¸ de la escritora e ilustradora &lt;strong&gt;Lola Anglada&lt;/strong&gt;. Todavía lo tengo a casa. No me preguntáis de qué trata, no lo sé, sólo puedo decir que su recuerdo perdura en mí como uno de los obsequios más preciados que me han hecho nunca, gracias a él soy ahora lector voraz y escritor vocacional. Hay otros libros que han marcado época en mí, como &lt;em&gt;Jim Botón y Lucas el maquinista&lt;/em&gt; de &lt;strong&gt;Michael Ende&lt;/strong&gt;, del cual nunca he llegado a leer la segunda parte, &lt;em&gt;Jim Botón y los trece salvajes&lt;/em&gt;, pero que espero poder volver a tener conmigo algún día. El recorrido por los libros de la niñez podría seguir todavía unos párrafos más, pero pararé aquí, no es de ellos de lo que quiero hablar, sino de como estas lecturas te llenan de vida, es decir, de cómo a veces la vida se mezcla con la ficción de tal manera que sueñas vida y, al desvelarte, eres ficción. He aquí lo que hace que &lt;em&gt;Corazón de tinta&lt;/em&gt; haya acabado siendo un libro que, todavía sin terminar, se ha convertido en un amigo preciado que no dudaría en llevarme a una isla desierta.&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;Si os ha gustado la buena lectura desde siempre, no dudéis en leer este libro, sobre todo si sois de los que habéis devorado con devoción algunos de los libros de los que habla la novela. Y si no lo habéis hecho o sois demasiado jóvenes todavía para haberlo hecho, mejor, porque miles de sorpresas os esperan si acompañáis a &lt;strong&gt;Mo&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Meggie&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Dedo polvoriento&lt;/strong&gt; y &lt;strong&gt;Elinor&lt;/strong&gt; en un viaje tan sorprendente como peligroso en el que el verdadero protagonista es un libro dentro otro libro: &lt;em&gt;Corazón de tinta&lt;/em&gt;. Y después venid a decirme que la lectura es esto, sumergirte en un mundo que ha escapado de su autor para acabar siendo completamente vuestro. Por eso escribo, por que quiero que lo que dejo entintado en el papel sea más vuestro que no mío y, con el tiempo, deje de pertenecerme de verdad.&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;a href="http://photos1.blogger.com/blogger/3034/1005/1600/Coraz??n"&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-116129074910337058?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/116129074910337058/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=116129074910337058' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/116129074910337058'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/116129074910337058'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2006/10/amb-tinta-al-coro-al-cervellcon-tinta.html' title='Amb tinta al cor...o al cervell/Con tinta en el corazón...o en el cerebro'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-116120989364330953</id><published>2006-10-19T00:14:00.000+02:00</published><updated>2006-10-20T21:13:06.286+02:00</updated><title type='text'>No hi haurà sashimi al nostre casament.../No habrá sashimi en nuestra boda...</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;&lt;a href="http://photos1.blogger.com/blogger/3034/1005/1600/feb-sesame-sashimi.1.jpg"&gt;&lt;img style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://photos1.blogger.com/blogger/3034/1005/320/feb-sesame-sashimi.1.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;Fa tant de temps que no escric aquí que ja no sé si em recordaré de com es fa, però tinc tantes coses per recordar-me i explicar-vos que em veig obligat a fer-ho. No és que no en tingui ganes, és que no sé ni per on començar. Em cal fer-ho, no obstant, així que millor que escrigui allò de què per mi cal deixar-ne constància.&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;Em caso el 26 de maig de 2007 a l’església de &lt;em&gt;Sant Pere de Figueres&lt;/em&gt;, encara que potser seria més encertat dir que ens casem la &lt;strong&gt;Pilar&lt;/strong&gt; i jo, és a dir la &lt;strong&gt;Tisketa&lt;/strong&gt; i el &lt;strong&gt;Renee&lt;/strong&gt;, perquè som dos qui participem d’aquest esdeveniment tan singular.&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;No us diré que no em faci il·lusió, però em ve tan gran tot això de la preparació i organització de la cerimònia, la menjada i la festa que a vegades voldria fondre’m i aparèixer just el dia de l’enllaç, i potser per això estic fent el mínim imprescindible, a pesar que sé que aquest cap de setmana m’haig de posar literalment les piles, com es diu popularment, i començar a pensar en invitacions, música, flors, detall no perquè ja el tenim escollit, vestit, regals, cançons, lectures, plats i pastís. Una feinada, creieu-me, però que s’ha de fer i com abans millor, encara que algunes coses ja les tinguem clares: no hi haurà &lt;em&gt;sashimi &lt;/em&gt;per als convidats, sinó aperitiu, còctels i un menú totalment al nostre gust, és a dir, que conjugui innovació i tradició, però bé, prefereixo no atabalar-me més ni atabalar-vos a vosaltres.&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;El &lt;em&gt;sashimi &lt;/em&gt;de la fotografia, no obstant, no el guardaré en cap armari polsegós, el faré per dinar o sopar un dia d’aquests, i fruirem com mai, perquè, què hi ha de millor que fer menjar japonès un dia qualsevol, convertir-lo en especial, i fer que la vida, per uns instants, s’aturi i esdevingui més fàcil? En el fons és el que fem al escriure en un blog o treballar en un conte. Encara que prefereixo deixar el tema escriptural per a més endavant. Per ara.&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;____________________________________________________________________&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;Hace tanto tiempo que no escribo aquí que ya no sé si recordaré como se hace, pero tengo tantas cosas para recordarme y explicaros que me veo obligado a hacerlo. No es que no en tenga ganas, es que no sé ni por donde empezar. Debo hacerlo, no obstante, así que mejor que escriba aquello de lo que para mí debo dejar constancia. &lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;Me caso el 26 de mayo de 2007 en la iglesia de &lt;em&gt;Sant Pere de Figueres&lt;/em&gt;, aunque quizá sería más acertado decir que nos casamos &lt;strong&gt;Pilar&lt;/strong&gt; y yo, es decir &lt;strong&gt;Tisketa&lt;/strong&gt; y &lt;strong&gt;Renee&lt;/strong&gt;, porque somos dos quién participamos de este acontecimiento tan singular. &lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;No os diré que no me haga ilusión, pero me viene tan grande todo eso de la preparación y organización de la ceremonia, la comilona y la fiesta que a veces querría fundirme y aparecer justo el día del enlace, y quizá por eso estoy haciendo sólo lo imprescindible, a pesar de saber que este fin de semana he de ponerme literalmente las pilas, como se dice popularmente, y empezar a pensar en invitaciones, música, flores, detalle no porque ya lo tenemos escogido, vestido, regalos, canciones, lecturas, platos y pastel. Una cantidad de trabajo impresionante, creedme, pero que ha de hacerse, y cuanto antes mejor, aunque algunas cosas ya las tengamos claras: no habrá &lt;em&gt;sashimi &lt;/em&gt;para los invitados, sino aperitivo, cócteles y un menú totalmente a nuestro gusto, es decir, que conjugue innovación y tradición, pero bueno, prefiero no agobiarme más ni agobiaros a vosotros.&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;El &lt;em&gt;sashimi &lt;/em&gt;de la fotografía, no obstante, no lo guardaré en ningún armario polvoriento, lo prepararé para comer o cenar un día de estos, y gozaremos como nunca, porque, qué hay mejor que comer japonés un día cualquiera, convertirlo en especial, y hacer que la vida, por unos instantes, se detenga y se vuelva más fácil? En el fondo es lo que hacemos al escribir en un blog o trabajar en un cuento. Aunque prefiero dejar el tema escritural para más adelante. Por ahora.&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-116120989364330953?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/116120989364330953/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=116120989364330953' title='2 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/116120989364330953'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/116120989364330953'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2006/10/no-hi-haur-sashimi-al-nostre.html' title='No hi haurà sashimi al nostre casament.../No habrá sashimi en nuestra boda...'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>2</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-112842901800550516</id><published>2005-10-04T14:27:00.000+02:00</published><updated>2005-10-04T14:32:52.126+02:00</updated><title type='text'>La vida, sense imatges, també et duu a llocs inexplorats/La vida, sin imágenes, también te lleva a sitios inexplorados</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;Als que us esteu preguntant què collons fa aquest noi conegut com a &lt;strong&gt;Renee Vivien&lt;/strong&gt; que no escriu, us responc amb tota la sinceritat de què sóc capaç: Visc.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;És vivint que m'he embarcat en una aventura personal amb la &lt;strong&gt;Pilar&lt;/strong&gt;, la dona amb qui comparteixo la meva vida, ara sí, amb tots els ets i uts, per això llegiu tant sobre ella ara, no només perquè n'estigui enamorat. M'explico.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Fa unes setmanes que va venir a viure amb mi a Manresa, a un pis que és de la meva propietat però que és nostre emocionalment. És a dir, que ja som parella de fet, bé, de fet, ja som PAERLLA, així, en majúscules. Una parella que explora i s'explora per paratges inhòspits com els de la Vall d'Aran. Com? Que no hi heu estat? Que no heu menjat una olla aranesa a &lt;em&gt;Casa Pérez&lt;/em&gt; - embutits i patés, dos plats de sopa amb la olla aranesa pròpiament dita, semblant a la carn d'olla catalana, carn a la brasa amb amanida i un postre per lleparse'n els dits, tot regat amb vi de la casa -? Que no heu vist el &lt;em&gt;Saut deth Pish&lt;/em&gt;, els &lt;em&gt;Güells deth Joheu&lt;/em&gt;? Que no sabeu què és una &lt;em&gt;Raclette&lt;/em&gt; de &lt;em&gt;Mozart&lt;/em&gt;, a Arties? Doncs us heu perdut el bo i millor d'aquest indret magnífic que té pobles situats a 2000 metres d'alçada i uns habitants d'allò més afalagadors, malgrat que algun aprofitat us vulgui cobrar 40 euros per una carn a la brasa.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Doncs sí, hem explorat i hem compartit, i més que compartirem, sobretot ara que ens apuntarem a &lt;em&gt;Lindy Hop&lt;/em&gt; i balls de saló, que la meva germana es casa i cal lluir-se al seu casament, però també a la vida, encara que aquesta no dugui imatges, com tampoc en duu aquest blog.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;______________________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;A los que os estáis preguntando qué cojones hace este chico conocido como &lt;strong&gt;Renee Vivien&lt;/strong&gt; que no escribe, os respondo con total sinceridad: Vivo.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Es viviendo que me he embarcado en una aventura personal con &lt;strong&gt;Pilar&lt;/strong&gt;, la mujer con quien comparto mi vida, ahora sí, con todas las de la ley, por eso leeis tanto sobre ella ahora, no sólo porque esté enamorado de ella. Me explico.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Hace unas semanas se vino a vivir conmigo a Manresa, a un piso que es de mi propiedad pero que es nuestro emocionalmente. Es decir, que ya somos pareja de hecho, bueno, de hecho, ya somos PAERJA, así, en mayúsculas. Una pareja que explora y se explora por parajes inhóspitos como los del Valle de Aran. ¿Cómo? ¿Que no habéis estado allí? ¿Que no habéis comido una olla aranesa en &lt;em&gt;Casa Pérez&lt;/em&gt; - embutidos y patés, dos platos de sopa con la olla aranesa propiamente dicha, parecida al cocido, carne a la parrilla con ensalada y un postre para chuparse los dedos, todo regado con vino de la casa -? ¿Que no habéis visto el &lt;em&gt;Saut deth Pish&lt;/em&gt;, los &lt;em&gt;Güells deth Joheu&lt;/em&gt;? ¿Que no sabéis lo que es una &lt;em&gt;Raclette&lt;/em&gt; de &lt;em&gt;Mozart&lt;/em&gt;, en Arties? Pues os habéis perdido lo más y mejor de este rincón magnífico que tiene pueblos situados a 2000 metros de altitud y unos habitantes de lo más encantadores, a pesar que algun aprovechado os quiera cobrar 40 euros por una carne a la parrilla.&lt;br /&gt;Pues sí, hemos explorado y hemos compartido, y más que compartiremos, sobretodo ahora que nos apuntaremos a &lt;em&gt;Lindy Hop&lt;/em&gt; y bailes de salón, que mi hermana se casa y es necesario lucirse en su boda, pero también en la vida, aunque esta no traiga imágenes, como tampoco las lleva este blog.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-112842901800550516?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/112842901800550516/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=112842901800550516' title='11 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/112842901800550516'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/112842901800550516'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/10/la-vida-sense-imatges-tamb-et-duu.html' title='La vida, sense imatges, també et duu a llocs inexplorats/La vida, sin imágenes, también te lleva a sitios inexplorados'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>11</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-112610565913819957</id><published>2005-09-07T16:13:00.000+02:00</published><updated>2005-09-07T17:08:47.043+02:00</updated><title type='text'>Skirty Puppy</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;Diumenge va morir el meu avi per part de pare. No estic gaire afectat, diria jo, perquè mai havia estat una persona propera ni carinyosa, però ara que no hi és el trobo a faltar una mica. La sensació de saber del cert que per més que vulguis no cal que vagis a la residència que no el trobaràs - mig eixerit com sempre però sense poder retenir a penes la conversa que manteníeu -, se'm fa una mica estranya.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Hi ha gent que passa el temps plorant o lamentant-se. Jo més aviat me l'he passat emprenyant a la &lt;strong&gt;Pilar &lt;/strong&gt;- la meva promesa - i maquinant jocs de paraules. Em vaig adonar ahir que el més interessant d'un idioma són les frases fetes, així doncs ja em teniu a mi tot el camí cap a la cerimònia d'enterrament i cap a l'enterrament en si esbrinant com es traduïa tal o qual frase a l'anglès. Vaig començar pel &lt;em&gt;black sheep with blond poes&lt;/em&gt; - o com collons s'escrigui el&lt;em&gt; be negre amb potes rosses&lt;/em&gt; -, i no va ser fins a la tarda que no em vaig adonar que el que em falta a la meva vida és un &lt;em&gt;skirty puppy&lt;/em&gt;. Teniu ja un &lt;em&gt;skirty puppy&lt;/em&gt; a la vostra vida? No sabeu el que us perdeu. Algú que us segueixi a totes bandes, que us faci cas només a vosaltres, que us rigui les gràcies, algú, en fi, que us adori com a un &lt;strong&gt;Hitler&lt;/strong&gt; qualsevol. Jo, al meu &lt;em&gt;skirty puppy&lt;/em&gt; no el tractaria mai malament, sempre i quant obeís els meus interessos i no protestés per a res. Els castellans ja ho diuen bé, ja: &lt;em&gt;"míralo éste, siempre como un perrito faldero siguiéndolo a todas partes"&lt;/em&gt; - què és sinó un &lt;em&gt;skirty puppy&lt;/em&gt;? -.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Ara mateix donaria el meu regne, no per un cavall, sinó per un &lt;em&gt;skirty puppy&lt;/em&gt;, això sí, que no m'agobiés massa, encara que ben mirat, potser amb mi mateix ja en tinc prou. Qui, si no, és el millor gos faldiller d'un mateix que, precisament, un mateix?&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Per si de cas no se us acudeixi de demanar a la vostra dona que us faci d'&lt;em&gt;skirty puppy&lt;/em&gt;, la clatellada és garantitzada.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;______________________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Domingo murió mi abuelo por parte de padre. No estoy muy afectado, diría yo, porque munca había sido una persona próxima ni cariñosa, pero ahora que no está lo echo de menos un poco. La sensación de saber de veras que por más que quieras no es necesario que vayas a la residencia que no lo encontrarás - medio animado como siempre pero sin poder retener a penas la conversación que manteníais -, se me hace un poco estraña.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Hay gente que pasa el tiempo llorando o lamentandose. Yo más bien me lo he pasado molestando a la &lt;strong&gt;Pilar &lt;/strong&gt;- mi prometida - y maquinando juegos de palabras. Me di cuenta ayer que lo más interesante de un idioma son las frases hechas, así pues ya me tenéis a mí todo el camno hacia a la ceremonia de entierro y hacia el entierro en sí averiguando com se traducía tal o cual frase al inglés. Empecé con &lt;em&gt;black sheep with blond poes&lt;/em&gt; - o cómo cojones se escriba el&lt;em&gt; be negre amb potes rosses&lt;/em&gt; (que en castellano se traduciría por &lt;em&gt;y un rábano&lt;/em&gt;) -, y no fue hasta la tarde que no me di cuenta que lo que falta en mi vida es un &lt;em&gt;skirty puppy&lt;/em&gt;. ¿Tenéis ya un skirty puppy en vuestra vida? No sabéis lo que os perdéis. Alguien que os siga a todas partes, que os haga caso solo a vosotros, que os ría las gracias, algien, en fin, que os adore como a un &lt;strong&gt;Hitler&lt;/strong&gt; qualquiera. Yo, a mi &lt;em&gt;skirty puppy&lt;/em&gt; no lo trataría mal nunca, siempre y cuando obedeciera mis intereses y no protestase por nada. Ya lo decimos a veces, ya: &lt;em&gt;"míralo éste, siempre como un perrito faldero siguiéndolo a todas partes"&lt;/em&gt; - ¿qué es si no un &lt;em&gt;skirty puppy&lt;/em&gt;? -.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Ahora mismo daría mi reino, no por un caballo, si no por un &lt;em&gt;skirty puppy&lt;/em&gt;, eso sí, que no me agobiara demasiado, aunque bien mirado, quizá conmigo mismo ya tengo suficiente. ¿Quién, si no, es el mejor perrito faldero de uno mismo que, precisamente, uno mismo?&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Por si acaso no se os ocurra pedir a vuestra mujer que os haga de &lt;em&gt;skirty puppy&lt;/em&gt;, la bofetada está garantizada.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-112610565913819957?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/112610565913819957/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=112610565913819957' title='7 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/112610565913819957'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/112610565913819957'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/09/skirty-puppy.html' title='Skirty Puppy'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>7</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-112443368110281173</id><published>2005-08-19T09:41:00.000+02:00</published><updated>2005-08-19T08:41:21.110+02:00</updated><title type='text'>Totes les dones es diuen Pilar/Todas las mujeres se llaman Pilar</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;Aquest blog és una mica com la meva vida, caòtic, a vegades intermitent. Sobretot quan et canvies de pis, que és el que m'ha passat a mi, per això no actualitzava, però ara tinc temps. Tinc temps per explicar-vos que hi ha menys caos en mi, potser perquè sé que hi ha algú al meu costat que m'estima. És per això que a dia d'avui les dones ja no es diuen Karina, ni Ana, ni Verònica, ni Mònica, ni Mabel, es diuen Pilar. Sí, segueixo tenint molt bones amigues a les quals no abandonaria mai de la vida, però, us fa res dir-vos Pilar, a partir d'ara? Molts potser pensin que m'he tornat boig, conco, carrincló, romàntic empedernit, o potser tot alhora - bé, això de conco ja no, encara que segueixi desesperat, obviament -. I tindran raó . Però aquesta vegada, ho sé, és la definitiva. L'amor és com els gelats: trobes el gust que t'agrada i cada cop que demanes aquesta deliciosa menja sempre vols que tingui el mateix gust, que en el meu cas és el de formatge manxec amb trossets de móra - que difícil de trobar que és! -. Doncs aquesta, resumint és la meva vida des del 16 de juny: 23 de juny a casa dels meus pares, amb la Karina i la Pilar - sí, aquesta Pilar, però aleshores només erem amics i no teníem ganes d'altra cosa -, trasllat a Manresa, on visc ara, però no des d'on escric ara, començo a sortir amb la Pilar, descobreixo que és la dona de la meva vida, me'n vaig de vacances, quedo amb els amics i amb els exciberdarkians, alguns dels quals si no son amics s'hi assemblen força, i ja sabeu qui sóu. També m'he acabat d'instal·lar al pis, però no del tot, que la cosa va per llarg, i he descobert un lloc amb internet així que si puc seguiré escrivint sobre el que em vingui de gust, sempre i quant formi part de la meva vida.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Records a les meves Pilars, sobretot a la sevillana del meu cor, que fa temps que no parlem.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;I els homes, com us dieu? Pregunteu-li a ella, per què jo encara no tinc resposta.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;_________________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Este blog es un poco como mi vida, caótico, a veces intermitente. Sobre todo cuando te cambias de piso, que es lo que me ha pasado a mí, por eso no actualizaba, pero ahora tengo tiempo. Tengo tiempo para contaros que hay menos caos en mí, quizá por que sé que hay alguien a mi lado que me quiere. Es por eso que a día de hoy las mujeres ya no se llaman Karina, ni Ana, ni Verónica, ni Mónica, ni Mabel, se llaman Pilar. Sí, sigo teniendo muy buenas amigas a les que no abandonaría nunca en la vida, pero, os importaría llamaros Pilar, desde ahora? Muchos quizá piensen que me he vuelto loco, solterón desesperado, carrinclón, romántico empedernido, o quizá todo a la vez - bueno, lo de solterón ya no, aunque siga desesperado, por supuesto -. Y tendrán razón. Pero esta vez, lo sé, es la definitiva. El amor es como los helados: encuentras el gusto que te gusta y cada vez que pides este delicioso manjar siempre quieres que tenga el mismo gusto, que en mi caso es el de queso manchego con trocitos de frambuesa - ¡qué difícil de encontrar es! -. Pues esta, resumiendo es mi vida des de el 16 de junio: 23 de junio en casa de mis padres, con Karina y Pilar - sí, ésta Pilar, pero entonces sólo éramos amigos y no teníamos ganas de otra cosa -, traslado a Manresa, donde vivo ahora, pero no des de donde escribo ahora, empiezo a salir con Pilar, descubro que es la mujer de mi vida, me voy de vacaciones, quedo con los amigos y con los exciberdarkianos, algunos de los cuales si no son amigos se les perecen bastante, y ya sabéis quienes sois. También he terminado de instalarme en el piso, pero no del todo, que la cosa va para largo, y he descubierto un sitio con internet así que si puedo seguiré escribiendo sobre lo que me venga en gana, siempre que forme parte de mi vida.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Recuerdos a mis Pilares, sobre todo a la sevillana de mi corazón, que hace tiempo que no hablamos.&lt;br /&gt; ¿Y los hombres, cómo llamáis? Preguntadle a ella, por que yo aún no tengo respuesta.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-112443368110281173?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/112443368110281173/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=112443368110281173' title='6 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/112443368110281173'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/112443368110281173'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/08/totes-les-dones-es-diuen-pilartodas.html' title='Totes les dones es diuen Pilar/Todas las mujeres se llaman Pilar'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>6</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111869548775914997</id><published>2005-06-13T22:44:00.000+02:00</published><updated>2005-06-13T22:45:24.256+02:00</updated><title type='text'></title><content type='html'>La isla del vicio&lt;br /&gt;&lt;a href="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/Viciousland1.jpg"&gt;&lt;img style="BORDER-RIGHT: #006600 1px solid; BORDER-TOP: #006600 1px solid; MARGIN: 2px; BORDER-LEFT: #006600 1px solid; BORDER-BOTTOM: #006600 1px solid" src="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/Viciousland1.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:8;"&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111869548775914997?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111869548775914997/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111869548775914997' title='10 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111869548775914997'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111869548775914997'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/06/la-isla-del-vicio-renee-vivien-tm.html' title=''/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>10</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111869522891262225</id><published>2005-06-13T22:33:00.000+02:00</published><updated>2005-06-13T22:40:28.926+02:00</updated><title type='text'>Retorn a l’adolescència: el meu pis és una joia del sadomasoquisme/ Retorno a la adolescencia: mi piso es una joya del sadomasoquismo</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;L’orgasme és una font de plaer indescriptible que et perfora les entranyes i et condueix als llimbs de la creació. Segurament, si hom combrega amb Déu, és durant l’orgasme. Alguns escriptors han provat d’explicar què sent algun personatge dels seus llibres durant aquest moment, fins i tot alguns poetes com el meravellós &lt;strong&gt;Francesc Parcerisas&lt;/strong&gt; – si no l’heu llegit, us en recomano vivament la seva lectura, encara que el llibre eròtic de què parlo &lt;em&gt;Dues suites&lt;/em&gt;, no sigui el millor de tota la seva producció – han triat aquest moment per a explicar-se en alguns versos. A més, es pot produir de moltes i diverses maneres: en solitari, en parella, ja sigui aquesta masculina o femenina – no entraré aquí en temes com la zoofília i altres pràctiques que em són incomprensibles, com la corpofàgia, etc. -. No parlaré del plaer femení, ni del masculí, quin text més avorrit llavors, sinó de la meva adolescència i de perquè els plaers orgàstics em fan venir ganes d’escriure contes per a nens. I no, no sóc cap pedòfil, és més, n’abomino, i us recomano que llegiu &lt;em&gt;Delictes d’amor&lt;/em&gt; de &lt;strong&gt;Mª Mercè Roca&lt;/strong&gt; – traduïda a l’espanyol per &lt;em&gt;Planeta&lt;/em&gt; -, però no sóc aquí per a parlar d’aquest llibre, sinó de tot el que ha passat aquesta setmana, que com no, té bastant a veure amb la portada del còmic que heu trobat en entrar al meu blog. La setmana va començar com una de tantes darrerament: més notícies sobre un pis que potser per a alguns no és tan meravellós com pugui semblar, però que a tothom qui l’ha vist li sembla una petita meravella. A mi m’agrada molt, em fa una il·lusió bàrbara, i us puc assegurar que segueixo amb avidesa tots els passos que s’hi van produint, encara que sembli un acte masoquista, o sàdic, no ho sé molt bé. De moment ja n’han començat a reparar els desperfectes – petits, però existents, com en tots els pisos d’obra nova -. Aquesta setmana vénen a posar-hi els llums i hi anirà també el pintor, que me’l deixarà millor del que està ara. En aquests moment les parets són blanques, d’un tipus de pintura que mostra la més petita taca – excepte el lavabo i la cuina que duen rajola de ceràmica -, però més endavant el menjador serà ataronjat, l’habitació d’un blau distant però alhora càlid, l’altra habitació d’un color pàl·lid, potser un ocre o un groc molt fi o un verd que convidi al treball i a la lectura, i el passadís segurament blanc, blanc de puresa o com la biblioteca, aquesta altra habitació de què parlava, pàl·lid. Són seixanta cinc metres quadrats tan ben aprofitats!&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Com us deia, la setmana començava com les darreres, però no ha acabat igual. Divendres vaig dur a la &lt;strong&gt;Verónica&lt;/strong&gt; a &lt;em&gt;La polpa&lt;/em&gt;, un restaurant que per un preu raonable – 25 euros – ofereix tot allò que un bon restaurant pot oferir, excepte amplitud entre taula i taula. La vetllada va acabar amb una dormida al cine mentre projectaven la divertida comèdia &lt;em&gt;El gran golpe&lt;/em&gt;.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Però retrocedim. Tot va començar dimecres. Vaig començar un conte nou, un conte el principi del qual va brollar de dins meu com una cascada incontrolable. O com un raig de semen inacabable, digueu-ne com vulgueu, i aquí és on haig de parlar de la relació de l’orgasme amb els contes infantils.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Els contes infantils, són com el clímax sexual. T’ofereixen un plaer inabastable que acceptes, com a escriptor i com a lector, amb gratitud. No us diré ara de què va el conte, ni tan sols us oferiré el seu principi: els ulls dels internautes són monstres avariciosos que no paren de copiar tot allò que veuen. Ara, només em resta conduir el clímax de la manera adequada, per tal que els meus futurs lectors infantils se sentin temptats a no abandonar el que els ofereixo.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Dissabte va ser un dia de sorpresa: a la feina em van proposar de treballar de matins tota la setmana. Quina joia! Després de tres anys poder treballar una setmana de matí! Ni quan estàvem junts, &lt;strong&gt;Mabel&lt;/strong&gt;, vam aconseguir una setmana sencera! I va continuar pel mateix camí la cosa quan ahir, la &lt;strong&gt;Pilar&lt;/strong&gt; – o la &lt;strong&gt;Tisqueta&lt;/strong&gt;, com vulgueu -, es va apuntar a veure el meu pis! Em va agradar la idea. A la &lt;strong&gt;Pilar&lt;/strong&gt; només l’he vist dues vegades, però ja intueixo que és una persona excepcional, també gràcies a tot el que me n’explica la &lt;strong&gt;Karina&lt;/strong&gt;. I no només físicament excepcional, òbviament em referia al seu caràcter. Doncs bé, el diumenge que ve anirem a Manresa a veure el meu pis. Primera gent que hi duc.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Però ahir no va ser un dia de pisos, sinó de cervesa, &lt;em&gt;durums&lt;/em&gt; i &lt;em&gt;saló del còmic&lt;/em&gt; en companyia dels &lt;em&gt;excyberdarkians&lt;/em&gt;. Bona companyia, sobretot quan ve de Madrid i Logronyo, encara que no haguem tingut temps de massa coneixença. Però en vaig sortir amb un &lt;strong&gt;Allan Moore&lt;/strong&gt; prometedor – el magnífic autor de &lt;em&gt;From Shell&lt;/em&gt; – i un eròtic &lt;em&gt;Viciousland&lt;/em&gt;, que he comprat perquè amb divuit anys, quan el vaig llegir – tenia ja els divuit? – em va semblar una de les meravelles de l’erotisme sàdic actual, amb permís de &lt;strong&gt;Guido Guepax&lt;/strong&gt;.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;No heu llegit encara aquest còmic de &lt;strong&gt;Mónica&lt;/strong&gt; i &lt;strong&gt;Bea&lt;/strong&gt;? No coneixeu aquesta illa eivissenca del futur on un magnat ha fet construir un paradís del sexe pervers, on el sado és present en moltes de les seves vinyetes? No sabeu el que us perdeu! Jo prefereixo no imaginar-m’ho.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;______________________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;El orgasmo es una fuente de placer indescriptible que te perfora las entrañas y te conduce al limbo de la creación. Seguramente, si alguien comulga con Dios, es durante el orgasmo. Algunos escritores han probado de explicar qué siente algún personaje de sus libros durante ese momento, incluso algunos poetas como el maravilloso &lt;strong&gt;Francesc Parcerisas&lt;/strong&gt; – si no lo habéis leído, os recomiendo vivamente su lectura, aunque el libro erótico del que hablo &lt;em&gt;Dues suites&lt;/em&gt;, no sea el mejor de toda su producción y no esté, que yo sepa, traducido al español – han escogido este momento para explicarse en algunos versos. Además, se puede producir de muchas y diversas maneras: en solitario, en pareja, ya sea esta masculina o femenina – no trataré aquí temas como la zoofília y otras prácticas que me son incomprensibles, como la corpofàgia, etc. -. No hablaré del placer femenino, ni del masculino, qué texto más aburrido entonces, sino de mi adolescencia y de porqué con los placeres orgásmicos me dan ganas de escribir cuentos para niños. Y no, no soy ningún paidófilo, es más, abomino de ellos, y os recomiendo que leáis &lt;em&gt;Delitos de amor&lt;/em&gt;, de &lt;strong&gt;Mª Mercè Roca&lt;/strong&gt; – traducida al español por &lt;em&gt;Planeta&lt;/em&gt; -, pero no escribo  para hablar de este libro, sino de todo lo que ha pasado esta semana, que, como no, tiene mucho que ver con la portada del cómic con la que habéis topado al entrar en mi blog. La semana empezó como una de tantas últimamente: más noticias sobre un piso que quizá para algunos no es tan maravilloso como pueda parecer, pero que a todos los que lo han visto les parece una pequeña maravilla. A mi me gusta mucho, me hace una ilusión bárbara, y os puedo asegurar que sigo con avidez todos los pasos que se van produciendo, aunque parezca un acto masoquista, o sádico, no sé muy bien. De momento ya han iniciado la reparación de los desperfectos – pequeños, pero existentes, como en todos los pisos de obra nueva -. Esta semana vienen a poner las luces y acudirá también el pintor, que me lo dejará mejor de lo que está ahora. En estos momentos las paredes son blancas, de un tipo de pintura que muestra la más pequeña mancha – excepto el lavabo y la cocina que llevan baldosa de cerámica -, pero más adelante el comedor será anaranjado, la habitación de un azul distante pero cálido, la otra habitación de un color pálido, quizá un ocre o un amarillo muy fino o un verde que invite al trabajo y a la lectura, y el pasadizo seguramente blanco, blanco de pureza o como la biblioteca, esa otra habitación de la que hablaba, pálido. ¡Son sesenta y cinco metros cuadrados tan bien aprovechados!&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Como os decía, la semana empezaba como las últimas, pero no ha terminado igual. El viernes llevé a &lt;strong&gt;Verónica&lt;/strong&gt; a &lt;em&gt;La polpa&lt;/em&gt;, un restaurante que por un precio razonable – 25 euros – ofrece todo lo que un buen restaurante puede ofrecer, excepto amplitud entre mesa y mesa. La velada terminó con una dormida en el cine mientras proyectaban la divertida comedia &lt;em&gt;El gran golpe&lt;/em&gt;.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Pero retrocedamos. Todo empezó el miércoles. Empecé un cuento nuevo, un cuento el inicio del cual brotó de mi interior como una cascada incontrolable. O como un río  de semen inacabable, llamadlo como queráis, y aquí es donde he de hablar de la relación del orgasmo con los cuentos infantiles.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Los cuentos infantiles, son como el clímax sexual. Te ofrecen un placer inabarcable que aceptas, como escritor y como lector, con gratitud. No os diré ahora de qué va el cuento, ni tan siquiera os ofreceré su principio: los ojos de los internautas son monstruos avariciosos que no paran de copiar todo lo que ven. Ahora sólo me queda conducir el clímax de la forma adecuada para que mis futuros lectores infantiles se sientan tentados a no abandonar lo que les ofrezco.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;El sábado fue un día de sorpresa: en el trabajo me propusieron trabajar de mañana toda la semana. ¡Qué alegría! ¡Después de tres años poder trabajar una semana de mañana! ¡Ni cuándo estábamos juntos, &lt;strong&gt;Mabel&lt;/strong&gt;, conseguimos una semana entera! ¡Y continuó por el mismo camino la cosa cuando ayer &lt;strong&gt;Pilar&lt;/strong&gt; – o Tisqueta, como queráis -, se apuntó a vere el meu pis! Me gustó la idea. A &lt;strong&gt;Pilar&lt;/strong&gt; sólo la he visto dos veces, pero ya intuyo que es una persona excepcional, también gracias a todo lo que &lt;strong&gt;Karina&lt;/strong&gt; me cuenta de ella. Y no sólo físicamente excepcional, obviamente me refería a su carácter. Pues bien, el domingo que viene iremos a Manresa a ver mi piso. Primera gente que llevo a ello.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Pero ayer no fue un día de pisos, sino de cerveza, &lt;em&gt;durums&lt;/em&gt; y &lt;em&gt;salón del cómic&lt;/em&gt; en compañía de &lt;em&gt;excyberdarkianos&lt;/em&gt;. Buena compañía, sobre todo cuando viene de Madrid y Logroño, aunque no hayamos tenido tiempo conocernos a fondo. Pero salí del lugar con un  &lt;strong&gt;Allan Moore&lt;/strong&gt; prometedor – el magnífico autor de &lt;em&gt;From Shell&lt;/em&gt; – y un erótico &lt;em&gt;Viciousland&lt;/em&gt;, que he comprado porque con dieciocho años, cuando lo leí – ¿tenía ya los dieciocho? – me va pareció  una de las maravillas del erotismo sádico actual, con permiso de &lt;strong&gt;Guido Guepax&lt;/strong&gt;.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;¿No habéis leído aún este cómic de &lt;strong&gt;Mónica&lt;/strong&gt; y &lt;strong&gt;Bea&lt;/strong&gt;? ¿No conocéis esa isla ibicenca del futuro donde un magnate ha hecho construir un paraíso del sexo perverso? ¿Donde el sado está presente en muchas de sus viñetas? ¡No sabéis lo que os perdéis! Yo prefiero no imaginármelo.&lt;/span&gt;&lt;br /&gt; &lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111869522891262225?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111869522891262225/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111869522891262225' title='3 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111869522891262225'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111869522891262225'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/06/retorn-ladolescncia-el-meu-pis-s-una.html' title='Retorn a l’adolescència: el meu pis és una joia del sadomasoquisme/ Retorno a la adolescencia: mi piso es una joya del sadomasoquismo'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>3</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111839553843597088</id><published>2005-06-10T11:25:00.001+02:00</published><updated>2005-06-10T11:25:38.436+02:00</updated><title type='text'></title><content type='html'>My japaneese bed&lt;br /&gt;&lt;a href='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/My%20bed1.jpg'&gt;&lt;img border='0' style='border:1px solid #006600; margin:2px' src='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/My%20bed1.jpg'&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style='font-size: 8pt;'&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111839553843597088?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111839553843597088/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111839553843597088' title='3 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111839553843597088'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111839553843597088'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/06/my-japaneese-bedrenee-vivien-tm_10.html' title=''/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>3</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111839550240604569</id><published>2005-06-10T11:25:00.000+02:00</published><updated>2005-06-10T11:25:02.410+02:00</updated><title type='text'></title><content type='html'>Life isn't all ha ha hee hee&lt;br /&gt;&lt;a href='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/La%20vida%20no%20solo%20es%20ji%20ji%2C%20ja%20ja1.jpg'&gt;&lt;img border='0' style='border:1px solid #006600; margin:2px' src='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/La%20vida%20no%20solo%20es%20ji%20ji%2C%20ja%20ja1.jpg'&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style='font-size: 8pt;'&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111839550240604569?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111839550240604569/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111839550240604569' title='2 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111839550240604569'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111839550240604569'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/06/life-isnt-all-ha-ha-hee-heerenee_10.html' title=''/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>2</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111839536905378737</id><published>2005-06-10T11:19:00.000+02:00</published><updated>2005-06-10T11:22:49.060+02:00</updated><title type='text'>La vida no és només ji ji, ja ja/ La vida no solo es ji ji, ja ja</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;Parafrasejant el títol del llibre de &lt;strong&gt;Meera Syal&lt;/strong&gt;, m’endinso en les profunditats de la meva esperança, que a hores d’ara s’assembla a un pou sense fi, perquè com diu la dita popular, és allò que mai es perd. Optimista, oi? Bé, m’alegro de ser-ho. De fet, tret d’alguns dies en què la desil·lusió se m’abraona i em sento com l’home cuc que protagonitza les cançons del mític &lt;em&gt;Antichrist Superstar&lt;/em&gt;, em considero, malgrat el que digui mon pare, una persona optimista, ja ho vaig dir un altre dia.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Des que el 26 de juny em van donar les claus del pis, part de la meva existència ha girat al voltant d’aquest fet que aleshores em semblava natural i ara comença a enfangar-me. Les despeses són el fang pastós en el qual s’encallen els meus desitjos. M’explico. Tinc les llums del pis – quina clavada! -, una taula de terrassa que em porten avui – i som-hi! -, encara ha de venir el pintor, el de l’aire condicionat – en voleu més? -, el 29 d’aquest més em porten l’habitació i el menjador – encara em faltarà el rebedor, què us sembla? –, avui em compraré els accessoris de lavabo que he vist – més despeses! -, i tot això encara no sé com ho acabaré de pagar – bé, sí que ho sé, però no m’ho imagino -. En fi, a finals de mes començo a pagar el televisor – buff, no sé si les pagues extres, donen per tant! - . No em puc queixar, sóc feliç, a pesar de tot aquest afany – o és obligatorietat? – de consumisme. Per què ja tinc ganes de poder estrenar el meu nou pis, i gaudir d’&lt;em&gt;Star Wars&lt;/em&gt; en el meu &lt;em&gt;home cinema&lt;/em&gt;, i que l’any que ve estigui feta la piscina – quin gaudi, el bany que prendré al sortir de la feina! -, i tantes i tantes coses que, la veritat, em sento com un nen amb unes sabates noves. No, no diré amb una joguina, perquè ja se sap que la majoria de vegades al cap d’uns mesos la joguina acaba arraconada al racó més oblidat del pis, dalt d’un altell o en un armari polsegós, sense que el nen se’l miri ni una sola vegada.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;I no sé si em deixo alguna cosa. si no, ja se m’acudirà en un altre moment.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Ah, sí, un record per les meves amistats llunyanes, sobretot per a tu, &lt;strong&gt;Ana&lt;/strong&gt;, t’enyoro i et trobo a faltar, encara que sé que ets allí i això em reconforta. Gràcies, i també a la &lt;strong&gt;Mabel&lt;/strong&gt; i a la &lt;strong&gt;Mónica&lt;/strong&gt;, un petó públic, que sempre va bé.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;______________________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Parafraseando el título del libro de &lt;strong&gt;Meera Syal&lt;/strong&gt;, me  adentro en las profundidades de mi esperanza, que a estas alturas parece un pozo sin fondo, por que, como dice el dicho popular, es aquello que nunca se pierde. Optimista, ¿verdad? Bien, me alegro de serlo. De hecho, salvo algunos días en los que la desilusión se abalanza sobre mí  y me siento como el hombre gusano que protagoniza las canciones del mítico &lt;em&gt;Antichrist Superstar&lt;/em&gt;, me considero, a pesar de lo que diga mi padre, una persona optimista, ya lo dije otro día.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Desde que el 26 de junio me dieron las llaves del piso, parte de mi existencia ha girado en torno de este hecho, que entonces me parecía natural y ahora empieza a enlodarme. Los gastos son el lodo pastoso en el que se encallan mis deseos. Me explico. Tengo las luces del piso – ¡qué clavada! -, una mesa de terraza que me traen hoy – ¡y venga! -, aún tiene que venir el pintor, el del aire acondicionado – ¿queréis más? -, el 29 de este mes me traen la habitación y el comedor – aún me faltará el recibidor, ¿qué os parece? –, hoy me compraré los accesorios de lavabo que he visto – ¡más gastos! -, y todo eso no sé todavía cómo lo pagaré – bueno, sí que lo sé, pero no me lo imagino -. En fin, a finales de mes empiezo a pagar la tele – ¡buff, no sé si las pagas extras, dan para tanto! -. No me puedo quejar, soy feliz, a pesar de todo este afán – ¿o es obligatoriedad? – de consumismo. Por que ya tengo ganas de poder estrenar mi nuevo piso, y gozar de &lt;em&gt;Star Wars&lt;/em&gt; en mi &lt;em&gt;home cinema&lt;/em&gt;, y que el año que viene esté terminada la piscina – ¡qué gozada, el baño que tomaré al salir del trabajo! -, y tantas y tantas cosas que, la vedad, me siento como un niño con zapatos nuevos. No, no diré con juguete, por que ya se sabe que la mayoría de las veces al cabo de unos meses el juguete termina arrinconado en el rincón más olvidado del piso, en un altillo o en un armario polvoriento, sin que el niño se lo mire ni una sola vez.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;I no sé si me dejo alguna cosa. Si no, ya se me ocurrirá en un otro momento.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Ah, sí, un recuerdo para mis amistades lejanas, sobretodo para ti, &lt;strong&gt;Ana&lt;/strong&gt;, te añoro y te hecho de menos, aunque sé que estás ahí y eso me reconforta. Gracias, y también a &lt;strong&gt;Mabel&lt;/strong&gt; y a &lt;strong&gt;Mónica&lt;/strong&gt;, un beso público, que siempre viene bien.&lt;br /&gt;&lt;/span&gt; &lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111839536905378737?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111839536905378737/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111839536905378737' title='5 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111839536905378737'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111839536905378737'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/06/la-vida-no-s-noms-ji-ji-ja-ja-la-vida.html' title='La vida no és només ji ji, ja ja/ La vida no solo es ji ji, ja ja'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>5</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111822032095067185</id><published>2005-06-08T10:45:00.000+02:00</published><updated>2005-06-08T10:45:20.953+02:00</updated><title type='text'></title><content type='html'>About caos theory...&lt;br /&gt;&lt;a href='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/Efecto%20mariposa.jpg'&gt;&lt;img border='0' style='border:1px solid #006600; margin:2px' src='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/Efecto%20mariposa.jpg'&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style='font-size: 8pt;'&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111822032095067185?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111822032095067185/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111822032095067185' title='2 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111822032095067185'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111822032095067185'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/06/about-caos-theory.html' title=''/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>2</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111822034121145864</id><published>2005-06-08T10:31:00.000+02:00</published><updated>2005-06-08T10:45:41.216+02:00</updated><title type='text'>Els diumenges amb Kaoss/ Los domingos con Kaoss</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;&lt;strong&gt;Kaoss&lt;/strong&gt;, o &lt;strong&gt;Carlos&lt;/strong&gt;, com el conegueu, és una persona senzilla i reservada, que condueix les converses de manera intel·ligent i fluida si se li permet fer-ho, cosa que no puc saber. Sóc molt xerraire, massa, i acabo parlant fins i tot de coses que no vull comentar, com els meus projectes literaris, per exemple, que són molts i variats. El &lt;em&gt;mercat de Sant Antoni&lt;/em&gt;, o l’&lt;em&gt;Amigó&lt;/em&gt;, que ara ja s’han convertit en sinònims, si comparteixes una clara amb ell, es tornen més agradables, deixen de ser espais ombrívols on els cambrers no són més que una amenaça que pretén soscavar els teus anhels. I si a sobre comparteixes amb ell un &lt;em&gt;falafel&lt;/em&gt; i un &lt;em&gt;durum&lt;/em&gt;, el dia ja adquireix tonalitats amélianes – en referència a la optimista pel·lícula de &lt;strong&gt;Geunet&lt;/strong&gt; -. Si, heu llegit bé, el meu estómac, com el d’en &lt;strong&gt;Pau&lt;/strong&gt;, pot suportar un falafel i un durum sense problemes. Poden aguantar les oïdes d’en &lt;strong&gt;Kaoss&lt;/strong&gt; la meva xerrera sense aturador?&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Hauríeu de preguntar-li.                         &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;______________________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;strong&gt;Kaoss&lt;/strong&gt;, o &lt;strong&gt;Carlos&lt;/strong&gt;, como lo conozcáis, es una persona sencilla y reservada, que conduce las conversaciones de forma inteligente y fluida si se le permite hacerlo, lo cual no puedo saber. Soy muy hablador, demasiado, y termino hablando incluso de cosas que no quiero comentar, como mis proyectos literarios, por ejemplo, que son muchos y variados. El &lt;em&gt;mercat de Sant Antoni&lt;/em&gt;, o el &lt;em&gt;Amigó&lt;/em&gt;, que ahora ya se han convertido en sinónimos, si compartes una clara con él – una clara como las de aquí, con limonada y cerveza, las únicas que valen la pena para mí - se vuelven más agradables, dejan de ser espacios sombríos donde los camareros no son más que una amenaza que pretende socavar tus anhelos. Y si encima compartes con él un &lt;em&gt;falafel&lt;/em&gt; y un &lt;em&gt;durum&lt;/em&gt;, el día ya adquiere tonalidades amélianas – en referencia a la optimista película de &lt;strong&gt;Geunet&lt;/strong&gt; -. Sí, habéis leído bien, mi estómago, como el de &lt;strong&gt;Pau&lt;/strong&gt;, puede soportar un falafel y un durum sin problemas. Pueden aguantar los oídos de &lt;strong&gt;Kaoss&lt;/strong&gt; mi charla sin freno?&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Tendríais que preguntárselo.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111822034121145864?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111822034121145864/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111822034121145864' title='5 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111822034121145864'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111822034121145864'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/06/els-diumenges-amb-kaoss-los-domingos.html' title='Els diumenges amb Kaoss/ Los domingos con Kaoss'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>5</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111799661949925788</id><published>2005-06-05T20:36:00.000+02:00</published><updated>2005-06-05T20:36:59.500+02:00</updated><title type='text'></title><content type='html'>The Magician's Nephew&lt;br /&gt;&lt;a href='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/sobrino%20del%20mago.jpg'&gt;&lt;img border='0' style='border:1px solid #006600; margin:2px' src='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/sobrino%20del%20mago.jpg'&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style='font-size: 8pt;'&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111799661949925788?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111799661949925788/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111799661949925788' title='5 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111799661949925788'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111799661949925788'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/06/magicians-nephewrenee-vivien-tm.html' title=''/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>5</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111799669340916025</id><published>2005-06-05T20:29:00.000+02:00</published><updated>2005-06-05T20:38:13.416+02:00</updated><title type='text'>Era una vegada Narnia…/Érase una vez en Narnia…</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;Si algú ha vist la magnífica pel·lícula &lt;em&gt;Tierras de penumbra&lt;/em&gt;, ja sabrà qui és &lt;strong&gt;C.S.Lewis&lt;/strong&gt;, conegut escriptor que es va casar amb la poeta – no m’agrada el terme poetessa, ho sento el trobo pejoratiu – &lt;strong&gt;Joy Gresham&lt;/strong&gt;. Cap als anys 50 va escriure una novel·la intitulada &lt;em&gt;El león, la bruja y el armario&lt;/em&gt; – mantinc la traducció de l’original espanyol -, a la qual va seguir una precuela, &lt;em&gt;El sobrino del mago&lt;/em&gt;, que després va ocupar el lloc que li corresponia i va ser publicada com a primer volum de la col·lecció que sota el títol &lt;em&gt;Crónicas de Narnia&lt;/em&gt;, va donar nom a una famosa heptalogia. Sí, set novel·les que, si he de jutjar pel que he llegit, són meravelloses.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;A qualsevol amant de la fantasia ha d’agradar-li la superba &lt;em&gt;El sobrino del mago&lt;/em&gt; amb què s’inicia la saga. Magistral. Tant, que fins i tot crea un precedent en la llorejada &lt;em&gt;La historia interminable&lt;/em&gt;. Què és la reconstrucció de &lt;em&gt;Fantasia&lt;/em&gt; sinó un homenatge a la creació de &lt;em&gt;Narnia&lt;/em&gt;? La imatgeria de &lt;strong&gt;C.S. Lewis&lt;/strong&gt; cavalca com un cavall desbocat que ens condueix sens dubte al millor de la fantàstica actual. Després d’haver llegit aquesta novel·la, hom s’adona de quants autors de fantasia deuen compliment a &lt;strong&gt;Lewis&lt;/strong&gt;.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Mentiria si us digués que he descobert &lt;strong&gt;Lewis&lt;/strong&gt; ara. Dec ser  un dels pocs privilegiats que va mig llegir &lt;em&gt;El león, la bruja y el armario&lt;/em&gt;, única novel·la fins ara publicada a Espanya. Ara que la &lt;em&gt;Disney&lt;/em&gt; n’ha fet una superproducció, val la pena recuperar un llibre tant bo, però qui en tingui l’oportunitat que s’avanci llegint aquest excepcional volum que el precedeix. Amb un aire de conte infantil, &lt;strong&gt;Lewis&lt;/strong&gt; ens explica una història on hi apareixen personatges cobejosos, perversos, assassins amb afany de poder i intents d’esclavatge sense ni tan sols despentinar-se, i aconseguint que ens semblin coses tant tolerables per a una criatura de set anys com ho seria la sèrie &lt;em&gt;Doraemon&lt;/em&gt;. Meravellós. De debò que no us enganyo.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Si no em creieu, no heu de fer més que comprar-vos un volum que promet, i esperem que no m’equivoqui, encetar una de les millors sèries de fantasia que aquest lector hagi llegit mai.  Tot un plaer.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;______________________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Si alguien ha visto la magnífica película &lt;em&gt;Tierras de penumbra&lt;/em&gt;, ya sabrá quién es &lt;strong&gt;C.S.Lewis&lt;/strong&gt;, conocido escritor que se casó con la poeta – no me gusta el término poetisa, lo siento lo encuentro peyorativo – &lt;strong&gt;Joy Gresham&lt;/strong&gt;. Hacia los años 50 escribió una novela intitulada &lt;em&gt;El león, la bruja y el armario&lt;/em&gt;, a la que siguió una precuela, &lt;em&gt;El sobrino del mago&lt;/em&gt;, que después ocupó el lugar que le correspondía y fue publicada como primer volumen de la colección que bajo el título &lt;em&gt;Crónicas de Narnia&lt;/em&gt;, dio nombre a una famosa heptalogía. Sí, siete novelas que, si he de juzgar por la que he leído, son maravillosas.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;A cualquier amante de la fantasía ha de gustarle la soberbia El sobrino del mago con que se inicia la saga. Magistral. Tanto, que hasta crea un precedente en la laureada &lt;em&gt;La historia interminable&lt;/em&gt;. Qué es la reconstrucción de &lt;em&gt;Fantasía&lt;/em&gt; sino un homenaje a la creación de &lt;em&gt;Narnia&lt;/em&gt;? La imaginería de &lt;strong&gt;C.S. Lewis&lt;/strong&gt; cabalga como un caballo desbocado que nos conduce sin duda a lo mejor de la fantástica actual. Tras haber leído esa novela, uno se da cuenta de cuántos autores de fantasía deben pleitesía a &lt;strong&gt;Lewis&lt;/strong&gt;.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Mentiría si os dijera que he descubierto &lt;strong&gt;Lewis&lt;/strong&gt; ahora. Debo ser  uno de los pocos privilegiados que medio leyó &lt;em&gt;El león, la bruja y el armario&lt;/em&gt;, única novela hasta el momento publicada en España. Ahora que la &lt;em&gt;Disney&lt;/em&gt; ha hecho de ella una superproducción, vale la pena recuperar un libro tan bueno, pero quien tenga la oportunidad que se avance leyendo este excepcional volumen que lo precede. Con un aire a cuento infantil, &lt;strong&gt;Lewis&lt;/strong&gt; nos explica una historia donde aparecen personajes ambiciosos, perversos, asesinos con afán de poder y intentos de esclavitud sin ni tan siquiera despeinarse, y logrando que nos parezcan hechos tan tolerables para a un crío de siete años como lo sería la serie &lt;em&gt;Doraemon&lt;/em&gt;. Maravilloso. De veras, no os engaño.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Si no me creéis, no tenéis más que comprar un volumen que promete, y esperemos que no me equivoque, iniciar una de las mejores series de fantasía que este lector haya leído nunca.  Todo un placer.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111799669340916025?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111799669340916025/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111799669340916025' title='3 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111799669340916025'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111799669340916025'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/06/era-una-vegada-narniarase-una-vez-en.html' title='Era una vegada Narnia…/Érase una vez en Narnia…'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>3</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111770950801150760</id><published>2005-06-02T12:51:00.000+02:00</published><updated>2005-06-02T12:51:48.013+02:00</updated><title type='text'></title><content type='html'>The ticket&lt;br /&gt;&lt;a href='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/Entrada%20Bruce.jpg'&gt;&lt;img border='0' style='border:1px solid #006600; margin:2px' src='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/Entrada%20Bruce.jpg'&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style='font-size: 8pt;'&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111770950801150760?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111770950801150760/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111770950801150760' title='1 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111770950801150760'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111770950801150760'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/06/ticketrenee-vivien-tm.html' title=''/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>1</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111770954986642665</id><published>2005-06-02T12:47:00.000+02:00</published><updated>2005-06-02T12:52:29.873+02:00</updated><title type='text'>Batallón de Castigo, teloneros de Bruce: llanto por la tierra amada.</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;Ayer sólo hubo el concierto de &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt;. No fui a &lt;em&gt;Manresa&lt;/em&gt; para notificar los defectos de construcción del piso. No fuimos a comer con mi madre y mi cuñado en un restaurante italiano que tiene unos excelentes &lt;em&gt;gnocci&lt;/em&gt; pero ofrece la peor &lt;em&gt;ensalada caprese&lt;/em&gt; que he probado en mi vida. No descubrí que los diez minutos que mi hermana me había cacareado tantas veces como el tiempo que se tarda de la estación de tren a mi casa son en realidad veinte. Ayer &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; se comió mi alma y me dejó con la boca abierta de par en par. ¿Como se puede ser tan grande? Puede gustarte o no este cantante, pero tras escuchar su último disco nadie sería capaz de negarle su grandeza. Lástima que tuviera unos teloneros como ésos.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Para quien no lo sepa, &lt;em&gt;Batallón de Castigo&lt;/em&gt; es un grupo de rock neonazi que aparece referenciado como tal en los libros que &lt;strong&gt;Carles Viñas&lt;/strong&gt; – experto en el tema – ha escrito sobre música neonazi en España, y también en &lt;em&gt;Diario de un Skin&lt;/em&gt;, el magnífico libro de &lt;strong&gt;Antonio Salas&lt;/strong&gt;, la mitad de los miembros del cual se encuentran en la cárcel por apología del nacionalsocialismo. Pues bien. Llegué temprano al concierto y mientras esperaba a mi compañera fui a buscar un cajero automático en la zona para tener líquido con el que pagar la camiseta que quería comprarme. Antes de entrar, me tropiezo con unos chicos, bueno tropezarme no es la palabra, más bien debería decir me crucé con unos chicos. No eran cabezas rapadas, más bien parecían&lt;em&gt; casuals&lt;/em&gt; – eso lo digo ahora -, y uno de ellos llevaba una camiseta del grupo &lt;em&gt;Batallón de Castigo&lt;/em&gt;, cuyo emblema es una cruz céltica parecida a las usadas por el tercer reich en documentos oficiales. Sentí que la rabia acudía a mí como una cascada incontrolable de emociones, pero no les dije nada. Más bien recé por ellos. Por la dignidad perdida. Por la vida desperdiciada. Por la casa defenestrada, que diría &lt;em&gt;Ana Ajmátova&lt;/em&gt;. Y mientras volvía al lugar del concierto, me dije: este post debes escribirlo enteramente en castellano.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;La gente que me conoce sabe como soy: un independentista convencido con razones para serlo – desde mi punto de vista, obviamente -. Ayer, no obstante, me sentí mal. Esa no es la España que quiero, esa no es la Cataluña que deseo. Por un lado la independencia  nos sentaría tan bien… pero por otro todo lo que nos habéis aportado no quiero perderlo… Tengo amigas fuera que si no fuera español no hubiera conocido, pienso en &lt;strong&gt;Mónica&lt;/strong&gt; y &lt;strong&gt;Ana&lt;/strong&gt;, por ejemplo, pienso en &lt;strong&gt;Mabel&lt;/strong&gt;, con quien por suerte compartí mucho más que una amistad. Pienso en &lt;em&gt;Batallón de Castigo&lt;/em&gt; y me estremezco.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Pero &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; lo borró todo. Empezó con &lt;em&gt;My beautiful reward&lt;/em&gt;, un pedazo de canción de su disco &lt;em&gt;Nebraska&lt;/em&gt;, y ya vimos de qué iba, sobre todo cuando en ese idioma al que tanto nos acostumbra – el catalán -, dijo: &lt;em&gt;“Demanaria una mica de silenci, si us plau, per poder-vos oferir el millor de mi mateix”&lt;/em&gt; (&lt;em&gt;Pediría un poco de silencio, por favor, para poder ofrecer lo mejor de mi mismo&lt;/em&gt;). Es fue su principio en el que, con una canción que acompañó solamente de armónica y ritmo de pie, distorsionó la voz hasta hacerla irreconocible. El público del &lt;em&gt;Pavelló Olímpic de Badalona&lt;/em&gt; estaba con la boca abierta. Nadie decía nada, sólo un tímido aplauso al final de cada canción, y en un momento del concierto, llegando a su fin, cuando tocó &lt;em&gt;Jesus was an only son&lt;/em&gt;, me emocioné. Por lo que dijo, por cómo lo dijo, como creyente y como ser humano me sentí interpelado hacia un mundo de perdición.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Vivo en una ciudad soleada en la que la gente apenas me conoce. Salgo de un lamento en el que, a veces, las alegrías son un suicidio indescriptible, y soy feliz en ese mundo. ¿Qué derecho tengo a serlo? ¿Quién me permite olvidar tan a menudo que la gente muere, y se prostituye, y miente, y se apaga?&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Sólo me faltó en ese concierto que tocara mi canción, esa que me ha hecho enamorarme de Bruce para siempre: &lt;em&gt;The factory&lt;/em&gt;. Hay canciones mejores, las hay peores, pero esa será siempre para mí la canción más querida de &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt;, la que más me emociona, la que más me conmueve.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Ayer Bruce nos ofreció su mejor concierto, su mejor imagen. Su llanto personal por una tierra amada que, como la de la película, se nos hace tan dolorosamente incomprensible.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Gracias.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111770954986642665?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111770954986642665/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111770954986642665' title='4 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111770954986642665'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111770954986642665'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/06/batalln-de-castigo-teloneros-de-bruce.html' title='Batallón de Castigo, teloneros de Bruce: llanto por la tierra amada.'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>4</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111770721990057881</id><published>2005-06-02T12:13:00.000+02:00</published><updated>2005-06-02T12:13:39.903+02:00</updated><title type='text'></title><content type='html'>Nachos with cheese&lt;br /&gt;&lt;a href='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/Nachos.jpg'&gt;&lt;img border='0' style='border:1px solid #006600; margin:2px' src='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/Nachos.jpg'&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style='font-size: 8pt;'&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111770721990057881?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111770721990057881/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111770721990057881' title='4 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111770721990057881'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111770721990057881'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/06/nachos-with-cheeserenee-vivien-tm.html' title=''/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>4</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111770724245014983</id><published>2005-06-02T12:06:00.000+02:00</published><updated>2005-06-02T12:14:02.456+02:00</updated><title type='text'>Sobre deutes emocionals i altres obligacions bancàries/Sobre deudas emocionales y otras clases de obligación bancaria (Escrito el 30/V/05)</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;No actualitzo. Corregeixo: no actualitzo gaire sovint. Ho faig quan puc, quan tinc un moment. I això que el meu pare ha decidit cursar la baixa a Internet el 30 de juny i no el 31 de maig com us havia dit. Quan arribo de treballar, a tres quarts d’onze, no en tinc ganes, la veritat, mai he estat una au gaire nocturna com no sigui per mirar pel·lícules, llegir o sortir a ballar música comercial, no obstant els dies en mi planegen com ho fa &lt;em&gt;Joan Salvador Gavina&lt;/em&gt;, amb les ales esteses i cercant la perfecció en cada corba, en cada caiguda, en cada nova remuntada del vol. Visc, i ho faig cada vegada més intensament mogut per una paraula que em devora sempre que estic envoltat de gent que m’estima: no paro de xerrar. Els caps de setmana, ara que puc dir que el temps em somriu de nou i torno a tenir amistats que valen la pena, són una muntanya russa que m’obliga a contraure deutes emocionals que sé que mai podré pagar. Sovint l’afecte és com una hipoteca. Se’t concedeix però necessites 30 anys per pagar-lo. La diferència és que el bon amic et regala la seva estima de forma totalment gratuïta, i el banc et concedeix els diners al 3,5% d’interès.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;El dissabte havia de sortir amb la &lt;strong&gt;Veronica&lt;/strong&gt;. A tots els amants de la cuina mexicana els recomano el lloc on vam anar a sopar, situat al carrer &lt;em&gt;Amigó&lt;/em&gt; per sobre de la &lt;em&gt;Diagonal&lt;/em&gt; – no em pregunteu ni el nom del local ni el número del carrer -. Quines &lt;em&gt;quesadillas&lt;/em&gt;! El plat estrella del local: una bona &lt;em&gt;quesadilla casera&lt;/em&gt;. Això sí, regat amb abundant &lt;em&gt;Coronita&lt;/em&gt;. Era un dia, el dissabte, per fer el que la &lt;strong&gt;Veronica&lt;/strong&gt; volgués, és un costum que tinc, amollar-me a les meves amistats encara que no tingui ganes de fer el que se’m proposa. I el que no tenia ganes de fer era a anar a veure &lt;em&gt;Un rey en la Habana&lt;/em&gt; de l’&lt;strong&gt;Alexis Valdés&lt;/strong&gt;, que després no em va desagradar, fins i tot vaig gaudir-la, sobretot per la companyia, que era molt grata. Ja he comentat sovint què en penso de la &lt;strong&gt;Veronica&lt;/strong&gt;.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Diumenge, és clar, duia son, i em va anar de perles que la &lt;strong&gt;Karina&lt;/strong&gt; arribés tard i em truqués per confirmar-ho, a la cita. Aquesta vegada vaig agrair-li convidant-la a &lt;em&gt;La fonda&lt;/em&gt;, un restaurant que havia de recordar amb ella tant si com no. Una pregunta: per què la gent té la mania de sacrificar les postres?  No poden sacrificar una altra cosa? Ho dic perquè darrerament no menjo postres mai perquè, qui frueix d’unes postres en solitari? Jo no, certament. Del que sí que frueixo és del mate, aquesta beguda argentina que sap a glòria i que cal anar omplint d’aigua poc a poc. Deliciós. Allí em vaig assabentar que ja hi havia algú que tenia el meu conte del ratolí. &lt;strong&gt;Karina&lt;/strong&gt;, si us plau, consulta-m’ho abans de donar-lo, que vull evitar que circuli abans d’hora per tot arreu! – encara que aquesta vegada la persona se’l mereixia, tot i ser, com la meva enyorada &lt;strong&gt;Virginia&lt;/strong&gt;, argentina –&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Però us deia que totes aquestes mostres d’estimació són per a mi un deute de gratitud bancària similar al que vaig contraure per obligació dilluns, dia que vaig subrogar la hipoteca, vaig firmar el préstec personal i, ai làs, l’assegurança del pis i l’assegurança de vida. Quina estocada per la reraguarda que em van donar! I això que ho sabia! Imagineu si no arribo a saber-ho. A la vida adulta tot són despeses i més despeses, ja en començo a estar fart, la veritat, ben fart, i acabo de començar!&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Em queda el consol que demà és el concert del &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; i que el deute emocional que voluntàriament he contret amb els qui m’estimen, no acabaré de pagar-lo mai. Benvingut sigui!&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;______________________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;No actualizo. Corrijo: no actualizo muy a menudo. Lo hago cuando puedo, cuando tengo un momento. Y eso que mi padre ha decidido cursar la baja de Internet el 30 de junio y no el 31 de mayo como os había dicho. Cuando llego de trabajar, a las once menos cuarto, no tengo ganas, la verdad, nunca he sido un ave demasiado nocturna como no sea para mirar películas, leer o salir a bailar música comercial, no obstante los días en mí planean como lo hace &lt;em&gt;Juan Salvador Gaviota&lt;/em&gt;, con las alas extendidas y buscando la perfección en cada curva, en cada caída, en cada nueva remontada del vuelo. Vivo, y lo hago cada vez más intensamente movido por una palabra que me devora siempre que estoy rodeado de gente que me quiere: no paro de hablar. Los fines de semana, ahora que puedo decir que el tiempo me sonríe de nuevo y vuelvo a tener amistades que valen la pena, son una montaña rusa que me obliga a contraer deudas emocionales que sé que nunca podré pagar. A menudo el afecto es como una hipoteca. Se te concede pero necesitas 30 años para pagarlo. La diferencia es que el buen amigo te regala su querer de manera totalmente gratuita, y el banco te concede el dinero al 3,5% de interés.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;El sábado tenía que salir con &lt;em&gt;Veronica&lt;/em&gt;. A todos los amantes de la cocina mejicana les recomiendo el lugar al que fuimos a cenar, situado en la calle &lt;em&gt;Amigó&lt;/em&gt; por encima de la &lt;em&gt;Diagonal&lt;/em&gt; – no me preguntéis ni el nombre del local ni el número de la calle -. ¡Menudas &lt;em&gt;quesadillas&lt;/em&gt;! El plato estrella del local: una buena &lt;em&gt;quesadilla casera&lt;/em&gt;. Eso sí, regado con abundante &lt;em&gt;Coronita&lt;/em&gt;. Era un día, el sábado, para hacer lo que &lt;strong&gt;Veronica&lt;/strong&gt; quisiera, es una costumbre que tengo, amoldarme a miss amistades aunque no tenga ganas de hacer lo que se me propone. Y lo que no tenía ganas de hacer era ir a ver &lt;em&gt;Un rey en la Habana&lt;/em&gt; de &lt;strong&gt;Alexis Valdés&lt;/strong&gt;, que después no me desagradó, incluso gocé con ella, sobre todo por la compañía, que era muy grata. Ya he comentado a menudo qué pienso de &lt;strong&gt;Veronica&lt;/strong&gt;.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Domingo, como es natural, arrastraba sueño, y me fue de perlas que &lt;strong&gt;Karina&lt;/strong&gt; llegara tarde y me llamara para confirmarlo, a la cita. Esta vez se lo agradecí invitándola a &lt;em&gt;La fonda&lt;/em&gt;, un restaurante que tenía que recordar con ella tanto si quería como si no. Una pregunta: ¿por qué la gente tiene la manía de sacrificar el postre?  ¿No poden sacrificar otra cosa? Lo digo porque últimamente no como postre nunca porque, ¿quién goza de unos postres en solitario? Yo no, ciertamente. De lo que sí que gozo es del mate, esta bebida argentina que sabe a gloria y que se debe rellenar de agua poco a poco. Delicioso. Allí supe que ya había alguien más que tenía mi cuento del ratón – no lo he mandado a nadie porque para que lo recibáis he de traducirlo al español -. &lt;strong&gt;Karina&lt;/strong&gt;, por favor, consúltamelo antes de darlo, ¡que quiero evitar que circule antes de tiempo por todos lados! – aunque esta vez la persona se lo merecía, a pesar de ser, como mi añorada &lt;strong&gt;Virginia&lt;/strong&gt;, argentina –&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Pero os decía que todas estas muestras de afecto son para mí un deuda de gratitud bancaria similar a la que contraje por obligación el lunes, día que subrogué la hipoteca,  firmé el préstamo personal y, ostras tú, el seguro del piso y el seguro de vida. ¡Qué estocada por la retaguarda me dieron! ¡Y eso que lo sabía! Imaginad si no llego a saberlo. En adultez todo son gastos y más gastos, y ya empiezo a estar harto, la verdad, muy harto, ¡y acabo de empezar!&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Me queda el consuelo que mañana es el concierto de &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; y que la deuda emocional que voluntariamente he contraído con los que me quieren, no terminaré de pagarla nunca. ¡Bienvenida sea!&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111770724245014983?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111770724245014983/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111770724245014983' title='4 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111770724245014983'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111770724245014983'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/06/sobre-deutes-emocionals-i-altres.html' title='Sobre deutes emocionals i altres obligacions bancàries/Sobre deudas emocionales y otras clases de obligación bancaria (Escrito el 30/V/05)'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>4</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111702765410787169</id><published>2005-05-25T15:27:00.000+02:00</published><updated>2005-05-25T15:27:34.110+02:00</updated><title type='text'></title><content type='html'>Cane molasses&lt;br /&gt;&lt;a href='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/melazacania.jpg'&gt;&lt;img border='0' style='border:1px solid #006600; margin:2px' src='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/melazacania.jpg'&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style='font-size: 8pt;'&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111702765410787169?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111702765410787169/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111702765410787169' title='4 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111702765410787169'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111702765410787169'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/cane-molassesrenee-vivien-tm.html' title=''/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>4</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111702767133223126</id><published>2005-05-25T15:21:00.000+02:00</published><updated>2005-05-25T15:32:33.170+02:00</updated><title type='text'>Decàleg de l’embafador pesat/Decálogo del empalagoso pesado</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;&lt;em&gt;1-. Mantenir una passió constant per un mateix.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;2-. Transmetre aquesta passió als altres de manera reiterada.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;3-. Quan hom manté una conversa, no permetre mai el diàleg amb l’interlocutor, ans al contrari, convertir la conversa en monòleg.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;4-. Les preocupacions dels altres no són mai tan importants com les teves.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;5-. Si acabes de conèixer una persona, sobretot si aquesta és del sexe femení, monopolitzar-la durant una bona temporada fins que t’adonis que la seva presència ja no t’és tant necessària. Això inclou: trucar-la cada dia, enviar-li un missatge de mòbil just després de la trucada, enviar-li un e-mail cada dia, i dos els dies festius. I, evidentment, veure-us a diari o tant aviat com ho permetin les agendes.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;6-. Si ha passat quelcom amb una persona del sexe femení, donar-li dos besos per segon, amén de tocaments diversos en públic o en privat, tant és, que augmentaràs en aquest darrer supòsit.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;7-. Si la persona és del sexe masculí, ultrapassar els terrenys de la camaraderia per tal d’aconseguir que només et presti atenció a tu.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;8-. En una cita en un grup, liderar, i/o intervenir de manera notòria en tots els temes de conversa.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;9-. Si se’t manifesta obertament o entens que s’ha fet així, la teva pesadesa embafadora com una cosa extremament molesta, continuar amb els altres punts fins que la persona accepti el teu joc o bé marxi de la teva vida.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;10-. Integrar aquests preceptes de tal manera que ja ni tan sols arribis a adonar-te que hi són.&lt;br /&gt;&lt;/em&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;strong&gt;&lt;em&gt;Advertència:&lt;/em&gt;&lt;/strong&gt; &lt;em&gt;no sóc així. Els meus amics diuen que no sóc ben bé així.&lt;br /&gt;&lt;/em&gt;&lt;br /&gt;&lt;strong&gt;Segona advertència:&lt;/strong&gt; &lt;em&gt;Sovint jo em veig així, i influeix en aquesta perspectiva el fet que sóc tant xerraire que fins i tot quan guardo silenci, mantinc diàlegs amb el meu propi cervell.&lt;br /&gt;&lt;/em&gt;&lt;br /&gt;Aquests dies, per exemple, sembla que el fet que m’hagi comprat un pis i que demà vagi a firmar al notari sigui l’únic que importa, no ja a la meva vida, sinó a la vida de tots els que m’envolten, ja sigui a la pàgina, entre amics o a la feina.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;No penso demanar-ne disculpes. Cadascú és com és. Però a vegades l’aplicació involuntària d’algun dels preceptes del decàleg m’ha fet perdre una persona valuosa. Com ara. No em preocupa, la meva vida es troba en un clot de felicitat embriagadora. Gràcies als que en formeu part per ser-hi.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;strong&gt;Ana&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Mabel&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Mónica&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Òscar,&lt;/strong&gt; &lt;strong&gt;Karina&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Verònica&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Esther&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Mercè&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Marta&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Ainhoa&lt;/strong&gt; i &lt;strong&gt;Òscar&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Carol&lt;/strong&gt;, la pàgina de &lt;strong&gt;Cyberdark&lt;/strong&gt;, en especial &lt;strong&gt;Sherezade&lt;/strong&gt; per la distància, i, com no, els companys i ex-companys de feina i la família, que sempre sou allà.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;______________________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;em&gt;1-. Mantener una pasión constante por un mismo.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;2-. Transmitir esta pasión a los que me rodean de forma reiterada.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;3-. Cuando se mantiene una conversación, no permitir nunca el diálogo con el interlocutor, al contrario, convertir la conversación en monólogo.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;4-. Las preocupaciones de los demás no son nunca tan importantes como las propias.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;5-. Si acabas de conocer una persona, sobre todo si esta es del sexo femenino, monopolizarla durante una buena temporada hasta darte cuenta que su presencia ya no te es tan necesaria. Eso incluye: llamarla cada día, enviarle un mensaje de móvil justo después de la llamada, mandarle un e-mail cada día, y dos en días festivos. I, evidentemente, verla a diario o tan a menudo como lo permitan les agendas.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;6-. Si ha sucedido algo con una persona del sexo femenino, darle dos besos por segundo, amén de tocamientos varios en público o en privado, tanto da, que aumentarás en esta última suposición.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;7-. Si la persona es del sexo masculino, ultrapasar los territorios de la camaradería para conseguir que sólo te preste atención a ti.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;8-. En una cita en un grupo, liderar, y/o intervenir de manera notoria en todos los temas de conversación.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;9-. Si se te manifiesta abiertamente o entiendes que se así ha sido, tu pesadez empalagosa como un hecho extremamente molesto, continuar con los otros puntos hasta que la persona acepte tu juego o desaparezca de tu vida.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;10-. Integrar estos preceptos de tal forma que ni siquiera llegues a darte cuenta que están ahí.&lt;br /&gt;&lt;/em&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;em&gt;&lt;strong&gt;Advertencia:&lt;/strong&gt; no soy así. Mis amigos dicen que no soy exactamente así.&lt;br /&gt;&lt;/em&gt;&lt;br /&gt;&lt;em&gt;&lt;strong&gt;Segunda advertencia:&lt;/strong&gt; A menudo yo me veo así, e influye en esta perspectiva el hecho que soy tan hablador que hasta cuando guardo silencio, mantengo diálogos con mi propio cerebro.&lt;br /&gt;&lt;/em&gt;&lt;br /&gt;Estos días, por ejemplo, parece que el hecho de haberme comprado un piso y que mañana acuda a firmar al notario sea lo único que importa, no ya en mi vida, si no en la vida de todos los que me rodean, ya sea en la página, entre amigos o en el trabajo.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;No pienso pedir disculpas. Cada uno es como es. Pero a veces la aplicación involuntaria de alguno de los preceptos del decálogo me ha hecho perder una persona valiosa. Como ahora. No me preocupa, mi vida se halla en un socavón de felicidad embriagadora. Gracias a los que formáis parte de él por estar ahí.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;strong&gt;Ana&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Mabel&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Mónica&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Òscar&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Karina&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Veronica&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Esther&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Mercè&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Marta&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Ainhoa&lt;/strong&gt; y &lt;strong&gt;Òscar&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Carol&lt;/strong&gt;, la página de &lt;strong&gt;Cyberdark&lt;/strong&gt;, en especial &lt;strong&gt;Sherezade&lt;/strong&gt; por la distancia, y, como no, los compañeros y ex-compañeros de trabajo y la familia, que siempre estáis ahí.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111702767133223126?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111702767133223126/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111702767133223126' title='2 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111702767133223126'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111702767133223126'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/decleg-de-lembafador-pesatdeclogo-del.html' title='Decàleg de l’embafador pesat/Decálogo del empalagoso pesado'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>2</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111694292136481706</id><published>2005-05-24T15:55:00.000+02:00</published><updated>2005-05-24T15:55:21.383+02:00</updated><title type='text'></title><content type='html'>My home will be not like this&lt;br /&gt;&lt;a href='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/my%20home%20will%20be%20not%20like%20this.jpg'&gt;&lt;img border='0' style='border:1px solid #006600; margin:2px' src='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/my%20home%20will%20be%20not%20like%20this.jpg'&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style='font-size: 8pt;'&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111694292136481706?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111694292136481706/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111694292136481706' title='3 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111694292136481706'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111694292136481706'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/my-home-will-be-not-like-thisrenee.html' title=''/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>3</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111694295037055492</id><published>2005-05-24T12:52:00.000+02:00</published><updated>2005-05-24T15:55:50.376+02:00</updated><title type='text'>Llicenciat en dret, empresarials i arquitectura abans del 31 de maig/ licenciado en derecho, empresariales y arquitectura antes del 31 de mayo</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;Ahir a la tarda se’ns va convocar a una reunió a Manresa per constituir la comunitat de veïns. Ja ho veig clar. M’he comprat un pis. A la feina fins i tot em van donar festa – em devien un dia -. Primer ens van fer anar a la immobiliària per recordar-nos que el dia 26, o sigui aquest dijous, hem d’anar a firmar i a recollir les claus. Ja ho veig clar. M’he comprat un pis. El que no sabia és que en arribar a la reunió de la comunitat, a la meva primera reunió de comunitat – abans estava vivint en un pis de lloguer -, em costaria tant d’entendre les explicacions que se’ns donaven. Darrera meu tenia un dona que ho anava anotant tot en una llibreta enorme com si assistís a una ponència universitària. I jo no entenia res. Quan el de la constructora va explicar-nos on eren les coses: la clau d’emergència de l’ascensor, els comptadors, les rajoles de recanvi – tots correrem a agafar-ho com rates, ara -, etc. Vaig sortir convençut que havia d’estudiar arquitectura o fer-me aparellador. Després ens van comentar els números, és dir, el pressupost de la comunitat, el que s’ha de pagar d’assegurança i totes aquestes coses, i vaig pensar que potser m’hauria de matricular a Administració i direcció d’empreses.  Aleshores ens van començar a parlar de tràmits legals i jo, que amb prou feines entenia alguna cosa, vaig decidir que em matricularia a dret, a veure si m’acabo d’aclarir.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Sí, t’ho repeteixen tot, t’hi donen la volta, t’ho tornen a explicar fins que ho enteneu, o sigui que al final vaig captar alguna cosa, però segueixo en els meus tretze: dret, empresarials i arquitectura. I tot abans del 31 de maig, perquè aquesta és la data en què el meu pare vol la baixa definitiva d’&lt;em&gt;Auna&lt;/em&gt;. Per no haver d’anar amb presses a finals de juny, que és quan volem estar allà dalt. A Manresa. O sigui que la llicenciatura, de moment, me la trauré de &lt;em&gt;Cyber&lt;/em&gt;.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Ja em direu si l’aprovo o no.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;______________________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Ayer por la tarde nos convocaron a una reunión en Manresa para constituir la comunidad de vecinos. Ya lo veo claro. Me he comprado un piso. En el trabajo me dieron fiesta – me debían un día -. Primero nos hicieron acudir a la inmobiliaria para recordarnos que el día 26, o sea este jueves, hemos de ir a firmar y a recoger las llaves. Ya lo veo claro. Me he comprado un piso. Lo que no sabía es que al llegar a la reunión de la comunidad, mi primera reunión de comunidad – antes estaba viviendo en un piso de alquiler -, me resultaría tan difícil entender las explicaciones que nos daban. Detrás de mí tenía una mujer que lo iba anotando todo en una libreta enorme como si asistiera a una ponencia universitaria. Y yo no entendía nada. Cuando el de la constructora nos explicó donde se encontraban las cosas: la llave de emergencia del ascensor, los contadores, las baldosas de recambio – todos correremos a cogerlo como ratas, ahora -, etc. Salí convencido que tenía que estudiar arquitectura o hacerme aparejador. Después nos comentaron los números, es decir, el presupuesto de la comunidad, lo que tendremos que pagar de seguro y todas estas cosas, y pensé que quizá me tendría que matricular en Administración y dirección de empresas.  Entonces nos hablaron de trámites legales y yo, que a duras penas entendía alguna cosa, decidí que me matricularía en derecho, a ver si termino por aclararme.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Sí, te lo repiten todo, le dan vueltas al tema, te lo vuelven a explicar hasta que lo entiendes, o sea que al final capté alguna cosa, pero sigo en mis trece: derecho, empresariales y arquitectura. I todo antes del 31 de mayo, porque esta es la data en la que mi padre quiere la baja definitiva de &lt;em&gt;Auna&lt;/em&gt;. Para no ir con prisas a finales de junio, que es cuando queremos estar allá arriba. En Manresa. O sea que la licenciatura, de momento, me la sacaré en &lt;em&gt;Cyber&lt;/em&gt;.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Ya me diréis si la apruebo o no.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111694295037055492?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111694295037055492/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111694295037055492' title='4 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111694295037055492'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111694295037055492'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/llicenciat-en-dret-empresarials-i.html' title='Llicenciat en dret, empresarials i arquitectura abans del 31 de maig/ licenciado en derecho, empresariales y arquitectura antes del 31 de mayo'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>4</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111685876923642404</id><published>2005-05-23T16:32:00.000+02:00</published><updated>2005-05-23T16:32:49.240+02:00</updated><title type='text'></title><content type='html'>The revenge of the sith&lt;br /&gt;&lt;a href='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/cartel04.jpg'&gt;&lt;img border='0' style='border:1px solid #006600; margin:2px' src='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/cartel04.jpg'&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style='font-size: 8pt;'&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111685876923642404?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111685876923642404/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111685876923642404' title='1 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111685876923642404'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111685876923642404'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/revenge-of-sithrenee-vivien-tm.html' title=''/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>1</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111685879257910153</id><published>2005-05-23T16:22:00.000+02:00</published><updated>2005-05-23T16:33:12.590+02:00</updated><title type='text'>Edificaré la casa en un món freak, perquè així no us trobaré a faltar/ Construiré mi casa en un mundo freak, porque así no os echaré de menos</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;Se&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;gon cap de setmana sense la gent de &lt;em&gt;Cyberdark&lt;/em&gt; – que ara es fan dir &lt;em&gt;sediciosos&lt;/em&gt; -. No és que no tingui vida sense vosaltres, de fet en tinc, i molta, massa, potser. I aquesta setmana ha estat moguda.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Hi ha coses que te les esperes, però que no saps que quan vindran t’agafaran, com sempre, desprevingut. Mira que sabia que a finals de maig firmava el contracte del pis i em donaven les claus, però quan et diuen: &lt;em&gt;“el 23 hi ha una reunió de constitució de la comunitat de veïns, i el 26 vas a firmar al notari. Ah, recorda que el dilluns pagues l’alta de l’aigua en metàl·lic”&lt;/em&gt;; el primer que penses és: &lt;em&gt;“No fotis! Ja comença l’era de les despeses!”&lt;/em&gt; I dic era perquè amb una hipoteca a trenta anys no puc dir una altra cosa! Per una banda em fa molta il·lusió, ni us ho imagineu. M’estic fent una casa d’estil japonès propi, és a dir, amb un aire japonès, sense ser puristes, però al meu estil. Això de m’estic fent ve molt a tomb, eh? no us penséssiu pas, per què després de tant de temps de triar mobles, mirar d’aconseguir diners, retocar mobles, estar atent al pintor, mirar aires condicionats – el meu pare, que hi entén, porta més d’un mes assessorant-se sobre el tema -, decidir vaixelles, comprar el televisor i el home cinema, escollir una taula de jardí per la terrassa... en fi, després de tot això, em sento com si el pis l’hagués construït jo mateix i compadeixo els pobres paletes que han fet aquesta feina. Quin estrès representa comprar-se un pis! Si n’heu comprat un ja sabeu de què parlo i si no, Déu us agafi confessats el dia que us hi poseu! Però ha valgut la pena, no en dubteu pas. El que succeeix és que me’n vaig lluny – bé, no gaire, a 60 km de Barcelona – i el pis que tant friso per estrenar queda una mica aïllat dels llocs pels quals em moc habitualment: treballo a la Plaça de Catalunya, surto pel gòtic i pel centre barceloní... Això per una banda em fa pensar que potser ningú s’animarà a pujar un diumenge per gaudir de la companyia i l’any que ve de la piscina comunitària que ens construiran. Això em fa enyorar tardes i matins &lt;em&gt;freaks&lt;/em&gt; amb els de &lt;em&gt;Cyberdark&lt;/em&gt;, ara sediciosos, i em fa desitjar no perdre’m matins com el d’avui, encara que el motiu pel qual se surti sigui tan banal com córrer – més aviat caminar – la &lt;em&gt;Cursa del Corte inglés&lt;/em&gt;. No em puc queixar, malgrat que avui al matí no sé si no em trobava bé, tenia massa son o totes dues coses. M’explico.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;En un cap de setmana sense sediciosos, jo esperava fer coses que no tinguessin res a veure amb la fantasia, la ciència ficció i el món &lt;em&gt;freak&lt;/em&gt; en general, però quan la teva pròpia germana et convida a veure amb el teu cunyat, per tal de celebrar el teu sant – si, el 22 de maig és &lt;strong&gt;Sant Romà&lt;/strong&gt;, i jo ho celebro – la tercera entrega de &lt;em&gt;La guerra de les galàxies&lt;/em&gt;, és a dir, &lt;em&gt;La venganza de los Sith&lt;/em&gt;, tot i que vas dir que hi aniries amb la &lt;strong&gt;Karina&lt;/strong&gt; un altre dia – si hi vas sense mi et pelo, jo vull venir-hi, ¿eh? -, has d’acceptar la oferta i dir que sí. El que no has de fer és menjar tant per sopar, que després vas mal dormit i dopat d’&lt;em&gt;Almax&lt;/em&gt;, i quan sona el despertador et sents tant tirat que l’únic que pots fer és enviar missatges de &lt;em&gt;“I’m sorry no puc venir”&lt;/em&gt; als amics amb qui havies quedat. Espero no haver quedat com el cul, em feia gràcia ser-hi, per tots, però sobre tot per la &lt;strong&gt;Carol&lt;/strong&gt;, que sé que no llegirà aquest blog però a qui em sap greu haver fallat en un dia com avui.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Curiós, a la meva germana la pel·lícula va semblar-li com totes les que ha vist de la saga: horrible, no pot suportar cap de les del &lt;strong&gt;Harrison Ford&lt;/strong&gt; ni cap de les actuals, encara que va suportar una mica més l’anterior, i al meu cunyat tampoc li va fer pes. L’anterior sí, aquesta no. A mi, en canvi, em va encantar. No hauria de resultar estrany que a mi m’agradés tant. Sóc un gran admirador de tota la saga, de la qual penso que sobresurt, a tots els nivells, &lt;em&gt;El ataque de los clones&lt;/em&gt;, i com no, &lt;em&gt;La venganza de los Sith&lt;/em&gt;. I em semblen dues pel·lícules meravelloses per motius ben diferents. La primera és fascinant perquè per fi trobem en una pel·lícula de ciència ficció, en una space opera, millor dit, com caldria catalogar &lt;em&gt;Star Wars&lt;/em&gt;, una història d’amor com ho són el 90% de les històries reals que es viuen arreu: amb moments per a la carrincloneria i per a la carantonya. Qui no ha sentit a dir-se mai, entre enamorats, &lt;em&gt;“reiet meu”&lt;/em&gt; o &lt;em&gt;“t’estimo més que a mi mateix”&lt;/em&gt;?&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;El segon film és molt més obscur, i es veu en tota la seva extensió l’ambició d’&lt;strong&gt;Anakin Skywalker&lt;/strong&gt;. Una ambició sense límits per culpa d’un amor foll que ja vam veure a El ataque de los clones. Ens podrà retreure algú que &lt;em&gt;La venganza de los Sith&lt;/em&gt; no és una pel·lícula comprensible sense emmarcar-la en la sextalogia de &lt;strong&gt;Lucas&lt;/strong&gt;. No és nou, això passa amb quasi tots els episodis de la saga. De fet, excepte el &lt;em&gt;IV&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Una nueva esp&lt;/em&gt;eranza, i el &lt;em&gt;I&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;La amenaza fantasma&lt;/em&gt;, tots els episodis son interdependents.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;M’agrada &lt;em&gt;Star Wars&lt;/em&gt;, o &lt;em&gt;La guerra de les galàxies&lt;/em&gt;, com vulgueu dir-li, potser per això, malgrat trobar a faltar molta gent – els amics, però també els companys sediciosos, i també les noves coneixences que han desaparegut com un núvol de fum – fins i tot en un cap de setmana normal, he guardat un racó del dissabte per ser una mica &lt;em&gt;freak&lt;/em&gt;. Un sopar mal paït m’ha aixafat, no obstant, un diumenge que prometia.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Edificaré, doncs, la casa en un món&lt;em&gt; freak&lt;/em&gt;, i obriré les portes a tothom qui, amb educació, vulgui fruir-ne.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;______________________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Segundo fin de semana sin la gente de &lt;em&gt;Cyberdark&lt;/em&gt; – que ahora se hacen llamar &lt;em&gt;sediciosos&lt;/em&gt; -. No es que no tenga vida sin vosotros, de hecho tengo demasiada, quizá. Y esta semana ha sido movida.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Hay cosas que te las esperas, pero que no sabes que cuando vendrán te cogerán, como siempre, desprevenido. Mira que sabía que a finales de mayo firmaba el contrato del piso y me daban las llaves, pero cuando te dicen: &lt;em&gt;“el 23 hay una reunión de constitución de la comunidad de vecinos, y el 26 vas a firmar al notario. Ah, recuerda que el lunes pagas el alta del agua en metálico”&lt;/em&gt;; lo primero que piensas es: &lt;em&gt;“¡No jodas! ¡Ya empieza la era de los gastos!”&lt;/em&gt; ¡Y digo era porque con una hipoteca a trenita años no puedo decir otra cosa! Por un lado me hace mucha ilusión, ni os lo imagináis. Me estoy haciendo una casa de estilo japonés propio, es decir, con un aire japonés, sin ser puristas, pero a mi estilo. Eso de me estoy haciendo viene a cuento, ¿eh? no penséis lo contrario porque después de tanto de tiempo escogiendo  muebles, mirar de conseguir dinero, retocar muebles, estar atento al pintor, mirar aires acondicionados – mi padre, que entiende, lleva más de un mes asesorándose sobre el tema -, decidir vajillas, comprar el televisor y el home cinema, escoger una mesa de jardín para la terraza... en fin, tras todo eso, me siento como si el piso lo hubiese construido yo mismo y compadezco a los pobres albañiles que han realizado este trabajo. ¡Qué estrés representa comprarse un piso! Si habéis comprado uno ya sabéis de lo que hablo y si no, ¡Dios os coja confesados el día que os pongáis a ello! Pero ha valido la pena, no lo dudéis. Lo que sucede es que m voy lejos – bueno, no mucho, a 60 Km. de Barcelona – y el piso que tanto me desvivo por estrenar queda un poco aislado de los lugares por los que me muevo habitualmente: trabajo en la Plaza de Catalunya, salgo por el gótico y por el centro barcelonés... Eso por un lado me hace pensar que quizá nadie se animará a subir un domingo para gozar de la compañía y el año que ve de la piscina comunitaria que nos construirán. Eso me hace añorar tardes y mañanas &lt;em&gt;freak&lt;/em&gt; con los de &lt;em&gt;Cyberdark&lt;/em&gt;, ahora &lt;em&gt;sediciosos&lt;/em&gt;, y me hace desear no perderme mañanas como la de hoy, aunque el motivo por el que se salga sea tan banal como correr – más bien andar – la &lt;em&gt;Cursa del Corte inglés&lt;/em&gt; – la carrera, vamos -. No me puedo quejar, a pesar de que esta mañana no sé si no me encontraba bien, tenía demasiado sueño o ambas cosas. Me explico.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;En un fin de semana sin sediciosos, yo esperaba hacer cosas que no tuvieran nada que ver con la fantasía, la ciencia ficción y el mundo &lt;em&gt;freak&lt;/em&gt; en general, pero cuando tu propia hermana te invita a ver con tu cuñado, para celebrar tu santo – si, el 22 de mayo es &lt;strong&gt;San Romà&lt;/strong&gt;, y yo lo celebro – la tercera entrega de &lt;em&gt;La guerra de les galaxias&lt;/em&gt;, es a decir, &lt;em&gt;La venganza de los Sith&lt;/em&gt;, a pesar de que dijiste que irías con &lt;strong&gt;Karina&lt;/strong&gt; otro día – si vas sin mí te mato, yo quiero venir, ¿eh? -, tienes que aceptar la oferta y decir que sí. Lo que no tienes que hacer es comer tanto par cenar, que luego vas mal dormido y dopado de &lt;em&gt;Almax&lt;/em&gt;, y cuando suena el despertador te sientes tan tirado que lo único que puedes hacer es enviar mensajes de &lt;em&gt;“I’m sorry no puedo venir”&lt;/em&gt; a los amigos con quien habías quedado. Espero no haber quedado como el culo, me apetecía estar ahí, por todos, pero sobre todo por &lt;strong&gt;Carol&lt;/strong&gt;, que sé que no leerá este blog pero a quien me sabe mal haber fallado en un día como hoy.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Curioso, a mi hermana la película le pareció como todas las que ha visto de la saga: horrible, no puede soportar ninguna de las de &lt;strong&gt;Harrison Ford&lt;/strong&gt; ni ninguna de las actuales, aunque llevó mejor la anterior, Y a mi cuñado tampoco le dijo nada. La anterior sí, esta no. A mí, en cambio, me encantó. No tendría que resultar extraño que a mí me gustara tanto. Soy un gran admirador de toda la saga, de la que pienso que sobresale, a todos los niveles, &lt;em&gt;El ataque de los clones&lt;/em&gt;, y como no, &lt;em&gt;La venganza de los Sith&lt;/em&gt;. Y me parecen dos películas maravillosas por distintos motivos. La primera es fascinante porque por fin encontramos en una película de ciencia ficción, en una space opera, mejor dicho, como deberíamos catalogar &lt;em&gt;Star Wars&lt;/em&gt;, una historia de amor como lo son el 90% de las historias reales que se viven en todas partes: con momentos para la carrinclonería y para la carantoña. ¿Quién no ha escuchado decirse nunca, entre enamorados, &lt;em&gt;“cariño mío”&lt;/em&gt; o &lt;em&gt;“te quiero más que a mí mismo”&lt;/em&gt;?&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;El segundo filme es mucho más oscuro, y en él se ve en toda su extensión la ambición de &lt;strong&gt;Anakin Skywalker&lt;/strong&gt;. Una ambición sin límites por culpa de un amor loco que ya vimos en &lt;em&gt;El ataque de los clones&lt;/em&gt;. Nos podrá reprochar alguien que &lt;em&gt;La venganza de los Sith&lt;/em&gt; no es una película comprensible sin enmarcarla en la sextalogía de Lucas. No es nuevo, eso pasa con casi todos los episodios de la saga. De hecho, excepto el &lt;em&gt;IV&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Una nueva esperanza&lt;/em&gt;, y el &lt;em&gt;I&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;La amenaza fantasma&lt;/em&gt;, todos los episodios son interdependientes.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Me gusta &lt;em&gt;Star Wars&lt;/em&gt;, o &lt;em&gt;La guerra de les galaxias&lt;/em&gt;, como queráis llamarla, quizá por eso, a pesar  de faltarme mucha gente – los amigos, pero también los compañeros sediciosos, y también los nuevos conocimientos que han desaparecido como una nube de humo -, incluso en un fin de semana normal, he guardado un rincón de sábado para ser un poco &lt;em&gt;freak&lt;/em&gt;. Una cena mal digerida me ha chafado, no obstante, un domingo que prometía.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Construiré, pues, la casa en un mundo &lt;em&gt;freak&lt;/em&gt;, y abriré las puertas a todo aquél que, con educación, quiera gozar de ello.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111685879257910153?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111685879257910153/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111685879257910153' title='1 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111685879257910153'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111685879257910153'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/edificar-la-casa-en-un-mn-freak-perqu.html' title='Edificaré la casa en un món freak, perquè així no us trobaré a faltar/ Construiré mi casa en un mundo freak, porque así no os echaré de menos'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>1</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111649955859627898</id><published>2005-05-19T12:45:00.000+02:00</published><updated>2005-05-19T12:45:58.600+02:00</updated><title type='text'></title><content type='html'>Goin' to the celebration of the league!&lt;br /&gt;&lt;a href='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/Festa%20bara%21.jpg'&gt;&lt;img border='0' style='border:1px solid #006600; margin:2px' src='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/Festa%20bara%21.jpg'&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style='font-size: 8pt;'&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111649955859627898?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111649955859627898/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111649955859627898' title='3 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111649955859627898'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111649955859627898'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/goin-to-celebration-of-leaguerenee.html' title=''/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>3</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111649936621747632</id><published>2005-05-19T12:42:00.001+02:00</published><updated>2005-05-19T12:42:46.220+02:00</updated><title type='text'></title><content type='html'>... a day on the beach...&lt;br /&gt;&lt;a href='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/Platja.jpg'&gt;&lt;img border='0' style='border:1px solid #006600; margin:2px' src='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/Platja.jpg'&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style='font-size: 8pt;'&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111649936621747632?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111649936621747632/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111649936621747632' title='2 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111649936621747632'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111649936621747632'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/blog-post_111649936621747632.html' title=''/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>2</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111649934769302326</id><published>2005-05-19T12:42:00.000+02:00</published><updated>2005-05-19T12:42:27.696+02:00</updated><title type='text'></title><content type='html'>... and The kingdom of heaven!&lt;br /&gt;&lt;a href='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/El%20reino%20de%20los%20cielos.jpg'&gt;&lt;img border='0' style='border:1px solid #006600; margin:2px' src='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/El%20reino%20de%20los%20cielos.jpg'&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style='font-size: 8pt;'&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111649934769302326?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111649934769302326/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111649934769302326' title='2 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111649934769302326'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111649934769302326'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/blog-post_19.html' title=''/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>2</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111649958818416561</id><published>2005-05-19T12:31:00.000+02:00</published><updated>2005-05-19T12:46:28.196+02:00</updated><title type='text'>El futbol produeix vertigen/ El fútbol produce vértigo</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;&lt;em&gt;“Aparece, nen, aparece”&lt;/em&gt; em diu la &lt;strong&gt;Karina&lt;/strong&gt;, com si fos assídua seguidora d’en &lt;strong&gt;Buenafuente&lt;/strong&gt;. I l’&lt;strong&gt;Ana&lt;/strong&gt; em diu que cada dia es connecta per llegir-me el &lt;em&gt;blog&lt;/em&gt; i que fa un munt de temps que no escric res. Tenen raó. La meva vida s’ha tornat de cop una mena de muntanya russa conduïda per un nan xisclaire que no para de treballar i beure cervesa.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Mai he sentit a parlar de nans aficionats al futbol, però com diuen els meus amics jo m’apunto a un bombardeig, i més si inclou menjar, beguda i una mica de festa, encara que aquest cap de setmana de tot això n’hi va haver potser massa.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Dissabte a la nit, tothom estava pendent de què faria el &lt;em&gt;Barça&lt;/em&gt; un cop es va saber que el &lt;em&gt;Madrid&lt;/em&gt;, que semblava haver nascut amb una flor al cul, havia empatat. Al sortir de la feina - ¿per què m’ha tocat sempre aquest maleït horari que em fa plegar cada dia a les deu de la nit? –ja ens esperaven a un bar per prendre unes pizzes i beure unes cerveses. La nit començava bé. I continuava millor, doncs el &lt;em&gt;Barça&lt;/em&gt; va empatar i vam poder anar-ho a celebrar una estona a &lt;em&gt;Canaletes&lt;/em&gt;, la font que és al capdamunt de la Rambla i on es celebren tots els títols del club. La celebració va durar poc, ja que com vam poder comprovar, hi havia gent amb ganes de borratxera i frenesia, així que els cotxes ens van conduir a un lloc on recordeu-me que no haig de tornar-hi: l’&lt;em&gt;Otto Zutz&lt;/em&gt;, que malgrat tot segueix essent molt millor que el &lt;em&gt;Razzmatatz&lt;/em&gt;. Dues hores de música electrònica – que no dance - s’aguanten, dues de música dura inintel·ligible, no. Però no van ser dues hores, en van ser cinc o sis, i això destrossa qualsevol. Les noies van estar distretes, traient-se els moscardons que les rondaven cada dos per tres. Alguns nois també van distreure’s, sobretot el &lt;strong&gt;Dani&lt;/strong&gt;, a qui se li va acostar una noia mentre ballava que, posant-li les natges damunt el membre, va cridar-li: &lt;em&gt;“saps el que més m’agrada? Que me la fiquin pel cul!”&lt;/em&gt; I ja em teniu a mi exercint de bon samarità i oferint preservatius a la concurrència, perquè a aquest noi la seva mare no va ensenyar-li amb qui se’n pot anar al llit i amb qui no, i qui diu llit diu lavabo o cotxe, o fins i tot moto - què feu que encara no heu llegit &lt;em&gt;Obres Púbiques&lt;/em&gt; d’en &lt;strong&gt;Manuel de Pedrolo&lt;/strong&gt;? -.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;L’endemà, havent dormit quatre miserables hores, cap a la platja hi falta gent! Cap a &lt;em&gt;Calaf&lt;/em&gt;, que va ser on vam anar a parar. Ens ho vam passar molt bé, la veritat. Tots, l’&lt;strong&gt;Ainhoa&lt;/strong&gt;, l’&lt;strong&gt;Oscar&lt;/strong&gt;, i també la &lt;strong&gt;Vero&lt;/strong&gt; i jo, que vam fruir d’un gelat a un lloc on ens vam sentir com entre amics, tan ben tractats que vam estar. Si no heu provat mai el gelat de &lt;em&gt;manxec amb fruites del bosc&lt;/em&gt;, us heu perdut quelcom irrenunciable, un postre d’aquells que cal assaborir lentament, i no oblidar.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Diguem-ho clar: no sóc gens amant dels punts i apart. M’agraden els paràgrafs consistents com llesques de pa de pagès, que no deixen respirar al lector i passen d’un tema a l’altre sense que se n’adoni. Avui no he pogut fer-ho així, i això que el cap de setmana va ser una festa contínua, perquè després de la platja encara vam tenir temps d’anar al camp del &lt;em&gt;Barça&lt;/em&gt; a cridar a ple pulmó allò de &lt;em&gt;“Madrid, cabrón, saluda al campeón”&lt;/em&gt;. Amics madrilenys: ho vaig cridar fins a quedar-me afònic, i no sóc com &lt;strong&gt;Eto’o&lt;/strong&gt;, jo no me’n penedeixo, i no ho faig perquè per a mi aquell crit no era un insult, era una manera de demostrar als del &lt;em&gt;Reial Madrid&lt;/em&gt; que la nostra rivalitat segueix fins al punt que no seré feliç fins el dia que els vegi expulsats de la lliga o jugant a 3ª regional. I espero que ells sentin el mateix pel meu club, i també s’esgargamellin a plena veu amb una frase contundent com aquesta que ens faci sentir com merda pura a tots els culés. No tinc res contra els madrilenys, ni contra els seguidors del club, sinó més aviat contra un club que sempre ha apostat per diners, per guanyar copes del generalísimo amanyades, per aconseguir que la comunitat o l’ajuntament revaloritzi els seus terrenys per tal d’eixugar un copiós deute. La pròxima vegada ho tornaré a cridar, i em tornaré a quedar afònic, però no aniré més enllà. És potser aquest el vertigen del futbol? Podria molt ben ser, però en el meu cas no sé per quins set sous m’ha de sortir de sobte, si a mi el futbol no m’entusiasma. M’estaré aficionant a la festa?&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Qui hauria de respondre aquesta pregunta hauria de ser la &lt;strong&gt;Vero&lt;/strong&gt;, la meva amiga, una persona que per a mi s’ha convertit en la noia més especial amb qui he compartit moments de vida. Amb qui si no seria capaç d’estar una hora mirant tendes de roba femenina? Reconec que dec ser un home atípic, sóc feliç anant de tendes, sobretot de roba i coses per la llar, ja que les d’informàtica i electrònica no m’agraden, i les llibreries m’acaben avorrint al cap de mitja hora. I això que sóc llibreter! Pero el dilluns no vam anar a mirar llibres, si no roba, mentre fèiem temps per no arribar massa d’hora a la projecció d’&lt;em&gt;El reino de los cielos&lt;/em&gt;.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Podria parlar dels tòpics del film, de la caracterització dels personatges com a blocs de marbre massís, de la construcció d’un diàleg tant tolerant que fa fàstic, però no diré res d’això, em limitaré a dir el que em va semblar el film: fantàstic! Em va encantar, de debò. Com sempre, Ridley Scott a aconseguit que caigui rendit als seus peus i que m’oblidi de si la pel·lícula és històricament ben construïda, de si els personatges són ambigus o no... M’agraden aquests personatges d’una peça, amb pocs dubtes, com el que li ha tocat a &lt;strong&gt;Orlando Bloom&lt;/strong&gt;. També m’agraden els altres plens de dubtes i sense una mirada clara vers el futur, però ara tocava això, i esperava això: rectitud. Ho volia en cada fibra del meu cervell! Últimament al cinema hi vaig per passar-m’ho bé, no per reflexionar, suposo que va a èpoques.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;De vertigen en tindré sempre, ja sigui per la por a les alçades que em domina però que m’ha fet ser, no obstant, un alpinista aficionat, o per les tardes de futbol que no viuré, però que seguiré celebrant tant com pugui, encara que la celebració inclogui, com aquesta, insults cap al &lt;em&gt;Madrid&lt;/em&gt; que espero que ells ens retornin, com ja he dit,  de manera generosa. De moment em conformo amb caps de setmana com aquests, plens a vessar, i a poder ser també amb gent &lt;em&gt;cyberdarkiana&lt;/em&gt;, que fa una setmana que no els veig i ja els trobo a faltar!&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;______________________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;em&gt;“Aparece, nen, aparece”&lt;/em&gt; me dice &lt;strong&gt;Karina&lt;/strong&gt;, como si fuera una asidua seguidora de &lt;strong&gt;Buenafuente&lt;/strong&gt;. Y &lt;strong&gt;Ana&lt;/strong&gt; me dice que cada día se conecta para leerme el &lt;em&gt;blog&lt;/em&gt; y que hace un montón de tiempo que no escribo nada. Tienen razón. Mi vida se ha vuelto de golpe una especie de montaña rusa conducida por un enano chillón que no para de trabajar y beber cerveza.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Nunca he oído hablar de enanos aficionados al fútbol, pero como dicen mis amigos yo me apunto a un bombardeo, y más si incluye comida, bebida y un poco de fiesta, aunque este fin de semana de todo eso quizá hubo en demasía.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Sábado noche, todos estaban pendientes de qué haría el &lt;em&gt;Barça&lt;/em&gt; una vez se supo que el &lt;em&gt;Madrid&lt;/em&gt;, que parecía haber nacido con una flor en el culo, había empatado. Al salir del trabajo - ¿por qué me ha tocado siempre ese maldito horario que me hace plegar cada día a las diez de la noche? – ya nos esperaban en un bar para tomar unas pizzas y beber unas cervezas. La noche empezaba bien. Y continuaba mejor, pues el &lt;em&gt;Barça&lt;/em&gt; empató y pudimos celebrarlo un rato en &lt;em&gt;Canaletes&lt;/em&gt;, la fuente que se encuentra al principio de la Rambla y donde se celebran todos los títulos del club. La celebración duró poco, pues como pudimos comprobar, había gente con ganas de borrachera y frenesí, así que los coches nos condujeron a un sitio donde recordadme que no he de volver: &lt;em&gt;Otto Zutz&lt;/em&gt;, que a pesar de todo sigue siendo mucho mejor que el &lt;em&gt;Razzmatatz&lt;/em&gt;. Dos horas de música electrónica – que no dance – se aguantan, dos de música dura ininteligible, no. Pero no fueron dos horas, fueron cinco o seis, y eso destroza a cualquiera. Las chicas estuvieron distraídas, sacándose los moscardones que las rondaban cada dos por tres. Algunos chicos también se distrajeron, sobre todo &lt;strong&gt;Dani&lt;/strong&gt;, a quien se le acercó una chica mientras bailaba que, posando sus nalgas sobre su miembro, le gritó: &lt;em&gt;“¿sabes lo que más me gusta? ¡Que me la metan por el culo!”&lt;/em&gt; I ya me tenéis a mi ejerciendo de buen samaritano y ofreciendo preservativos a la concurrencia, porque a este chico su madre no le enseñó con quien se puede uno ir a la cama y con quien no, y quien dice cama dice lavabo o coche, o incluso moto - ¿Cómo es que aún no habéis leído &lt;em&gt;Obres Púbiques&lt;/em&gt; (&lt;em&gt;Obras Púbicas&lt;/em&gt;, aún no traducida al castellano) de &lt;strong&gt;Manuel de Pedrolo&lt;/strong&gt;? -.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Al día siguiente, habiendo dormido cuatro miserables horas, ¡hacia la playa hemos de ir! Hacia &lt;em&gt;Calaf&lt;/em&gt;, que fue donde fuimos a parar. Nos lo pasamos muy bien, la verdad. Todos, &lt;strong&gt;Ainhoa&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Oscar&lt;/strong&gt;, y también &lt;strong&gt;Vero&lt;/strong&gt; i yo, que disfrutamos de un helado en un sitio donde nos sentimos como entre amigos, tan bien como nos trataron. Si no habéis probado nunca el helado de &lt;em&gt;manchego con frutas del bosque&lt;/em&gt;, os habéis perdido algo irrenunciable, un postre de esos que se deben saborear lentamente, y no olvidar.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Seamos claros: no soy amante de los puntos y aparte. Me gustan los párrafos consistentes como rebanadas de pan de pueblo, que no dejan respirar al lector y pasan de un tema a otro sin que éste se de cuenta. Hoy no he podido hacerlo así, y eso que el fin de semana fue una fiesta continua, porque tras la playa encara aún tuvimos tiempo de ir al campo del &lt;em&gt;Barça&lt;/em&gt; a gritar a pleno pulmón aquello de &lt;em&gt;“Madrid, cabrón, saluda al campeón”&lt;/em&gt;. Amigos madrileños: lo chillé hasta quedarme afónico, y no soy como &lt;strong&gt;Eto’o&lt;/strong&gt;, yo no me arrepiento, y no lo hago porque para mí aquél grito no era un insulto, era una manera de demostrar a los del &lt;em&gt;Real Madrid&lt;/em&gt; que nuestra rivalidad sigue hasta el punto que sólo seré feliz el día que los vea expulsados de la liga o jugando a 3ª regional. Y espero que ellos sientan lo mismo por mi club, y también se desgañiten a voz en grito con un frase contundente como esta que nos haga sentir como pura mierda a todos los culés. No tengo nada contra los madrileños, ni contra los seguidores del club, sino más bien contra un club que siempre ha apostado por el dinero, por ganar copas del generalísimo amañadas, por conseguir que la comunidad o el ayuntamiento revalorice sus terrenos para poder borrar una cuantiosa deuda. La próxima vez lo volveré a chillar, y me volveré a quedar afónico, pero no iré más allá. ¿Quizá este es el vértigo del fútbol? Podría ser, pero no sé por qué ha de aflorar tan de sorpresa en mí, si el fútbol no me entusiasma. ¿Estaré aficionándome a la fiesta?&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Quien tendría que responder esa pregunta debería ser &lt;strong&gt;Vero&lt;/strong&gt;, mi amiga, una persona que para mi se ha convertido en la chica más especial con quien he compartido momentos de vida. ¿Con quien si no sería capaz de estar una hora mirando tiendas de ropa femenina? Reconozco que debo ser un hombre atípico, soy feliz yendo de compras, sobre todo de roba y cosas para el hogar, ya que las de informática y electrónica no me gustan, y las librerías terminan por aburrirme al cabo de media hora. ¡I eso que soy librero! Pero el lunes no fuimos a mirar libros, si no ropa, mientras hacíamos tiempo para no llegar demasiado temprano a la proyección de &lt;em&gt;El reino de los cielos&lt;/em&gt;.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Podría citar los tópicos del filme, la caracterización de los personajes como bloques de mármol macizo, la construcción de un diálogo tan tolerante que da asco, pero no diré nada de eso, me limitaré a decir lo que me pareció el filme: ¡fantástico! Me encantó, de veras. Como siempre, Ridley Scott ha conseguido que caiga rendido a sus pies y que me olvide de si la película está históricamente bien construida, de si los personajes son ambiguos o no... Me gustan esos personajes de una pieza, con pocas dudas, como el que le ha tocado a &lt;strong&gt;Orlando Bloom&lt;/strong&gt;. También me gustan los otros, llenos de ellas y sin una mirada clara hacia el futuro, pero ahora tocaba eso, y esperaba eso: rectitud. ¡Lo deseaba en cada fibra de mi cerebro! Últimamente al cine voy para pasármelo bien, no para reflexionar, supongo que va a épocas.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;De vértigo tendré siempre, ya sea por el miedo a las alturas que me domina pero que me ha hecho ser, no obstante, un alpinista aficionado, o por las tardes de fútbol que no viviré, pero que seguiré celebrando tanto como pueda, aunque la celebración incluya, como esta, insultos hacia el &lt;em&gt;Madrid&lt;/em&gt; que espero, como ya he dicho, que ellos nos devuelvan de manera generosa. De momento me conformo con fines de semana como estos, llenos hasta los topes, y a poder ser también con gente &lt;em&gt;cyberdarkiana&lt;/em&gt;, que fa una semana que no los veo ¡y ya los hecho de menos!&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111649958818416561?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111649958818416561/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111649958818416561' title='2 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111649958818416561'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111649958818416561'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/el-futbol-produeix-vertigen-el-ftbol.html' title='El futbol produeix vertigen/ El fútbol produce vértigo'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>2</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111590624105963442</id><published>2005-05-12T15:57:00.000+02:00</published><updated>2005-05-12T15:57:21.086+02:00</updated><title type='text'></title><content type='html'>Sound of theatre&lt;br /&gt;&lt;a href='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/So%20de%20teatre.jpg'&gt;&lt;img border='0' style='border:1px solid #006600; margin:2px' src='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/So%20de%20teatre.jpg'&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style='font-size: 8pt;'&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111590624105963442?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111590624105963442/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111590624105963442' title='5 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111590624105963442'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111590624105963442'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/sound-of-theatrerenee-vivien-tm.html' title=''/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>5</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111590626155438798</id><published>2005-05-12T15:49:00.000+02:00</published><updated>2005-05-12T15:57:41.566+02:00</updated><title type='text'>Hi ha dies en què els desitjos esdevenen plom (Escrit el 9/05/05)/Hay días en que los deseos se vuelven de plomo(Escrito el 9/05/05)</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;Són dies en què, com avui, t’has de forçar a penjar una fotografia al blog, simplement perquè encara et queden coses per comentar de dies anteriors. En tornar fugaçment a l’ordinador sabent que havies de marxar-ne de nou has vist una amiga amb qui volies parlar, però després de totes les obligacions a què t’ha sotmès el temps ha marxat. Sé que els dies tristos, aquells en que sembla que dins teu només hi plogui a bots i barrals, són necessaris, ja ho vaig dir un dia: la seva pesantor et fa valorar millor les alegries. Però quan no els veus a venir, quan se t’abraonen de sobte damunt teu, aquests dies són una càrrega que no voldries suportar. Fan mal.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Avui és una dia d’aquests, que Déu m’empari!&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;No sé per què estic així, o bé, sí que ho sé, la meva amiga &lt;strong&gt;Karina&lt;/strong&gt; ja ho diu, sóc una persona massa embafadora, i això no és gens bo, però avui no vull pensar-hi. A l’únic que vull aferrar-me ara és a la certesa que l’obra que vaig anar a veure diumenge no té res a veure amb el meu estat d’ànim.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;em&gt;La nit de Sant Joan&lt;/em&gt; és una obra atípica de &lt;strong&gt;Dagoll Dagom&lt;/strong&gt;, com ho va ser també &lt;em&gt;Antaviana&lt;/em&gt;. És una obra que malgrat la seva aparença de senzillesa, és difícil d’interpretar. En sí, la peça no té argument: a la nit de Sant Joan, uns follets fan realitat els desitjos de personatges ben dispars, atorgant-los el que demanen d’una manera un xic especial. Es tracta, doncs, de poder encadenar números musicals més menys reeixits i amb un so de festa major patxanguera que tira d’esquena. És com voler fer una espècie d’homenatge a la revetlla des d’una perspectiva còmica. A &lt;strong&gt;Dagoll Dagom&lt;/strong&gt; li sortia bé. A la companyia &lt;strong&gt;So de teatre&lt;/strong&gt; no ho sé. I això que he vist l’obra!&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;El teatre ja em van advertir que no reunia les condicions òptimes per acollir un espectacle teatral, el que no em pensava pas és que aquestes condicions fossin inhumanes. Que una companyia es vegi obligada a actuar en un teatre així no té perdó de Déu. Una altra vegada que aquesta companyia vulgui fer una obra que m’ho diguin i miraré a veure si poden fer servir el teatre de &lt;strong&gt;Sant Pere Claver&lt;/strong&gt;, situat a l’&lt;strong&gt;ETPClot&lt;/strong&gt;. Aquest teatre era pèssim: petit, mal dissenyat, amb un so nefast, i incòmode. Ho tenia tot per fer fracassar una representació d’altra banda prou digna per sortir airosa d’una estrena, però anem a pams.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;En &lt;strong&gt;Ferran López&lt;/strong&gt;, el cantant, té una veu molt adequada a tot tipus de registres aguts, i això el feia idoni pels papers que va interpretar. De fet, no n’estic segur de com és la veu de l’actor que va fer, entre altres papers, el de &lt;strong&gt;Macari 5&lt;/strong&gt;, el seu personatge estel·lar. Ho intueixo, imagineu-vos si n’era de dolent el so. La llàstima és que donés a tots els seus personatges un aire xulesc que només esqueia bé a un d’ells.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;En &lt;strong&gt;Daniel Antares&lt;/strong&gt;, en canvi, és un actor insegur, que no vocalitza, que parla atropelladament. Arreglar això només s’aconsegueix a base de voluntat i constància, esperem que en tingui.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Però el pitjor encara havia de venir, de la mà de la &lt;strong&gt;Pili Molina&lt;/strong&gt; i la seva pesada &lt;strong&gt;Srta. González&lt;/strong&gt;. Sembla que hagi vist dia rere dia tots els capítols de les &lt;em&gt;Teresines S.A.&lt;/em&gt;, cosa que converteix el seu personatge en algú sense gràcia, que enlloc de ser un reflex de la veïna pesada, és un reflex de l’humor que ens entaforen els de l’Espanya profunda. Del segon paper que va fer millor no en parlo. És una dona, la &lt;strong&gt;Pili&lt;/strong&gt;, a qui potser haurien de dirigir de manera més marcada, sense donar-li les llibertats que haurà tingut per a preparar aquesta obra, perquè la veritat, més que interpretar el seu personatge, l’assassina, com ja succeïa en la versió original de &lt;strong&gt;Dagoll Dagom&lt;/strong&gt;.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;No parlaré pas dels altres personatges un a un, perquè em sembla que tots fan el seu paper d’una manera correcta, però em cal esmentar especialment en &lt;strong&gt;Jordi Lacruz&lt;/strong&gt;, la &lt;strong&gt;Laia González&lt;/strong&gt; i la &lt;strong&gt;Laia Berges&lt;/strong&gt;. El primer perquè és un actor d’aquells que semblen una estàtua de marbre: inexpressiu i fred, però que no obstant fa els seus papers creïbles i interessants. Que vagi en compte, aquesta manera d’actuar requereix un sobre esforç que se’n pot anar en orris el moment menys esperat.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;La &lt;strong&gt;Laia González&lt;/strong&gt;, al meu entendre, hauria de reforçar la veu. És una noia a qui el color del vestit – d’un vermell apassionat – afavoria força, perquè ella mateixa traspua una bellesa subtil com poques, però el seu filet de veu a penes audible feia difícil valorar-ne altres aspectes. El millor consell teatral que m’han donat ha estat aquest: mirar – al públic òbviament -, cridar – si no les últimes files no t’escolten -, vocalitzar – si no, no se t’entén -. Amb això vas a totes bandes.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;El dia d’avui, amb aquesta pesantor inhumana que m’esclafa els músculs, em fa deixar pel final els comentaris a la &lt;strong&gt;Laia Berges&lt;/strong&gt;, en primer lloc perquè la conec personalment i en segon lloc perquè no entenc què hi fa en una companyia com aquesta. La &lt;strong&gt;Laia&lt;/strong&gt; és una excel·lent persona, d’aquelles que voldries tenir tota la vida al teu costat, amb un cor immens, gegantí, però no és això el que hem vingut a valorar-ne. Siguem objectius: aquesta dona és una actriu superba, que apunta maneres de professional, que fa que el públic s’oblidi que existeix, perquè en realitat ella és el personatge. Poques vegades he tingut l’opció de veure una actriu com aquesta dalt d’un escenari, i mai dalt d’un escenari amateur. Per això em pregunto: què ho fa que no interpreta personatges de més pes? Segur que pot amb tot. Ara, la &lt;strong&gt;Laia&lt;/strong&gt; ja té la seva carrera perfilada, sinó, encara m’atreviria a demanar-li que fes carrera als escenaris.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;A qui li recomano que es retiri és al coreògraf, en &lt;strong&gt;Xavi Colomer&lt;/strong&gt;: els balls damunt l’escenari eren d’un patetisme exagerat del qual només se salva el número dels marcianitos.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Però bé, aquesta obra, com deia, no es pot valorar amb justícia degut a factors aliens als qui la representaven: actuar en teatres així hauria d’estar penat per la llei!&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Com hauria d’estar-ho gaudir de dies de plom si poden evitar-se, encara que, com ja vaig dir, ens siguin tan necessaris.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;______________________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Son días en los que, como hoy, has de forzarte a colgar una fotografía en el blog, simplemente porque aun te quedan cosas por comentar de días anteriores. Al volver fugazmente al ordenador sabiendo que tenías que irte de nuevo has visto una amiga con quien querías hablar, pero tras todas las obligaciones a las que te ha sometido el tiempo se ha ido. Sé que los días tristes, aquellos en los que parece que en tu interior sólo llueva a cántaros, son necesarios, ya lo dije un día: su pesantez te hace valorar mejor las alegrías. Pero cuando no los ves venir, cuando se te abalanzan de golpe sobre ti, estos días son una carga que no querrías soportar. Hacen daño.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;¡Hoy es un día de esos, que Dios me ampare!&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;No sé por qué estoy así, o bueno, sí que lo sé, mi amiga &lt;strong&gt;Karina&lt;/strong&gt; ya lo dice, soy una persona demasiado empalagosa, y eso no es nada bueno, pero hoy no quiero pensar en ello. A lo único que quiero agarrarme ahora es a la certidumbre que la obra que fui a ver el domingo no tiene nada que ver con mi estado de ánimo.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;em&gt;La nit de Sant Joan&lt;/em&gt; – &lt;em&gt;La noche de San Juan&lt;/em&gt; - es una obra atípica de &lt;strong&gt;Dagoll Dagom&lt;/strong&gt;, como lo fue también &lt;em&gt;Antaviana&lt;/em&gt;. Es una obra que a pesar de su apariencia de sencillez, es difícil de interpretar. En sí, la pieza no tiene argumento: en la noche de San Juan, unos duendecillos hacen realidad los deseos de personajes muy dispares, otorgándoles lo que piden de una manera un tanto especial. Se trata, pues, de poder encadenar números musicales más menos acertados y con un sonido de fiesta mayor pachanguera que tira de espalda. Es como querer realizar una especie de homenaje a la verbena des de una perspectiva cómica. A &lt;strong&gt;Dagoll Dagom&lt;/strong&gt; le salía bien. A la compañía &lt;strong&gt;So de teatre&lt;/strong&gt; no lo sé. ¡Y eso que he visto la obra!&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;El teatro ya me advirtieron que no reunía las condiciones óptimas para acoger un espectáculo teatral, lo que no pensaba es que estas condiciones fuesen inhumanas. Que una compañía se vea obligada a actuar en un teatro así no tiene perdón de Dios. Otra vez que esta compañía quiera representar una obra que me lo digan y veré si pueden utilizar el teatro de &lt;strong&gt;Sant Pere Claver&lt;/strong&gt;, situado en el &lt;strong&gt;ETPClot&lt;/strong&gt; – escuela muy conocida en Barcelona -. Este teatro era pésimo: pequeño, mal diseñado, con un sonido nefasto, e incómodo. Lo tenía todo para hacer fracasar una representación por otra parte lo suficientemente digna para salir airosa de una estrena, pero vayamos por partes.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;strong&gt;Ferran López&lt;/strong&gt;, el cantante, tiene una voz muy adecuada a todo tipo de registros agudos, y eso lo convertía en idóneo para los papeles que interpretó. De hecho, no estoy seguro de como es la voz del actor que hizo, entre otros papeles, de &lt;strong&gt;Macari 5&lt;/strong&gt;, su personaje estelar. Lo intuyo, imaginad si era malo el sonido. La lástima es que diera a todos sus personajes un aire chulesco que sólo pegaba a uno de ellos.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;strong&gt;Daniel Antares&lt;/strong&gt;, en cambio, es un actor inseguro, que no vocaliza, que habla atropelladamente. Arreglar eso sólo se consigue a base de voluntad y constancia, le deseamos suerte.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Pero el peor aún tenía que llegar, de la mano de &lt;strong&gt;Pili Molina&lt;/strong&gt; y su pesada &lt;strong&gt;Srta. González&lt;/strong&gt;. Parecía que hubiera visto día tras día todos los capítulos de &lt;em&gt;Teresines S.A.&lt;/em&gt; – una serie paródica muy popular hace unos años en Cataluña -, lo cual convierte se personaje en alguien sin gracia, que en lugar de ser un reflejo de la vecina pesada, es un reflejo de el humor que nos endosan desde la España profunda, humor que nunca ha conseguido enraizar aquí. Del segundo papel que le tocó mejor que no hable. Es una mujer, &lt;strong&gt;Pili&lt;/strong&gt;, a quien deberían dirigir de forma más marcada, sin darle las libertades que habrá tenido para preparar esta obra, porque la verdad, más que interpretar su personaje, lo asesina, como ya sucedía en la versión original de &lt;strong&gt;Dagoll Dagom&lt;/strong&gt;.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;No diré nada de los otros personajes, porque me parece que todos realizan su papel de una manera correcta, pero es necesario que no me deje a &lt;strong&gt;Jordi Lacruz&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Laia González&lt;/strong&gt; i &lt;strong&gt;Laia Berges&lt;/strong&gt;. El primero porque es un actor de aquellos que parecen una estatua de mármol: inexpresivo y frío, pero que no obstante  da a sus papeles una credibilidad que los hace interesantes. Que vaya con cuidado, esta manera de actuar requiere un sobre esfuerzo que puede caer en saco roto en el momento menos esperado.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;strong&gt;Laia González&lt;/strong&gt;, a mi modo de ver, tendría que reforzar la voz. Es una chica a quien el color del vestido – de un rojo apasionado – favorecía bastante, porque ella misma rezuma una belleza sutil como pocas, pero su hilo de voz a penas audible hacía difícil valorar otros aspectos. El mejor consejo teatral que me han dado ha sido este: mirar – al público obviamente -, gritar – si no las últimas filas no te oyen -, vocalizar – si no, no se te entiende -. Con eso vas a todas partes.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;El día de hoy, con esta pesadez inhumana que me chafa los músculos, me hace dejar para el final los comentarios a &lt;strong&gt;Laia Berges&lt;/strong&gt;, en primer lugar porque la conozco personalmente y en segundo lugar porque no entiendo qué hace en una compañía como esta. La &lt;strong&gt;Laia&lt;/strong&gt; es una excelente persona, de esas que querrías tener toda la vida a tu lado, con un corazón inmenso, gigantesco, pero no es eso lo que hemos venido a valorar. Seamos objetivos: esta mujer es una actriz soberbia, que apunta maneras de profesional, que hace que el público se olvide que existe, porque en realidad ella es el personaje. Pocas veces he tenido la opción de ver una actriz como esta encima de un escenario, y nunca en un escenario amateur. Por eso me pregunto: ¿por qué no interpreta personajes de más peso? Seguro que puede con todo. Ahora, la &lt;strong&gt;Laia&lt;/strong&gt; ya tiene su carrera perfilada, sino, aún me atrevería a pedirle que hiciera carrera en los escenarios.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;A quien le recomiendo que se retire es al coreógrafo, &lt;strong&gt;Xavi Colomer&lt;/strong&gt;: los bailes sobre el escenario eran d’un patetismo exagerado del que sólo se salva el número de los marcianitos.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Pero bueno, esta obra, como decía, no es puede valorar con justicia debido a factores ajenos a los que la representaban: ¡actuar en teatros así debería estar penado por la ley!&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Como debería estarlo gozar de días de plomo si pueden evitarse, aunque, como ya dje, nos sean tan necesarios.&lt;br /&gt; &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111590626155438798?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111590626155438798/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111590626155438798' title='1 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111590626155438798'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111590626155438798'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/hi-ha-dies-en-qu-els-desitjos.html' title='Hi ha dies en què els desitjos esdevenen plom (Escrit el 9/05/05)/Hay días en que los deseos se vuelven de plomo(Escrito el 9/05/05)'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>1</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111564635969780963</id><published>2005-05-09T15:45:00.000+02:00</published><updated>2005-05-09T15:53:40.706+02:00</updated><title type='text'>T-bone Walker toca “flamenquito”</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;A bluesman&lt;br /&gt;&lt;a href="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/T-bone%20walker.jpg"&gt;&lt;img style="BORDER-RIGHT: #006600 1px solid; BORDER-TOP: #006600 1px solid; MARGIN: 2px; BORDER-LEFT: #006600 1px solid; BORDER-BOTTOM: #006600 1px solid" src="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/T-bone%20walker.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:8;"&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:7;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:7;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;Terrassa és una ciutat que m’és completament desconeguda. Si hi vaig anar va ser perquè ens ho va proposar &lt;strong&gt;Jaurias&lt;/strong&gt; – o &lt;strong&gt;Juan&lt;/strong&gt;, com més us agradi – i venia la &lt;strong&gt;Karina&lt;/strong&gt;. Hi tocava &lt;strong&gt;T-bone&lt;/strong&gt;, o sigui, en &lt;strong&gt;Pere&lt;/strong&gt;. És el que té navegar per una pàgina de ciència ficció i fantasia, que tothom té un doble nom, i si vols arribar a conèixer les persones que s’hi connecten, t’has d’oblidar, al veure-les, del &lt;em&gt;nick&lt;/em&gt; que usen quan te les trobes per Internet.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;strong&gt;T-bone&lt;/strong&gt; és un guitarrista dels de pèl llarg i maneres antigues, bon conversador, amb un fons excel·lent pel que vaig poder veure, que posa la seva guitarra al servei de les formacions musicals més dispars. El vam poder escoltar dissabte acompanyant &lt;strong&gt;David Carrasco&lt;/strong&gt; en la presentació del seu disc de rock amb un toc flamenc. No faré ara una valoració del grup: el so del local era patètic, no s’entenia el cantant i moltes vegades ni tan sols s’escoltava la melodia, però succeeix en tots aquests bars petits que deixen la sala perquè s’hi esplaï un grup de grans dimensions – no estic valorant la qualitat artística del mateix, repeteixo -.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;La nit va anar de cervesa en cervesa, doncs, fins que ens van tancar el local. Aleshores l’incombustible &lt;strong&gt;T-bone&lt;/strong&gt; ens va portar a casa seva perquè l’espera del primer tren del matí se’ns fes més agradable i va fruir amb en Juan d’una excel·lent companyia: &lt;strong&gt;Eric Clapton&lt;/strong&gt; en concert. La &lt;strong&gt;Karina&lt;/strong&gt; i jo ens vam adormir. En &lt;strong&gt;Clapton&lt;/strong&gt; ens bressolava i ens conduïa per paratges inexplorats: a mi, pel record de les noves coneixences, a ella...&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;La nit de dissabte vam descobrir que en &lt;strong&gt;T-bone&lt;/strong&gt; en realitat no es diu &lt;strong&gt;Pere&lt;/strong&gt;, i que, ves qui ho diria, ni tan sols és humà, sinó un gos que, duent el nom del gran &lt;strong&gt;T-bone Walker&lt;/strong&gt;, aprofita les nits per reencarnar-s’hi i oferir-nos una sessió de desconcertant "flamenquito".&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;______________________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Terrassa es una ciudad que me es completamente desconocida. Si fui tan sólo fue porque nos lo propuso &lt;strong&gt;Jaurias&lt;/strong&gt; – o&lt;strong&gt; Juan&lt;/strong&gt;, comu más os guste – y venía &lt;strong&gt;Karina&lt;/strong&gt;. Tocaba &lt;strong&gt;T-bone&lt;/strong&gt;, o sea, &lt;strong&gt;Pere&lt;/strong&gt;. Es lo que tiene navegar por una página de ciencia ficción y fantasía, que todo el mundo tiene un doble nombre, y si quieres llegar a conocer a las personas se conectan, tienes que olvidarte, al verlas, del &lt;em&gt;nick&lt;/em&gt; que usan cuando te las encuentras por Internet.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;strong&gt;T-bone&lt;/strong&gt; es un guitarrista de los de pelo largo y maneras antiguas, buen conversador, con un fondo excelente por lo que pude ver, que pone su guitarra al servicio de las formaciones musicales más dispares. Lo pudimos escuchar el sábado acompañando &lt;strong&gt;David Carrasco&lt;/strong&gt; en la presentación del su disco de rock con un toque flamenco. No haré ahora una valoración del grupo: el sonido del local era patético, no se entendía al cantante y muchas veces ni tan sólo se escuchaba la melodía, pero sucede en todos estos bares pequeños que dejan la sala para que se explaye un grupo de grandes dimensiones – no estoy valorando la calidad artística del mismo, repito -.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;La noche fue de cerveza en cerveza, pues, hasta que nos cerraron el local. Entonces el incombustible &lt;strong&gt;T-bone&lt;/strong&gt; nos llevó a su casa para que la espera del primer tren de la mañana se nos hiciera más agradable y disfrutó con &lt;strong&gt;Juan&lt;/strong&gt; de una excelente compañía: &lt;strong&gt;Eric Clapton&lt;/strong&gt; en concierto. La &lt;strong&gt;Karina&lt;/strong&gt; y yo nos dormimos. &lt;strong&gt;Clapton&lt;/strong&gt; nos mecía y nos conducía por parajes inexplorados. A mí, por el recuerdo de las nuevas relaciones, a ella...&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;La noche del sábado descubrimos que &lt;strong&gt;T-bone&lt;/strong&gt; en realidad no se llama &lt;strong&gt;Pere&lt;/strong&gt;, y que, quién lo iba a decir, ni tan siquiera es humano, si no un perro que, llevando el nombre del gran &lt;strong&gt;T-bone Walker&lt;/strong&gt;, aprovecha las noches para reencarnarse en él y ofrecernos una sesión de desconcertante “flamenquito”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111564635969780963?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111564635969780963/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111564635969780963' title='5 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111564635969780963'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111564635969780963'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/t-bone-walker-toca-flamenquito.html' title='T-bone Walker toca “flamenquito”'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>5</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111563888337095525</id><published>2005-05-09T13:41:00.000+02:00</published><updated>2005-05-09T13:50:04.160+02:00</updated><title type='text'>Adaptacions en lluna major/Adaptaciones en luna mayor</title><content type='html'>A theatre experience!&lt;br /&gt;&lt;a href="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/Moulin%20Rouge-teatre.jpg"&gt;&lt;img style="BORDER-RIGHT: #006600 1px solid; BORDER-TOP: #006600 1px solid; MARGIN: 2px; BORDER-LEFT: #006600 1px solid; BORDER-BOTTOM: #006600 1px solid" src="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/Moulin%20Rouge-teatre.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:8;"&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:7;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;A les deu de la nit, al &lt;em&gt;Casal Calassanç&lt;/em&gt;, no hi cabia ni una agulla. És un casal curiós, que té una biblioteca amb l’horari més reduït que he vist mai – dimarts i dijous de 17’45 a 19’30 – i un teatre petit, que s’omple de seguida i amb una sonoritat que només dona per algun acte en què no sigui necessària l’oïda dels assistents. Allà és on la meva amiga &lt;strong&gt;Neus&lt;/strong&gt; m’havia insistit perquè anés a veure l’adaptació teatral de la pel·lícula &lt;em&gt;Moulin Rouge&lt;/em&gt; de &lt;strong&gt;Baz Luhrmann&lt;/strong&gt;. &lt;em&gt;Moulin Rouge, el musical&lt;/em&gt;, no és gaire diferent de la pel·lícula que es va poder veure als cinemes. El text, traduït per un tal &lt;em&gt;Arnau&lt;/em&gt; de qui parlarem més endavant, és excel·lent, una adaptació magistral d’una complicada pel·lícula. Té molt de mèrit traduir &lt;em&gt;Moulin Rouge&lt;/em&gt; al català, però encara en té més oferir al públic una versió tan magistral com la que ahir es va poder veure al teatre.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Sóc un despistat, i he perdut el paper al qual es ressenyaven tots els actors. No en citaré els noms per tant, però pel fet és igual, no pretenc exercir de crític, sinó mullar-me a fons i explicar què em va aportar a mi &lt;em&gt;Moluin Rouge, el musical&lt;/em&gt;: gaudir d’una bona companyia, per exemple, ja que venien amb mi la meva estimada &lt;strong&gt;Nieves&lt;/strong&gt; i la &lt;strong&gt;Karina&lt;/strong&gt;, una amiga com poques; fruir d’una nit de meravella en un lloc que, si haig de ser sincer, no acompanya.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;El &lt;em&gt;Jove Calassanç teatre&lt;/em&gt;, un grup de tradició al barri que ja fa anys que funciona amb més o menys encert, va decidir llençar, com diuen ells mateixos, la casa per la finestra, portant a bon terme una adaptació excel·lent del film que protagonitzaven &lt;strong&gt;Nicole Kidman&lt;/strong&gt; i &lt;strong&gt;Ewan Mcgregor&lt;/strong&gt;. Els que no vau veure l’obra no sabeu el que us vau perdre. Parlarem primer dels encerts, que a part del text van ser molts i molt variats. Aconseguir un decorat com aquell amb el pressupost tan limitat que té aquest grup teatral és gairebé un miracle, igual que poder fer la obra amb uns micròfons d’aquells de petaca que usaven els cantants per tal de fer més audible la seva veu. La música, i la veu, eren en directe, en rigorós directe. No ho havia dit, i cal remarcar-ho, perquè va ser això el que va fer que el que veiéssim ahir no fos una adaptació casual, si no una adaptació en lluna menor. L’actor que feia de &lt;strong&gt;Tolouse Lautrec&lt;/strong&gt; – l’&lt;strong&gt;Arnau&lt;/strong&gt; de qui hem parlat abans – va ser, de lluny, el millor de tota la funció. Té el noi una veu prodigiosa, que sap col·locar com només les persones dedicades al cant saben fer-ho, i unes maneres dalt de l’escenari que ja les voldrien molts actors professionals. Quan ell sortia, ni que fos per fer de cor en les escenes amoroses, semblava que no hi hagués ningú més en escena. En &lt;strong&gt;Harold Zidler&lt;/strong&gt; li anava darrere. Apunta maneres, el noi, la llàstima és que ningú fos capaç de canviar la tessitura de les seves peces, perquè ens trobem davant d’un baríton amb fusta, però que alhora de fer de baix no rendeix com s’esperaria. La resta d’actors secundaris complien a la perfecció amb el seu paper, excepte unes coristes que van sortir en la primera presentació del Moulin, quan se’ns mostren els plaers del local, i que, la veritat, destrossaven allò que cantaven. I és que no només de bones intencions viu l’actor. Encara que sigui amateur. Els protagonistes... ah, els protagonistes, això ja és una altra història...&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;strong&gt;Satine&lt;/strong&gt; té un encant especial pel paper, un cos que acompanya molt bé la caracterització, però li falta la picardia que dóna l’experiència, i en els moments en què s’havia de posar els homes a la butxaca – els actor, no el públic – semblava no treballar-s’ho prou. La seva veu, dolça, potent, adequada al personatge i les cançons, semblava molt còmode en tots els tons, però no estava preparada per aquests contrastos a què la sotmet la partitura: passar del greu a l’agut més esplendorós o cantar només un parell de notes per emmudir de sobte o parlar pels descosits. Això sí, el seu plor és impressionant, n’he vist pocs tant sincers en els meus anys d’espectador teatral. De tant en tant, però, un imperdonable gall ens recordava que no estàvem, ni de bon tros, més enllà de la terra.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;El cas de &lt;strong&gt;Christian&lt;/strong&gt; va ser una mica diferent. Com a actor se’l veu massa dubitatiu, i això potencia innecessàriament la part de cagadubtes del seu personatge. La seva veu, molt similar a la &lt;strong&gt;d’Ewan Mcgregor&lt;/strong&gt;, rarament es trobava al seu lloc de tal manera que cantava excel·lentment els tons mitjos però fallava completament els aguts. I, com a la seva companya, el fet de cantar plenament de coll, aquesta setmana els passarà factura. Uns anys a &lt;em&gt;l’Orfeó Català&lt;/em&gt; o a una coral de solvència els haurien donat la preparació adequada per a un paper fet a mida per ells però que a vegades els venia massa gran.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;L’obra, però, té uns balls magnífics, una música superba, i un cor envejable, al qual recomanaria d’aprofitar realment tota la platea: si voleu envair el pati de butaques, feu-ho, però no us quedeu a mitges, queda fatal per a qui ho veu des de l’ultima filera. Menció especial pels músics, que dotaven el local d’un ambient immillorable, i per als maquilladors, decoradors i responsables del vestuari. Mereixen tot el meu respecte, així com els coreògrafs i la resta de l’equip, excepte als de so, a qui he de baixar la nota perquè ens ho van fer passar molt malament. Si tothom – fins i tot qui no cantava – hagués dut petaca, l’obra hauria estat un 9 a la meva llibreta.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Li posarem un 8, que no és poc, que augmento de nou a 9 per la companyia que portava i per la recomanació de la meva amiga &lt;strong&gt;Neus Tresents&lt;/strong&gt;, a qui ja he felicitat per l’obra.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Recomano a tothom qui en tingui l’oportunitat, que s’acosti al carrer de &lt;em&gt;Sant Quintí&lt;/em&gt;, per damunt de &lt;em&gt;Còrsega&lt;/em&gt;, per mirar de trobar entrades per divendres i dissabte que ve, l’obra s’ho mereix. Us farà gaudir passant una molt bona estona. Els defectes...ja els poliran les properes vegades. Això sí, aquesta obra mereix gaudir de millors condicions de representació i sobre tot, de més representacions, és una obra d’aquelles que, més treballada, pot acabar guanyant concursos.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;És per això que, de moment, no m’atreveixo a fer-ne una versió en sol major, perquè, de fet, no són millor les adaptacions en lluna major?&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;______________________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;A las diez de la noche, en el &lt;em&gt;Casal Calassanç&lt;/em&gt;, no cabía ni una aguja. Es un casal curioso, que tiene una biblioteca con el horario más reducido que he visto nunca – martes y jueves de 17’45 a 19’30 – y un teatro pequeño, que se llena en seguida y con una sonoridad que sólo da para algún acto en que no sea necesario el oído de los assistentes. Allí es donde mi amiga &lt;strong&gt;Neus&lt;/strong&gt; me havia insistido para que fuera a ver la adaptación teatral de la película &lt;em&gt;Moulin Rouge&lt;/em&gt; de &lt;strong&gt;Baz Luhrmann&lt;/strong&gt;. &lt;em&gt;Moulin Rouge, el musical&lt;/em&gt;, no es muy diferente de la película que se pudo ver en los cines. El texto, traducido por un tal &lt;strong&gt;Arnau&lt;/strong&gt; de quien hablaremos más adelante, es excelente, una adaptación magistral de una complicada película. Tiene mucho mérito traducir &lt;em&gt;Moulin Rouge&lt;/em&gt; al catalán, pero aún tiene más ofrecer al público una versión tan magistral como la que ayer se pudo ver en el teatro.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Soy un despistado, y he perdido el papel en el que se reseñaban todos los actores. No citaré sus nombres por lo tanto, pero para el caso da igual, no pretendo ejercer de crítico, si no mojarme a fondo y explicar qué me aportó a mí &lt;em&gt;Moluin Rouge, el musical&lt;/em&gt;: gozar de una buena compañía, por ejemplo, ya que venían conmigo mi querida &lt;strong&gt;Nieves&lt;/strong&gt; y &lt;strong&gt;Karina&lt;/strong&gt;, una amiga como pocas; disfrutar de una noche de maravilla en un lugar que, si he de ser sincero, no acompaña.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;El &lt;em&gt;Jove Calassanç teatre&lt;/em&gt; – &lt;em&gt;Joven Calassanç teatro&lt;/em&gt;, para entendernos -, un grupo de tradición en el barrio que lleva años funcionando con más o menos acierto, decidió tirar, como dicen ellos mismos, la casa por la ventana, llevando a buen término una adaptación excelente del filme que protagonizaban &lt;strong&gt;Nicole Kidman&lt;/strong&gt; y &lt;strong&gt;Ewan Mcgregor&lt;/strong&gt;. Los que no visteis la obra no sabéis lo que os perdisteis. Hablaremos primero de los aciertos, sin contar el texto fueron muchos y muy variados. Conseguir un decorado como aquél con el presupuesto tan limitado que tiene este grupo teatral es casi un milagro, igual que poder hacer la obra con unos micrófonos de aquellos de petaca que usaban los cantantes para más audible su voz. La música, y la voz, eran en directo, en riguroso directo. No lo había dicho, y cabe remarcarlo, porque fue eso lo que hizo que lo que viéramos ayer no fuera una adaptación casual, si no una adaptación en luna menor. El actor que encarnaba a &lt;strong&gt;Tolouse Lautrec&lt;/strong&gt; – el &lt;strong&gt;Arnau&lt;/strong&gt; de quien hemos hablado antes – fue, de lejos, lo mejor de toda la función. Tiene el chico una voz prodigiosa, que sabe colocar como sólo las persones dedicadas al canto saben hacerlo, y unes maneras en el escenario que ya las querrían muchos actores profesionales. Cuando él salía, ni que fuera para hacer de coro en las escenas amorosas, parecía que no hubiera nadie más en escena. &lt;strong&gt;Harold Zidler&lt;/strong&gt; le iba a la zaga. Apunta maneras, el chico, la lástima es que nadie fuera capaz de cambiar la tesitura de sus piezas, porque nos encontramos ante un barítono con madera, pero que a la hora de hacer de bajo no rinde como se esperaría. EL resto de los actores secundarios cumplían a la perfección con su papel, excepto unas coristas que salieron en la primera presentación del Moulin, cuando se nos muestran los placeres del local, y que, la verdad, destrozaban lo que cantaban. Y es que no sólo de buenas intenciones vive el actor. Aunque sea amateur. Los protagonistas... ah, los protagonistas, eso ya es una otra historia...&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;strong&gt;Satine&lt;/strong&gt; tiene un encanto especial para el papel, un cuerpo que acompaña muy bien la caracterización, pero le falta la picardía que da la experiencia, y en los momentos en qué tenía que meterse los hombres al bolsillo – los actores, no el público – parecía no trabajarlo suficiente. Su voz, dulce, potente, adecuada al personaje y las canciones, parecía muy cómoda en todos los tonos, pero no estaba preparada para esos contrastes a que la sometía la partitura: pasar del grave al agudo más esplendoroso o cantar sólo un par de notas para enmudecer de golpe o hablar por los codos. Eso sí, su llanto es impresionante, he visto pocos tan sinceros en mis años de espectador teatral. De vez en cuando, no obstante, un imperdonable gallo nos recordaba que no estábamos, ni de lejos, más allá de la tierra.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;El caso de &lt;strong&gt;Christian&lt;/strong&gt; fue distinto. Como actor se le ve demasiado dubitativo, y eso potencia innecesariamente la parte dubitativa de su personaje. Su voz, muy similar a la de &lt;strong&gt;Ewan Mcgregor&lt;/strong&gt;, raramente se hallaba en su sitio de tal manera que cantaba excelentemente los tonos medios pero fallaba completamente los agudos. Y, como a su compañera, el hecho de cantar plenamente de garganta, esta semana les pasará factura. Unos años en el &lt;em&gt;Orfeó Català&lt;/em&gt; o en una coral de solvencia les habrían dado la preparación adecuada para a un papel hecho a medida para ellos pero que a veces les venía demasiado grande.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;La obra, a pesar de ello, tiene unos bailes magníficos, una música soberbia y un coro envidiable, al que recomendaría aprovechar realmente toda la platea: si queréis invadir el patio de butacas, hacedlo, pero no os quedéis a medias, queda fatal para quien lo ve desde la última fila. Mención especial para los músicos, que dotaban el local de un ambiente inmejorable, y para los maquilladores, decoradores y responsables del vestuario. Merecen todo mi respeto, así como los coreógrafos y el resto del equipo, excepto los de sonido, a quien he de bajar la nota porque nos lo hicieron pasar muy mal. Si todos – incluso los que no cantaban – hubieran llevado petaca, la obra habría merecido un 9 en mi libreta.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Le pondremos un 8, que no es poco, que aumento de nuevo a 9 por la compañía que traía y por la recomendación de mi amiga &lt;strong&gt;Neus Tresents&lt;/strong&gt;, a quien ya he felicitado por la obra.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Recomiendo a todo el que tenga la oportunidad, que se acerque a la calle de &lt;em&gt;Sant Quintí&lt;/em&gt;, por encima de &lt;em&gt;Còrsega&lt;/em&gt;, para mirar de encontrar entradas para el viernes y el sábado que viene, la obra lo merece. Os hará gozar pasando un muy buen rato. Los defectos...ya se pulirán las próximas veces. Eso sí, esta obra merece gozar de mejores condiciones de representación y sobre todo, de más representaciones, es una obra de esas que, más trabajada, puede acabar ganando concursos.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Es por eso que, de momento, no me atrevo a hacer de ella una versión en sol mayor, porque, de hecho, ¿no son mejores las adaptaciones en luna mayor?&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111563888337095525?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111563888337095525/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111563888337095525' title='9 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111563888337095525'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111563888337095525'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/adaptacions-en-lluna-majoradaptaciones.html' title='Adaptacions en lluna major/Adaptaciones en luna mayor'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>9</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111539045578805929</id><published>2005-05-06T16:40:00.001+02:00</published><updated>2005-05-06T16:40:55.816+02:00</updated><title type='text'></title><content type='html'>One of the bests erotic novels...&lt;br /&gt;&lt;a href='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/lady%20chatterley%27s%20lover.jpg'&gt;&lt;img border='0' style='border:1px solid #006600; margin:2px' src='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/lady%20chatterley%27s%20lover.jpg'&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style='font-size: 8pt;'&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111539045578805929?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111539045578805929/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111539045578805929' title='1 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111539045578805929'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111539045578805929'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/one-of-bests-erotic-novels.html' title=''/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>1</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111539042810302136</id><published>2005-05-06T16:40:00.000+02:00</published><updated>2005-05-06T16:40:28.126+02:00</updated><title type='text'></title><content type='html'>...and the haighest gay writer&lt;br /&gt;&lt;a href='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/El%20hombre%20bravo.jpg'&gt;&lt;img border='0' style='border:1px solid #006600; margin:2px' src='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/El%20hombre%20bravo.jpg'&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style='font-size: 8pt;'&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111539042810302136?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111539042810302136/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111539042810302136' title='1 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111539042810302136'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111539042810302136'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/blog-post_111539042810302136.html' title=''/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>1</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111539035900381811</id><published>2005-05-06T16:39:00.000+02:00</published><updated>2005-05-06T16:39:19.153+02:00</updated><title type='text'></title><content type='html'>A classic romantic novel...&lt;br /&gt;&lt;a href='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/wuthering%20heights.jpg'&gt;&lt;img border='0' style='border:1px solid #006600; margin:2px' src='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/wuthering%20heights.jpg'&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style='font-size: 8pt;'&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111539035900381811?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111539035900381811/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111539035900381811' title='5 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111539035900381811'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111539035900381811'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/classic-romantic-novel.html' title=''/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>5</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111539033263385481</id><published>2005-05-06T16:38:00.000+02:00</published><updated>2005-05-06T16:38:52.660+02:00</updated><title type='text'></title><content type='html'>...and a modern romantic one&lt;br /&gt;&lt;a href='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/seduced%20by%20a%20scoundrel.jpg'&gt;&lt;img border='0' style='border:1px solid #006600; margin:2px' src='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/seduced%20by%20a%20scoundrel.jpg'&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style='font-size: 8pt;'&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111539033263385481?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111539033263385481/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111539033263385481' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111539033263385481'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111539033263385481'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/blog-post_06.html' title=''/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111539048308568644</id><published>2005-05-06T11:58:00.000+02:00</published><updated>2005-05-06T16:41:23.116+02:00</updated><title type='text'>Entre l’erotisme i el romanticisme: un passeig per les emocions i el plaer/ Entre el erotismo i el romanticismo:un paseo por las emociones y el placer</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;Ahir, el meu amic &lt;strong&gt;Oscar&lt;/strong&gt; em preguntava per la fina línia que diferencia la novel·la romàntica de la novel·la eròtica. La resposta que li vaig donar em va semblar molt convincent aleshores, però ara potser no m’ho sembla tant. Un estudi sobre la novel·la romàntica hauria de significar un aprofundiment en la literatura de &lt;strong&gt;Daniel Steel&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Rosamunde Pilcher&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Nora Roberts&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Lisa Kleypas&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Johanna Lindsey&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Corín Tellado&lt;/strong&gt;... de la mateixa manera que endinsar-se en la narrativa eròtica ha de voler dir conèixer i valorar a &lt;strong&gt;Patricia Nell Warren&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Susanna Guzner&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Alexandre Legrand&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Lawrence Schimmel&lt;/strong&gt;...&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Les primeres són autores de la avui coneguda com a  novel·la rosa, mentre que els segons hom els adscriu a la literatura &lt;em&gt;de gènere&lt;/em&gt;, en aquest cas referint-se a la mal anomenada literatura gai lèsbica. És curiós que sobre aquests referents els acadèmics no en facin un estudi com Déu mana i les llistes d’èxit no en valorin l’eficàcia.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Jo, que treballo en una llibreria, veig com cada novetat que apareix de narrativa rosa s’encimbella  als primers llocs de venda, però alhora observo la distinció que fa la gent entre el que considera narrativa romàntica seriosa i la que no entra en aquests canons valoratius. Podria posar-ne exemples dins del que és la narrativa actual: Valoraríem positivament un llibre com &lt;em&gt;Los aires difíciles&lt;/em&gt;, de l’escriptora &lt;strong&gt;Almudena Grandes&lt;/strong&gt;, però en canvi destrossaríem sense pietat &lt;em&gt;Seducida por un Canalla&lt;/em&gt;, de &lt;strong&gt;Barbara Dawson Smith&lt;/strong&gt;, i ho fariem sense tenir-ne en compte els paràmetres estilístics, de llenguatge, argumentals... Encara que en aquest cas el títol – que adverteixo que en anglès no canvia gens, ja que es coneix com &lt;em&gt;Seduced by a scroundel&lt;/em&gt;- ajuda a fer-ne una valoració negativa.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Què succeeix amb aquestes novel·les que no apareixen mai a les llistes de més venuts en llengua castellana quan hi són cada setmana? No donarien una bona imatge de com està el món editorial?&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Arran d’aquest tipus de literatura, cal dir-ho, la bona narrativa de tema romàntic ha caigut una mica en desús. Sovint he vist com s’encasella la &lt;strong&gt;Charlotte Brönte&lt;/strong&gt; i se la posa al mateix nivell que la &lt;strong&gt;Kat Martin&lt;/strong&gt;, per exemple, o que es parla de la literatura eròtica com a pornogràfica degut a obres explícites com &lt;em&gt;Las edades de Lulú&lt;/em&gt; o &lt;em&gt;¿Qué es Teresa...? ...es los almendros en flor&lt;/em&gt;.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Cal per tant, reivindicar els gèneres, que han fet obres dignes com &lt;em&gt;Cims Borrascosos&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Solitud&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;En ausencia de blanca&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Les onze mil vergues&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;L’amant de Lady Chatterley&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Lolita&lt;/em&gt;...&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;I aprofito per a confessar-me’n lector empedreït, sempre i quant la qualitat no decaigui. O algú no s’ha emocionat amb &lt;em&gt;La sonrisa etrusca&lt;/em&gt;?&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;______________________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Ayer, mi amigo &lt;strong&gt;Oscar&lt;/strong&gt; me preguntaba por la fina línea que diferencia la novela romántica de la novela erótica. La respuesta que le di me pareció muy convincente entonces, pero ahora quizá no me lo parece tanto. Un estudio sobre la novela romántica tendría que significar un ahondamiento en la literatura de &lt;strong&gt;Daniel Steel&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Rosamunde Pilcher&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Nora Roberts&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Lisa Kleypas&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Johanna Lindsey&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Corín Tellado&lt;/strong&gt;... de la misma manera que adentrarse en la narrativa erótica ha de querer decir conocer y valorar a &lt;strong&gt;Patricia Nell Warren&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Susanna Guzner&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Alexandre Legrand&lt;/strong&gt;, &lt;strong&gt;Lawrence Schimmel&lt;/strong&gt;...&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Las primeras son autoras de la hoy conocida como novela rosa, mientras que los segundos se adscriben en la literatura &lt;em&gt;de género&lt;/em&gt;, en este caso refriéndose a la mal conocida como literatura gay lésbica. Es curioso que sobre estos referentes los académicos no hagan un estudio como Dios manda y las listas de éxito no valoren  su eficacia.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Yo, que trabajo en una librería, veo como cada novedad de narrativa rosa que aparece se encumbra  a los primeros lugares de venta, pero al mismo tiempo observo la distinción que hace la gente entre lo que considera narrativa romántica seria y la que no entra en estos cánones valorativos. Podría citar ejemplos de lo que se conoce como narrativa actual: Valoraríamos positivamente un libro como &lt;em&gt;Los aires difíciles&lt;/em&gt;, de la escritora &lt;strong&gt;Almudena Grandes&lt;/strong&gt;, pero destrozaríamos sin piedad &lt;em&gt;Seducida por un canalla&lt;/em&gt;, de &lt;strong&gt;Barbara Dawson Smith&lt;/strong&gt;, y lo haríamos sin tener en cuenta los parámetros estilísticos, de lenguaje, argumentativos... Aunque en este caso el título – que advierto que en inglés no cambia nada, puesto que se conoce como &lt;em&gt;Seduced by a scroundel&lt;/em&gt;- ayuda a valorala negativamente.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;¿Qué sucede con estas novelas que no aparecen nunca en las listas de más vendidos en lengua española cuando aparecen en ellas cada semana? ¿No darían una buena imagen de como va el mundo editorial?&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;A raíz de este tipo de literatura, hemos de decirlo, la buena narrativa de tema romántico ha caído un poco en desuso. A menudo he visto como se encasilla &lt;strong&gt;Charlotte Brönte&lt;/strong&gt; y se la pone al mismo nivel que a &lt;strong&gt;Kat Martin&lt;/strong&gt;, por ejemplo, o que se habla de la literatura erótica como pornográfica debido a obras explícitas como &lt;em&gt;Las edades de Lulú&lt;/em&gt; o ¿&lt;em&gt;Qué es Teresa...? ...es los almendros en flor&lt;/em&gt;.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Debemos reivindicar los géneros, que han dado obras dignas como &lt;em&gt;Cumbres Borrascosas&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Solitud&lt;/em&gt; (&lt;em&gt;Soledad&lt;/em&gt;, de &lt;strong&gt;Víctor Català&lt;/strong&gt;, sin traducción al español), &lt;em&gt;En ausencia de blanca&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Las once mil vergas&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;El amante de Lady Chatterley&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Lolita&lt;/em&gt;...&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Y aprovecho para confesarme lector empedernidote ambos géneros, siempre y cuando la calidad no decaiga. ¿O alguien no se ha emocionado con &lt;em&gt;La sonrisa etrusca&lt;/em&gt;?&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111539048308568644?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111539048308568644/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111539048308568644' title='1 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111539048308568644'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111539048308568644'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/entre-lerotisme-i-el-romanticisme-un.html' title='Entre l’erotisme i el romanticisme: un passeig per les emocions i el plaer/ Entre el erotismo i el romanticismo:un paseo por las emociones y el placer'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>1</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111530462465858742</id><published>2005-05-05T16:50:00.000+02:00</published><updated>2005-05-05T16:56:17.116+02:00</updated><title type='text'>En bona companyia, qualsevol pel•lícula esdevé una obra mestra/ En buena compañía cualquier película se convierte en obra maestra</title><content type='html'>A prayer for Cristina Ricci&lt;br /&gt;&lt;a href="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/La%20maldicin.jpg"&gt;&lt;img style="BORDER-RIGHT: #006600 1px solid; BORDER-TOP: #006600 1px solid; MARGIN: 2px; BORDER-LEFT: #006600 1px solid; BORDER-BOTTOM: #006600 1px solid" src="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/La%20maldicin.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:8;"&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:7;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;Si algú m’hagués preguntat fa uns dies si volia anar a veure &lt;em&gt;La maldición&lt;/em&gt;, segurament me l’hagués mirat amb aquells ulls estranys que poso quan una cosa em sorprèn per absurda. Ahir no ho vaig fer. Hi anava amb ganes. Sabia què em trobaria al film, ben cert, però tot i això em feia molta gràcia anar a veure’l. La companyia s’ho valia. Quan succeeix això, tant és anar a veure una cinta entretinguda com la d’ahir que una tifa com &lt;em&gt;Torrente&lt;/em&gt;. Una companyia grata com la d’ahir és aquella que et permet ser tu mateix sense sentir-te ridícul. Passa poc sovint, això, i és necessari a voltes com l’aigua que bevem.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Els éssers humans oblidem massa el que ens convé. És bo que de tant en tant coneguis algú que et faci recordar com n’és d’important el somriure, la tranquil·litat i l’empenta a la teva vida. Hi ha persones que acaben essent importants per a tu. És una intuïció que hom té i que no vol deixar anar, perquè s’hi troba a gust i perquè pensar-hi massa no condueix sinó a endarrerir l’inevitable: cal deixar que aquestes persones entrin a la teva vida, obrin les finestres de bat a bat i marxin quan vulguin per no tornar mai més, o bé s’hi quedin per sempre, però sobre tot cal no pensar en res, cal viure el present deixant-se endur per tot allò que té de positiu i de temerari.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Al costat seu, &lt;em&gt;La maldición&lt;/em&gt; és una nova obra mestra que segueix l’estel de &lt;strong&gt;Hitchcock&lt;/strong&gt;.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;______________________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Si alguien me hubiese preguntado hace unos días si quería ir a ver &lt;em&gt;La maldición&lt;/em&gt;, seguramente me lo hubiese mirado con aquellos ojos extraños que pongo cuando algo me sorprende por absurdo. Ayer no lo hice. Iba con ganas. Sabía qué me encontraría en filme, cierto, pero aún así me apetecía ir a verlo. La compañía lo valía. Cuando sucede eso, tanto da ver una cinta entretenida como la de ayer que un truño como &lt;em&gt;Torrente&lt;/em&gt;. Una compañía grata como la de ayer es aquélla que permite ser tú mismo sin sentirte ridículo. No pasa a menudo, aso, y a veces es necesario como el agua que bebemos.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Los seres humanos olvidamos demasiado lo que nos conviene. Es bueno que de tanto en cuanto conozcas alguien que te haga recordar cuán importante es la sonrisa, la tranquilidad y el empuje en tu vida. Hay personas que acaban siendo importantes para ti. Es una intuición que se tiene y que no se quiere perder, porque en ella se encuentra uno a gusto y porque pensar demasiado en ella no conduce si no a atrasar lo inevitable: es necesario dejar que estas personas entren en tu vida, abran las ventanas de par en par y se vayan cuando quieran para no volver nunca más, o se queden para siempre. Pero sobre todo es necesario no pensar en nada, es necesario vivir el presente dejándose llevar por todo aquello que tiene de positivo y de temerario.&lt;br /&gt;A su lado, &lt;em&gt;La maldición&lt;/em&gt; es una nueva obra maestra que sigue la estrella de &lt;strong&gt;Hitchock&lt;/strong&gt;.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111530462465858742?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111530462465858742/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111530462465858742' title='7 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111530462465858742'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111530462465858742'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/en-bona-companyia-qualsevol-pellcula.html' title='En bona companyia, qualsevol pel•lícula esdevé una obra mestra/ En buena compañía cualquier película se convierte en obra maestra'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>7</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111522312457096045</id><published>2005-05-04T18:12:00.000+02:00</published><updated>2005-05-04T18:13:14.790+02:00</updated><title type='text'></title><content type='html'>For read...&lt;br /&gt;&lt;a href="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/rbluvstein.jpg"&gt;&lt;img style="BORDER-RIGHT: #006600 1px solid; BORDER-TOP: #006600 1px solid; MARGIN: 2px; BORDER-LEFT: #006600 1px solid; BORDER-BOTTOM: #006600 1px solid" src="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/rbluvstein.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:8;"&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111522312457096045?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111522312457096045/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111522312457096045' title='2 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111522312457096045'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111522312457096045'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/for-read.html' title=''/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>2</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111522310522259271</id><published>2005-05-04T18:11:00.000+02:00</published><updated>2005-05-04T18:11:45.250+02:00</updated><title type='text'></title><content type='html'>... a combination...&lt;br /&gt;&lt;a href='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/Vaixella%20Nippon.jpg'&gt;&lt;img border='0' style='border:1px solid #006600; margin:2px' src='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/Vaixella%20Nippon.jpg'&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style='font-size: 8pt;'&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111522310522259271?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111522310522259271/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111522310522259271' title='2 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111522310522259271'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111522310522259271'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/blog-post_111522310522259271.html' title=''/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>2</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111522302320436666</id><published>2005-05-04T18:10:00.000+02:00</published><updated>2005-05-04T18:13:50.353+02:00</updated><title type='text'></title><content type='html'>...for eat...&lt;br /&gt;&lt;a href="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/Vaixella%20amici.jpg"&gt;&lt;img style="BORDER-RIGHT: #006600 1px solid; BORDER-TOP: #006600 1px solid; MARGIN: 2px; BORDER-LEFT: #006600 1px solid; BORDER-BOTTOM: #006600 1px solid" src="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/Vaixella%20amici.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:8;"&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111522302320436666?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111522302320436666/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111522302320436666' title='2 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111522302320436666'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111522302320436666'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/blog-post_04.html' title=''/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>2</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111522293277528552</id><published>2005-05-04T18:08:00.000+02:00</published><updated>2005-05-04T18:14:12.923+02:00</updated><title type='text'></title><content type='html'>...and for drink Cava&lt;br /&gt;&lt;a href="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/Copa%20de%20cava.jpg"&gt;&lt;img style="BORDER-RIGHT: #006600 1px solid; BORDER-TOP: #006600 1px solid; MARGIN: 2px; BORDER-LEFT: #006600 1px solid; BORDER-BOTTOM: #006600 1px solid" src="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/Copa%20de%20cava.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:8;"&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111522293277528552?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111522293277528552/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111522293277528552' title='2 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111522293277528552'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111522293277528552'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/blog-post.html' title=''/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>2</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111522267683334223</id><published>2005-05-04T17:54:00.000+02:00</published><updated>2005-05-04T18:04:36.850+02:00</updated><title type='text'>Raquel escollint serveis de taula/Raquel escogiendo servicio de mesa</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;Segur que &lt;strong&gt;Raquel Bluvstein&lt;/strong&gt;, a pesar del seu delicat estat de salut, menjava, i de ben segur que hauria acceptat, si la tuberculosi li ho hagués permès, d’acompanyar-me ahir a les quatre botigues de Barcelona que vaig triar per poder gaudir a casa meva de convidats excepcionals com alguna gent de &lt;em&gt;Cyberdark&lt;/em&gt;, o les meves velles amistats, que ja fa temps saben que tenen les portes obertes de casa.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Anar a mirar vaixelles, coberteria i cristalleria ha estat per a mi un plaer. De sempre. La meva afició per la cocteleria  m’ha portat a fixar-me a cada aparador en tot el que tenen per fer el servei una mica més innovador o luxós. Val la pena. Si mai heu gaudit d’un &lt;em&gt;Dry martini&lt;/em&gt;, una &lt;em&gt;Passió blava&lt;/em&gt;, un &lt;em&gt;Giorgio’s&lt;/em&gt; , un &lt;em&gt;Tobogan&lt;/em&gt;, un &lt;em&gt;Gin Fizz&lt;/em&gt;... tot fet a casa, a casa meva, vull dir, no sabeu el que us perdeu. A vegades em surten invents, com un 31 de desembre que vaig fer patir els convidats amb mescles vomitives, però normalment no és així.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;strong&gt;Raquel Bluvstein&lt;/strong&gt; em vetlla, no pas &lt;strong&gt;Renee Vivien&lt;/strong&gt; com us pensàveu molts.  I els seus poemes em condueixen vers un imaginari que em fa caminar al costat de la meva mare – sí, em porto bé amb la família – per &lt;em&gt;Tendances&lt;/em&gt;, l’&lt;em&gt;Ànec Groc&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Corium casa&lt;/em&gt; o &lt;em&gt;Vinçon&lt;/em&gt;. Sóc una persona molt posada en el tema de la llar, i m’agrada tot el que pot significar novetat, originalitat, acolliment, dolçor i amor. Vull una casa oberta als altres, que quan hi entreu penseu: el seu amfitrió no defuig de les visites, i igual que la poesia de la &lt;strong&gt;Raquel&lt;/strong&gt;  era oberta al poble d’Israel i a través seu a l’universal, la meva casa també vol ser oberta a tothom – la qual cosa no significa que hi pugui venir tothom qui vulgui per la cara -.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;La poeta &lt;strong&gt;Raquel Bluvstein&lt;/strong&gt; (coneguda senzillament amb el nom de &lt;strong&gt;Raquel&lt;/strong&gt;, amb què signava les seves poesies) va néixer l'any 1890 a Vyatka, Rússia. Va arribar a Eretz Israel el 1909, i fins el 1913 va viure en una escola agrícola per a noies a la vora del Mar de Galilea. Va marxar a França per estudiar agronomia i dibuix, i en esclatar la Primera Guerra Mundial va haver de tornar a Rússia, on va treballar en diverses institucions educatives per a nens refugiats. Va ser durant aquest període que va contraure la tuberculosi. El 1919 va tornar a Israel per viure al &lt;em&gt;Kibbutz Degania&lt;/em&gt;, on a causa de la seva malaltia no li va ser possible de treballar amb nens. Va abandonar el &lt;em&gt;kibbutz&lt;/em&gt; i es va instal·lar en un petit apartament de Tel Aviv, on va viure els darrers anys de la seva vida. Va morir l'any 1931 a l'edat de quaranta anys, i va ser incinerada prop del Mar de Galilea. Va ser durant aquests darrers sis anys de la seva vida que va publicar la major part de la seva obra. La seva vida ha pres proporcions gairebé mítiques pels lectors israelians, i un volum dels seus versos és encara un dels més grans bestsellers d'Israel.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Aquest fragment no és meu, és copiat d’una petita biografia internauta, prou ben feta com perquè sapiguem veure en ella paral·lelismes amb &lt;strong&gt;Becquer&lt;/strong&gt; – la tuberculosi i la popularitat -. La gent d’Israel se sap els poemes de la &lt;strong&gt;Raquel&lt;/strong&gt; de la mateixa manera que a Espanya ens sabem els del poeta romàntic i a Catalunya recitem &lt;strong&gt;Verdaguer&lt;/strong&gt;. La senzillesa de la poeta israeliana, que beu de la poesia de &lt;strong&gt;Francis Jammes&lt;/strong&gt;, que se sentia tenallada per una malaltia que li impedia realitzar-se, ja que per a ella el &lt;em&gt;kibbutz&lt;/em&gt; ho era tot, i les &lt;em&gt;muntanyes del Kinneret&lt;/em&gt; se li van endur l’ànima, ens omple de tal manera que podem dir que ella va ser una de les grans continuadores de la lírica intimista i una de les més brillants precursores de la mal anomenada poesia de l’experiència.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Els seus poemes ens capgiren i ens enfronten amb nosaltres mateixos:&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;&lt;em&gt;Despertar en el hospital por la mañana temprano,&lt;br /&gt;para recibir un día insulso, y sentir,&lt;br /&gt;clavados en la carne del corazón, clavándose y royendo&lt;br /&gt;los dientes de la desesperación;&lt;br /&gt;por los agujeros de los instantes, el hilo podrido de la vida&lt;br /&gt;ir enhebrando con mano débil,&lt;br /&gt;una y otra vez…&lt;br /&gt;¿Qué sabe el hombre sano de este terrible momento?&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;En el hospital se oscurece el día&lt;br /&gt;y ya lo envuelve la noche;&lt;br /&gt;después bajarán, vendrán despacio&lt;br /&gt;la gran calma, la paz;&lt;br /&gt;el ruido de los pasos del médico se oirá en el pasillo,&lt;br /&gt;y dulcemente tocará tu mano&lt;br /&gt;una mano consoladora.&lt;br /&gt;¿Qué sabe el hombre sano de este hermoso momento?&lt;/em&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;No hem d’imaginar la poesia de la &lt;em&gt;Raquel&lt;/em&gt; tal i com se’ns apareix en aquesta traducció. Ella és una modernista de cap a peus, i per tant fa servir la mètrica, la musicalitat, la rima, amb una exactitud sorprenent.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;strong&gt;&lt;em&gt;En noches de insomnio&lt;/em&gt;&lt;/strong&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;&lt;em&gt;¡Qué cansado está el corazón las noches de insomnio,&lt;br /&gt;en las noches de insomnio qué pesado es el yugo!&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;¿Alargaré la mano para cortar el hilo,&lt;br /&gt;para cortar el hilo y acabar?&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Pero la mañana clarea; con ala diáfana&lt;br /&gt;despacito a mi ventana llama.&lt;br /&gt;No alargaré la mano para cortar el hilo.&lt;br /&gt;¡Todavía un poco más, un poco más, corazón mío!&lt;/em&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;           &lt;/span&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;&lt;strong&gt;&lt;em&gt; Yo&lt;br /&gt;&lt;/em&gt;&lt;/strong&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;&lt;em&gt;Yo soy así: tranquila&lt;br /&gt;como las aguas de un lago,&lt;br /&gt;amiga de la calma de lo cotidiano, de los ojos de los niños&lt;br /&gt;y de los poemas de Francis Jammes.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Hace ya mucho tiempo se cubrió mi espíritu de púrpura,&lt;br /&gt;y sobre las cimas de los montes&lt;br /&gt;una fui con los grandes vientos&lt;br /&gt;y el grito de las águilas.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Hace ya mucho tiempo… Eso fue hace ya mucho.&lt;br /&gt;Los tiempos cambian&lt;br /&gt;y ahora…&lt;br /&gt;soy así.&lt;br /&gt;&lt;/em&gt;&lt;br /&gt;És curiosa aquesta afició de &lt;em&gt;Raquel&lt;/em&gt; per endinsar-se als racons més insospitats de la meva vida. Ahir va venir amb mi a mirar serveis de taula: uns coberts preciosos i una vaixella fantàstica, no dic res de les copes de còctel amb la base de color.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Avui anirà al cine en bona companyia... demà...&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;______________________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Seguro que &lt;em&gt;Raquel Bluvstein&lt;/em&gt;, a pesar de su delicado estado de salud, comía, y a buen seguro que habría acceptado, si la tuberculosis se lo hubiera permitido, acompañarme ayer a les cuatro tiendas de Barcelona que escogí para poder gozar en mi casa de invitados excepcionales como alguna gente de &lt;em&gt;Cyberdark&lt;/em&gt;, o mis viejas amistades, que hace ya tiempo saben que tienen las puertas abiertas de casa.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Ir a mirar vajillas, cubertería y cristalería ha sido para mí un placer. Desde siempre. Mi afición por la coctelería  me ha llevado a fijarme en cada aparador en todo lo que tienen para hacer el servicio un poco más innovador o lujoso. Vale la pena. Si nunca habéis gozado de un &lt;em&gt;Dry martini&lt;/em&gt;, una &lt;em&gt;Pasión azul&lt;/em&gt;, un &lt;em&gt;Giorgio’s&lt;/em&gt;, un &lt;em&gt;Tobogan&lt;/em&gt;, un &lt;em&gt;Gin Fizz&lt;/em&gt;... todo hecho en casa, en mi casa, quiero decir, no sabéis lo que os perdéis. A veces me salen inventos, como un 31 de diciembre que hice sufrir a mis invitados con mezclas vomitivas, pero normalmente no es así.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;em&gt;Raquel Bluvstein&lt;/em&gt; me vela, no &lt;em&gt;Renee Vivien&lt;/em&gt; como pensabais muchos.  Y sus poemas me conducen hacia un imaginario que me hace caminar al lado de mi madre – sí, me llevo bien con la familia – por &lt;em&gt;Tendances&lt;/em&gt;, el &lt;em&gt;Ànec Groc&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Corium casa&lt;/em&gt; o &lt;em&gt;Vinçon&lt;/em&gt;. Soy una persona muy puesta en el tema del hogar, y me gusta todo lo que puede significar novedad, originalidad, acogimiento, dulzura y amor. Quiero una casa abierta a los demás, que cuando entréis penséis: su anfitrión no rehuye las visitas, y igual que la poesía de &lt;strong&gt;Raquel&lt;/strong&gt;  estaba abierta al pueblo de Israel y a través suyo al universal, mi casa también quiere estar abierta a  todos– lo cual no significa que pueda venir quien quiera por la cara -.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;La poeta &lt;strong&gt;Raquel Bluvstein&lt;/strong&gt; (conocida sencillamente con el nombre de &lt;strong&gt;Raquel&lt;/strong&gt;, con el que firmaba sus poesías) nació el año 1890 en Vyatka, Rusia. Llegó a Eretz Israel en 1909, y hasta 1913 vivió en una escuela agrícola para chicas al lado del Mar de Galilea. Se fue a Francia para estudiar agronomía y dibujo, y al estallar la Primera Guerra Mundial tuvo que volver a Rusia, donde trabajó en varias instituciones educativas para niños refugiados. Fue durante este período que contrajo la tuberculosis. En 1919 volvió a Israel para vivir en el &lt;em&gt;Kibbutz Degania&lt;/em&gt;, donde como consecuencia de su enfermedad no le fue posible trabajar con niños. Abandonó el &lt;em&gt;kibbutz&lt;/em&gt; y se instaló en un pequeño apartamento de Tel Aviv, donde vivió los últimos años de su vida. Murió el año 1931 a la edad de cuarenta años, y fue incinerada cerca del Mar de Galilea. Fue durante esos últimos seis años de su vida que publicó la mayor parte de su obra. Su vida ha alcanzado proporciones casi míticas para los lectores israelíes, y un volumen de sus versos es aún uno de los grandes bestsellers de Israel.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Este fragmento no es mío, ha sido copiado de una pequeña biografía internauta, lo suficientemente bien hecha como para que sepamos ver en ella paralelismos con &lt;strong&gt;Becquer&lt;/strong&gt; – la tuberculosis y la popularidad -. La gente de Israel se sabe los poemas de &lt;strong&gt;Raquel&lt;/strong&gt; de la misma manera que en España nos sabemos los del poeta romántico y en Cataluña recitamos a &lt;strong&gt;Verdaguer&lt;/strong&gt;. La sencillez de la poeta israelí, que bebe de la poesía de &lt;strong&gt;Francis Jammes&lt;/strong&gt;, que se sentía atenazada por una enfermedad que le impedía realizarse, ya que para ella el &lt;em&gt;kibbutz&lt;/em&gt; lo era todo, y las &lt;em&gt;montañas de Kinneret&lt;/em&gt; se le llevaron el alma, nos llena de tal manera que podemos decir que ella fue una de las grandes continuadoras de la lírica intimista y una de las más brillantes precursoras de la mal nombrada poesía de la experiencia.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Sus poemas nos voltean y nos enfrentan con nosotros mismos:&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;&lt;em&gt;Despertar en el hospital por la mañana temprano,&lt;br /&gt;para recibir un día insulso, y sentir,&lt;br /&gt;clavados en la carne del corazón, clavándose y royendo&lt;br /&gt;los dientes de la desesperación;&lt;br /&gt;por los agujeros de los instantes, el hilo podrido de la vida&lt;br /&gt;ir enhebrando con mano débil,&lt;br /&gt;una y otra vez…&lt;br /&gt;¿Qué sabe el hombre sano de este terrible momento?&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;En el hospital se oscurece el día&lt;br /&gt;y ya lo envuelve la noche;&lt;br /&gt;después bajarán, vendrán despacio&lt;br /&gt;la gran calma, la paz;&lt;br /&gt;el ruido de los pasos del médico se oirá en el pasillo,&lt;br /&gt;y dulcemente tocará tu mano&lt;br /&gt;una mano consoladora.&lt;br /&gt;¿Qué sabe el hombre sano de este hermoso momento?&lt;br /&gt;&lt;/em&gt;&lt;br /&gt;No hemos de imaginar la poesía de Raquel tal y como se nos aparece en esta traducción. Ella es una modernista de pies a cabeza, y por lo tanto utiliza la métrica, la musicalidad, la rima, con una exactitud sorprendente.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;&lt;strong&gt;&lt;em&gt;En noches de insomnio&lt;br /&gt;&lt;/em&gt;&lt;/strong&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;&lt;em&gt;¡Qué cansado está el corazón las noches de insomnio,&lt;br /&gt;en las noches de insomnio qué pesado es el yugo!&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;¿Alargaré la mano para cortar el hilo,&lt;br /&gt;para cortar el hilo y acabar?&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Pero la mañana clarea; con ala diáfana&lt;br /&gt;despacito a mi ventana llama.&lt;br /&gt;No alargaré la mano para cortar el hilo.&lt;br /&gt;¡Todavía un poco más, un poco más, corazón mío!&lt;/em&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;           &lt;/span&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;&lt;strong&gt;&lt;em&gt; Yo&lt;br /&gt;&lt;/em&gt;&lt;/strong&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;&lt;em&gt;Yo soy así: tranquila&lt;br /&gt;como las aguas de un lago,&lt;br /&gt;amiga de la calma de lo cotidiano, de los ojos de los niños&lt;br /&gt;y de los poemas de Francis Jammes.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Hace ya mucho tiempo se cubrió mi espíritu de púrpura,&lt;br /&gt;y sobre las cimas de los montes&lt;br /&gt;una fui con los grandes vientos&lt;br /&gt;y el grito de las águilas.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Hace ya mucho tiempo… Eso fue hace ya mucho.&lt;br /&gt;Los tiempos cambian&lt;br /&gt;y ahora…&lt;br /&gt;soy así.&lt;br /&gt;&lt;/em&gt;&lt;br /&gt;Es curiosa esa afición de &lt;em&gt;Raquel&lt;/em&gt; para adentrarse en los rincones más insospechados de mi vida. Ayer vino conmigo a mirar servicios de mesa: unos cubiertos preciosos u una vajilla fantástica, no digo nada de las copes de cóctel con la base de color.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Hoy irá al cine en buena compañía... mañana...&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111522267683334223?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111522267683334223/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111522267683334223' title='2 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111522267683334223'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111522267683334223'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/raquel-escollint-serveis-de.html' title='Raquel escollint serveis de taula/Raquel escogiendo servicio de mesa'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>2</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111512771652444823</id><published>2005-05-03T15:41:00.000+02:00</published><updated>2005-05-03T23:04:08.446+02:00</updated><title type='text'>Cap de setmana-II: per què de petit no t’agradava la xocolata o com et poden sorprendre dues noies foranies*(traducción más abajo)</title><content type='html'>Chocolat girl&lt;br /&gt;&lt;a href="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/xocolata.jpg"&gt;&lt;img style="BORDER-RIGHT: #006600 1px solid; BORDER-TOP: #006600 1px solid; MARGIN: 2px; BORDER-LEFT: #006600 1px solid; BORDER-BOTTOM: #006600 1px solid" src="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/xocolata.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:8;"&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:7;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;No deixaré anar allò de: senyors i senyores, facin volar la seva imaginació, encara que el dibuix s’ho valgui. La noia que hi trobem és una excusa per parlar-vos del cap de setmana allargassat que vaig viure ahir. Una mica més i me’l perdo, perquè el &lt;strong&gt;Pau&lt;/strong&gt;, que sempre ho fa tot a l’últim moment, em va trucar que pràcticament ja es trobaven i encara havia de dutxar-me. Ho vaig fer tant de pressa que no sé ni si em va tocar sabó. Però va valer la pena. Realment va valer la pena, i no ho dic pel te, ni per l’orgàstic &lt;em&gt;katsudon&lt;/em&gt; que em vaig prendre després al &lt;em&gt;japonès&lt;/em&gt; de Maragall – on si no podíem anar a sopar? -, si no per la conversa. Podríem dir que va ser una de tantes, entre records, competicions a veure qui deia la més graciosa, comentaris de llibres, alguna idea masclista per part meva que va sorprendre la meva interlocutora de manera flagrant – &lt;strong&gt;Galadriel&lt;/strong&gt;, ara ja em coneixes. Sóc un home que descol•loca superbament, i no me’n penedeixo -. Hauria de dir les meves interlocutores...? Els de Barcelona ja ens coneixem, almenys els que érem allí, però jo no sabia que a Madrid pogués haver-hi gent tant fantàstica, i jove – que em perdonin els excel•lents madrilenys que conec, queden exclosos del comentari -. Normalment em trobo més còmode amb la gent jove que amb la de la meva edat. Els de 28 anys cap amunt que conec acostumen a ser – amb excepcions – uns endropits cerebralment, i no em refereixo al tema laboral o familiar: es pot ser executiu, &lt;em&gt;friki&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;executiu friki&lt;/em&gt;, que segur que n’hi ha, pare de família catòlic, i no ser , o a l’inrevés, es pot ser endropit i no ser res de tot això, és a dir, ser un modern, un &lt;em&gt;grunge&lt;/em&gt;, un “&lt;em&gt;guai&lt;/em&gt;”, però tenir la ment ancorada al segle XIX. Doncs bé: ahir gràcies a les noies de Madrid, gràcies a &lt;strong&gt;Rinoa&lt;/strong&gt; – de qui haig de retirar el que vaig escriure ahir al matí, ja que quan se t’obre té un vast territori per explorar – i a &lt;strong&gt;Galadriel&lt;/strong&gt;, tot va anar com una seda, tot va ser tremendament sorprenent. I me n’alegro, persones així et fan venir ganes de tornar a Madrid tantes vegades com t’hi vulguin.&lt;br /&gt;Va anar tot tant bé que fins i tot em vaig atrevir a confessar que no m’agradava la xocolata de petit, malgrat que ara, si em presenteu una dona en les condicions de la dibuixada, sóc capaç de no deixar-ne ni una gota. De moment em conformo amb un tassó de &lt;em&gt;Nesquik&lt;/em&gt;, que no de &lt;em&gt;ColaCao&lt;/em&gt;, &lt;strong&gt;Galadriel&lt;/strong&gt;, ja saps que els grumolls em fan fàstic, o una bona presa xocolata negra.&lt;br /&gt;I com no, la meva enamorada – quan en tingui - tal com està la noia de la foto.&lt;br /&gt;M’hi posaria jo, però ho confesso, els pels dificultarien molt el gaudi de la meva parella.&lt;br /&gt;_______________________________________________________ &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;&lt;/span&gt; &lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;strong&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;Fin de semana-II: por qué de pequeño no te gustaba el chocolate o como te pueden sorprender dos chicas foráneas&lt;/span&gt;&lt;/strong&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;No soltaré aquello de: señoras i señores, hagan volar su imaginación, aunque el dibujo lo valga. La chica que encontramos en él es una excusa para hablaros del fin de semana alargadísimo que viví ayer. Un poco más y me lo pierdo, porque &lt;strong&gt;Pau&lt;/strong&gt;, que siempre lo hace todo en el último momento, me llamó cuando prácticamente ya se encontraban y aún tenía que ducharme. Lo hice tan rápido que no se ni si me tocó jabón. Pero valió la pena. Realmente valió la pena, i no lo digo por el te, ni por el orgásmico katsudon que me tomé después en el &lt;em&gt;japonés&lt;/em&gt; de Maragall – ¿Dónde si no podíamos ir a cenar? -, si no por la conversación. Podríamos decir que fue una de tantas, entre recuerdos, competiciones a ver quien decía la más graciosa, comentarios de libros, alguna idea machista por mi parte que sorprendió a mi interlocutora de manera flagrante – &lt;strong&gt;Galadriel&lt;/strong&gt;, ahora ya me conoces. Soy un hombre que descoloca soberbiamente, y no me arrepiento -. ¿Tendría que decir mis interlocutoras...? Los de Barcelona ya nos conocemos, al menos los que estábamos allí, pero yo no sabía que en Madrid pudiera haber gente tan fantástica, i joven – que me perdonen los excelentes madrileños a los que conozco, quedan excluidos del comentario -. Normalmente me encuentro más cómodo con la gente joven que con la de mi edad. Los de 28 años en adelante que conozco acostumbran a ser – con excepciones – unos apoltronados cerebralmente, i no me refiero al tema laboral o familiar: se puede ser ejecutivo, &lt;em&gt;friki&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;ejecutivo friki&lt;/em&gt;, que seguro que los hay, padre de familia católico, y no ser apoltronado, o al revés, se puede ser apoltronado y no ser nada de lo dicho anteriormente, es decir, ser un moderno, un &lt;em&gt;grunge&lt;/em&gt;, un “&lt;em&gt;guai&lt;/em&gt;”, pero tener la mente anclada en el siglo XIX. Pues bien: ayer, gracias a las chicas de Madrid, gracias a &lt;strong&gt;Rinoa&lt;/strong&gt; – de quien he de retirar lo que escribí ayer por la mañana, ya que cuando se te abre tiene un vasto territorio por explorar – y a &lt;strong&gt;Galadriel&lt;/strong&gt;, todo va fue como una seda, todo fue tremendamente sorprendente. Y me alegro, personas así te hace venir ganas de volver a Madrid tantas veces como te quieran allí.&lt;br /&gt;Fue todo tan bien que incluso me atreví a confesar que no me gustaba el chocolate de pequeño, a pesar de que ahora, si me presentáis una mujer en las condiciones de la dibujada, soy capaz de no dejar ni una gota. De momento me conformo con un tazón de &lt;em&gt;Nesquik&lt;/em&gt;, que no de &lt;em&gt;ColaCao&lt;/em&gt;, &lt;strong&gt;Galadriel&lt;/strong&gt;, ya sabes que los grumos me asquean, o una buena tableta de chocolate negra.&lt;br /&gt;Y como no, mi enamorada – cuando tenga - tal y como está la chica de la foto.&lt;br /&gt;Me pondría yo así, pero lo confieso, los pelos dificultarían mucho el goce de la mi pareja. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111512771652444823?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111512771652444823/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111512771652444823' title='6 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111512771652444823'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111512771652444823'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/cap-de-setmana-ii-per-qu-de-petit-no.html' title='Cap de setmana-II: per què de petit no t’agradava la xocolata o com et poden sorprendre dues noies foranies*(traducción más abajo)'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>6</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111505013424473272</id><published>2005-05-02T18:08:00.000+02:00</published><updated>2005-05-03T12:21:41.086+02:00</updated><title type='text'>Hi ha caps de setmana que es filmen en travelling /Hay fines de semana que se filman en travelling</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;God Save Winterbottom!&lt;br /&gt;&lt;a href="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/Code%2046.jpg"&gt;&lt;img style="BORDER-RIGHT: #006600 1px solid; BORDER-TOP: #006600 1px solid; MARGIN: 2px; BORDER-LEFT: #006600 1px solid; BORDER-BOTTOM: #006600 1px solid" src="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/Code%2046.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:8;"&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:7;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;…perquè són sorprenents. Dissabte al matí va ser tota una sorpresa, tant per a mi com per la meva acompanyant – gràcies &lt;strong&gt;Nieves&lt;/strong&gt; -, i me n’alegro. És així potser com es comença una bona filmació? Segurament, amb el pla lent d’una caminada que semblava no acabar-se i que es va allargar tant que m’han fet venir ganes de repetir-la de nou.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Una pel·lícula no pot basar-se mai en una sola seqüència, si no en molts plans que han de fer-te pensar que allò que estàs veient està viu. Un va al cinema per passar-s’ho bé, per fruir, i aquest cap de setmana ha estat un goig constant, que va continuar amb una tarda de Hol·lywood en companyia de la meva amiga &lt;strong&gt;Karina&lt;/strong&gt;. Tot un repte, parlar amb ella. Cal provar-ho per descobrir com et pot portar per racons de tu mateix que no coneixies. Em va dur a &lt;em&gt;Gigamesh&lt;/em&gt;, la llibreria de ciència ficció i fantasia de referència a Barcelona, una joia per descobrir – que no desmereix el meu &lt;em&gt;Corte Inglés&lt;/em&gt; de Portal de l’àngel, la millor oferta barcelonina avui per avui, i no ho dic perquè hi treballi, encara que costi de creure -.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;La nit prometia, entre altres coses per les noves coneixences: &lt;strong&gt;Rinoa&lt;/strong&gt; i &lt;strong&gt;Galadriel&lt;/strong&gt;. Les trobades – o &lt;em&gt;kedades&lt;/em&gt;, o “&lt;em&gt;jodades&lt;/em&gt;”, segons qui ho digui – sempre et sorprenen, i les nou vingudes es van guanyar un lloc als meus pensaments, i al meu blog. Amb &lt;strong&gt;Rinoa&lt;/strong&gt; no vam compartir gens es pot dir, i ho lamento, la veritat, amb &lt;strong&gt;Galadriel&lt;/strong&gt; una mica més, i no me’n penedeixo. Del que em començo a penedir és de les trobades barcelonines, i no per la companyia, sinó pel menjar: o &lt;em&gt;pakistanès&lt;/em&gt;, o &lt;em&gt;japonès&lt;/em&gt;, o &lt;em&gt;libanès&lt;/em&gt; – el que no acaba en “-ès” no es menja -. La pròxima vegada miraré un lloc que sigui o de tapes o català a molt bon preu. Hi ha quelcom més, que si no m’ho dic algun dia no m’ho creuré. L’únic&lt;em&gt; excyberdarkià&lt;/em&gt; de Barcelona capaç de convocar gent per fer alguna cosa és &lt;strong&gt;Blackonion&lt;/strong&gt;. És un bon home, &lt;strong&gt;Blackonion&lt;/strong&gt;, la veritat, i m’ha agradat molt retrobar-me’l. Però mira, em molesta, i molt, que quan jo convoco un &lt;em&gt;Mercat&lt;/em&gt; o &lt;em&gt;Porny&lt;/em&gt; un &lt;em&gt;Berlinest&lt;/em&gt; no hi vagi pràcticament ningú. Crec que això de tenir un guia o un cap definit no condueix enlloc. Jo sóc un bon company de &lt;strong&gt;Blackonion&lt;/strong&gt;, i espero i desitjo que ell pugui ser un bon company meu, però potser també està cansat del seu paper d’arrossegador de masses, i si no ho està hauria d’estar-ho. Ho sento, sóc així de clar: si algú convoca alguna cosa i hi ha ganes d’anar-hi, fem-ho, encara que el qui sembla el guia de les &lt;em&gt;kedades&lt;/em&gt; a Barcelona no s’hi apunti – tot i que si s’hi apunta millor, és clar, gaudir-lo és un plaer -. O sigui que la pròxima &lt;em&gt;kedada&lt;/em&gt; no hi haurà &lt;em&gt;durum&lt;/em&gt; ni “&lt;em&gt;japo&lt;/em&gt;”, aneu-vos preparant.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;M’he desfogat. Ho necessitava. Espero no haver ofès a ningú, tinc en molta estima als &lt;em&gt;cyberdarkians&lt;/em&gt;, i és el que més mal em faria. La nit va estar bé, molt bé. El &lt;em&gt;libanès&lt;/em&gt; al qual vam anar va ser molt bo, i a part de les esmentades vaig conèixer una noia maquíssima de qui no recordo el &lt;em&gt;nick&lt;/em&gt; però sí el nom: &lt;strong&gt;Marta&lt;/strong&gt;, i un noi que també va venir diumenge i de qui també he oblidat el &lt;em&gt;nick&lt;/em&gt;, fins i tot el nom, però no el rostre – no em feu descriure’l ara, sóc molt dolent en aquestes coses -. Si em deixo algú, disculpeu-me: no ho he fet expressament.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Contràriament al que li va succeir al &lt;strong&gt;Pau&lt;/strong&gt; – és a dir a &lt;strong&gt;Blackonion&lt;/strong&gt; -, a mi no em va afectar gens el tancament del &lt;em&gt;Déja vu&lt;/em&gt; – un local de copes i balla d’aquí -: no m’agradava com a local, de la mateixa manera que mai he pogut suportar el &lt;em&gt;Razzmatazz&lt;/em&gt; – si algun cop he dit el contrari mentia o intentava quedar bé, una altra cosa són alguns dels concerts que allí s’hi oficien -: la música que hi posen és d’un patetisme impressionant. Jo quan vaig a ballar m’agrada el rock de masses o la música comercial, ho sento, per moure’m al ritme de rareses em quedo a casa: va estar bé el &lt;em&gt;Be Go&lt;/em&gt;od. Algú pot preguntar-me ara per què surto amb &lt;em&gt;excyberdarkians&lt;/em&gt;, doncs. La resposta és molt fàcil. M’agraden, m’ho passo bé, es pot compartir amb ells molt més que una insulsa conversa, i en un món necessitat de relacions buides d’engany, a &lt;em&gt;Cyberdark&lt;/em&gt; hi vaig trobar franquesa. No em corregiu si m’equivoco, no vull desencantar-me.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;L’endemà el de sempre amb una sorpresa: no som benvinguts a l’&lt;em&gt;Amigó&lt;/em&gt; – un bar a prop del conegut mercat de Sant Antoni – per culpa d’una burrada de pensament d’algú a qui no entendré mai. Ni ho provo, però el diumenge hi ha l’origen d’aquest post: &lt;em&gt;Código 46&lt;/em&gt;.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;em&gt;Código 46&lt;/em&gt; està en l’origen i la fi de moltes coses. Per una banda connecta amb &lt;em&gt;Gattacca&lt;/em&gt;, una altre gegant de la ciència ficció contemporània. I dic gegant perquè la pel·lícula de &lt;strong&gt;Winterbottom&lt;/strong&gt; que vam anar a veure ahir és una gran pel·lícula. Ben treballada, amb una filmació austerament correcta, un argument per perdre-s’hi, uns actors en estat de gràcia, ho té tot per convertir-se en un dels millors films de ciència ficció de la història. És un film sobre el qual no cal reflexionar, perquè et va conduint ell sol per paratges que et deprimeixen així que s’esdevenen davant dels teus ulls, una pel·lícula trista, sense esperança, desencantada, gairebé suïcida. No m’agraden darrerament els films que et deixen malament, pensant que la humanitat és una merda, però aquest és una excepció, i me n’alegro. M’alegro que hi hagi excepcions a les pel·lícules, com també m’alegro que hi hagi excepcions a la vida. Voldria viure només d’alegries com la del dissabte al matí, com la del cap de setmana, però si tot fos així, com sabríem apreciar les excel·lències? És per això que a vegades, molt poques, l’amargor és bona companya.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;______________________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;…porque son sorprendentes. El sábado por la mañana fue toda una sorpresa, tanto para a mí como para mi acompañante – gracias &lt;strong&gt;Nieves&lt;/strong&gt; -, y me alegro. ¿Quizá sea así como se empieza una buena filmación? Seguramente, con el plano lento de una caminata que parecía no acabarse y que se alargó tanto que me han hecho venir ganas de repetirla de nuevo.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Una película no puede basarse nunca en una sola secuencia, sino en muchos planos que tienen que hacerte pensar que aquello que estás viendo está vivo. Uno va al cine para pasárselo bien, para disfrutar, y este fin de semana ha sido un goce constante, que continuó con una tarde de Hollywood en compañía de mi amiga &lt;strong&gt;Karina&lt;/strong&gt;. Todo un reto, hablar con ella. Debes probarlo para descubrir cómo te puede llevar por rincones de tu mismo que no conocías. Me llevó a &lt;em&gt;Gigamesh&lt;/em&gt;, la librería de ciencia ficción i fantasía de referencia en Barcelona, una joya por descubrir – que no desmerece mi &lt;em&gt;Corte Inglés&lt;/em&gt; de Portal de l’àngel, la mejor oferta barcelonesa hoy por hoy, y no lo digo porque trabaje ahí, aunque cueste de creer -.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;La noche prometía, entre otras cosas por los nuevos conocimientos: &lt;strong&gt;Rinoa&lt;/strong&gt; y &lt;strong&gt;Galadriel&lt;/strong&gt;. Los encuentros – o &lt;em&gt;kedadas&lt;/em&gt;, o “&lt;em&gt;jodadas&lt;/em&gt;”, según quien lo diga – siempre te sorprenden, y las nuevo venidas se ganaron un lugar en mis pensamientos, y en mi blog. Con &lt;strong&gt;Rinoa&lt;/strong&gt; no compartimos casi nada se puede decir, y lo lamento, la verdad, con &lt;strong&gt;Galadriel&lt;/strong&gt; algo más, y no me arrepiento. De lo que me empiezo a arrepentir es de los encuentros barceloneses, y no por la compañía, sino por la comida: o &lt;em&gt;paquistaní&lt;/em&gt;, o &lt;em&gt;japonés&lt;/em&gt;, o &lt;em&gt;libanés&lt;/em&gt; – lo que no acaba en “-és” o “-í” no se come -. La próxima vez miraré un lugar que sea o de tapas o catalán a muy buen precio. Hay algo más, que si no me lo digo algún día no me lo creeré. El único &lt;em&gt;excyberdarkiano&lt;/em&gt; de Barcelona capaz de convocar gente para hacer algo es &lt;strong&gt;Blackonion&lt;/strong&gt;. Es un buen hombre, &lt;strong&gt;Blackonion&lt;/strong&gt;, la verdad, y me ha gustado mucho reencontrármelo. Pero mira, me molesta, y mucho, que cuando yo convoco un &lt;em&gt;Mercat&lt;/em&gt; o &lt;strong&gt;Porny&lt;/strong&gt; un &lt;em&gt;Berlinest&lt;/em&gt; no vaya prácticamente nadie. Creo que eso de tener un guía o un jefe definido no conduce a ningún sitio. Yo soy un buen compañero de &lt;strong&gt;Blackonion&lt;/strong&gt;, y espero y deseo que él pueda ser un buen compañero mío, pero quizá también está cansado de su papel de arrastrante de masas, y si no lo está debería estarlo. Lo siento, soy así de claro: si alguien convoca algo y hay ganas de ir, hagámoslo, aunque quien parece el guía de las &lt;em&gt;kedadas&lt;/em&gt; en Barcelona no se apunte – a pesar de que si lo hace mejor, claro, gozarlo es un placer -. O sea que en la próxima &lt;em&gt;kedada&lt;/em&gt; no habrá &lt;em&gt;durum&lt;/em&gt; ni “&lt;em&gt;japo&lt;/em&gt;”, iros preparando.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Me he desahogado. Lo necesitaba. Espero no haber ofendido a nadie, tengo en mucha estima a los &lt;em&gt;cyberdarkianos&lt;/em&gt;, y es lo que más daño me haría. La noche estuvo bien, muy bien. El &lt;em&gt;libanés&lt;/em&gt; al que fuimos fue excelente, y a parte de las nombradas conocí a una chica majísima de quien no recuerdo el &lt;em&gt;nick&lt;/em&gt; pero sí el nombre: &lt;strong&gt;Marta&lt;/strong&gt;, y un chico que también vino domingo y de quien también he olvidado el &lt;em&gt;nick&lt;/em&gt;, incluso el nombre, pero no el rostro – no me hagáis describirlo ahora, soy muy malo en estas cosas -. Si me dejo alguien, disculpadme: no lo hago expresamente.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Contrariamente a lo que le sucedió a &lt;strong&gt;Pau&lt;/strong&gt; – es a decir a &lt;strong&gt;Blackonion&lt;/strong&gt; -, a mi no me va afectó nada el cierre del &lt;em&gt;Déja vu&lt;/em&gt; – un local de copas y baile de aquí -: no me gustaba como local, de la misma manera que nunca he podido soportar el &lt;em&gt;Razzmatazz&lt;/em&gt; – si alguna vez he dicho lo contrario mentía o intentaba quedar bien, otra cosa son algunos conciertos de los que allí se ofician -: la música que ponen es de un patetismo impresionante. Yo cuando voy a bailar me gusta el rock de masas o la música comercial, lo siento, para moverme al ritmo de rarezas me quedo en casa: estuvo bien el &lt;em&gt;Be Good&lt;/em&gt;. Alguien puede preguntarme ahora porque salgo con &lt;em&gt;excyberdarkianos&lt;/em&gt;, pues. La respuesta es muy fácil. Me gustan, me lo paso bien, se puede compartir con ellos mucho más que una insulsa conversación, y en un mundo necesitado de relaciones vacías de engaño, en &lt;em&gt;Cyberdark&lt;/em&gt; encontré franqueza. No me corrijáis si me equivoco, no quiero desencantarme.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Al día siguiente, lo de siempre con una sorpresa: no somo bienvenidos al &lt;em&gt;Amigó&lt;/em&gt; – un bar cerca del conocido mercat de Sant Antoni - por culpa de una burrada de pensamiento de alguien a quien no entenderé nunca. Ni lo intento, pero en domingo hay el origen de este post: &lt;em&gt;Código 46&lt;/em&gt;.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;em&gt;Código 46&lt;/em&gt; está en l’origen y la fin de muchas cosas. Por un lado conecta con &lt;em&gt;Gattacca&lt;/em&gt;, otro gigante de la ciencia ficción contemporánea. Y digo gigante porque la película de &lt;strong&gt;Winterbottom&lt;/strong&gt; que fuimos a ver ayer es una gran película. Bien trabajada, con una filmación austeramente correcta, un argumento para perderse en él, unos actores en estado de gracia, lo tiene todo para convertirse en uno de los mejores filmes de ciencia ficción de la historia. Es un filme sobre el cual no es necesario reflexionar, porque te va conduciendo él solo por parajes que te deprimen así que se suceden ante tus ojos, una película triste, sin esperanza, desencantada, casi suicida. No me gustan últimamente los filmes que te dejan mal, pensando que la humanidad es una mierda, pero este es una excepción, y me alegro. Me alegro que haya excepciones a las películas, como también me alegro que haya excepciones en la vida. Querría vivir solo de alegrías como la del sábado por la mañana, como la del fin de semana, pero si todo fuera así, ¿cómo sabríamos apreciar les excelencias? Es por eso que a veces, muy pocas, la amargura es buena compañera.&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111505013424473272?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111505013424473272/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111505013424473272' title='1 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111505013424473272'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111505013424473272'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/05/hi-ha-caps-de-setmana-que-es-filmen-en.html' title='Hi ha caps de setmana que es filmen en travelling /Hay fines de semana que se filman en travelling'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>1</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111471912322835352</id><published>2005-04-28T22:12:00.000+02:00</published><updated>2005-04-28T22:17:11.403+02:00</updated><title type='text'>Quan el dolor aliè que es converteix en propi/Cuando el dolor ajeno se convierte en propio</title><content type='html'>Der untergang&lt;br /&gt;&lt;a href="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/El%20hundimiento1.jpg"&gt;&lt;img style="BORDER-RIGHT: #006600 1px solid; BORDER-TOP: #006600 1px solid; MARGIN: 2px; BORDER-LEFT: #006600 1px solid; BORDER-BOTTOM: #006600 1px solid" src="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/El%20hundimiento1.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:8;"&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:7;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;La Sra. de &lt;strong&gt;Goebbels&lt;/strong&gt;, en conversa amb un oficial del règim, diu: &lt;em&gt;Si el nacionalsocialisme s’acaba, no  hi ha cap futur possible&lt;/em&gt;. I qui s’ho escolta, amb uns ulls com plats, s’atreveix a objectar-li: &lt;em&gt;No em crec que l’afirmació que acaba de fer la tingui per certa&lt;/em&gt;. S’equivoca, i per comprovar-ho només cal una cosa: anar a veure &lt;em&gt;El hundimiento&lt;/em&gt;. És una pel·lícula que et deixa completament aplanat per motius coneguts i altres que desconeixia totalment. No els desvetllaré, si no potser aixafo la guitarra a algú que no conegui el tema, com em va passar a mi. Els darrers dies de &lt;strong&gt;Hitler&lt;/strong&gt; mai han estat el meu plat fort.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;strong&gt;Hannah Arendt&lt;/strong&gt;, la filòsofa, va dir a &lt;em&gt;Eichmann en Jerusalén&lt;/em&gt; allò que tants periodistes han citat arrel de la pel·lícula.: considerar &lt;strong&gt;Eichmann&lt;/strong&gt; un monstre és donar-li una importància que no té, és individualitzar-lo, i el que necessitem és retornar-li la condició d’home, perquè per desgràcia nostra la seva humanitat el va conduir a fer el que va fer. Els periodistes diuen que aquesta és la intenció de la pel·lícula, però, què voleu que us digui, els psicòpates també són éssers humans.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Jo m’inclinaria més per descriure &lt;strong&gt;Hitler&lt;/strong&gt; com la &lt;strong&gt;Rowling&lt;/strong&gt; alhora de parlar-nos de &lt;strong&gt;&lt;em&gt;Voldemort&lt;/em&gt;&lt;/strong&gt;. Ella no, l’&lt;strong&gt;&lt;em&gt;Olivanders&lt;/em&gt;&lt;/strong&gt;: &lt;em&gt;Va fer grans coses. Terribles, sí, però grans&lt;/em&gt;. És a dir, que en el fons no només era un home, si no un gran home, un home monstruós, pèrfid, capaç de dir que si ell cau, no li importa el que li succeeixi al poble alemany, un dictador que se suïcida per orgull, i fa que la seva dona se senti obligada a participar d’aquest sentiment repulsiu.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;El cas més sorprenent, però, és el de &lt;strong&gt;Goebbels&lt;/strong&gt; i Senyora. Encara que t’ho expliquin cal veure-ho per creure-s’ho Tota la pel·lícula, de fet, excepte si ets un devorador compulsiu dels llibres d’història sobre el període, és un anar de sorpresa en sorpresa. Això sí, si ja estaves en un estat d’aquells que s’anomenen mig depressius, surts en un nou estat: depressiu del tot. Però el film serveix per a una cosa molt important: reafirmar-nos en la creença que, per sort, no tots els éssers humans som com &lt;strong&gt;Hitler&lt;/strong&gt;, i confiar, encara que no compartim les tesis de la Senyora &lt;strong&gt;Arendt&lt;/strong&gt;, que no ens arribin gaires persones com aquesta.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;______________________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;La Sra. de &lt;strong&gt;Goebbels&lt;/strong&gt;, en conversación con un oficial del régimen, dice: &lt;em&gt;Si el nacionalsocialismo se termina, no  hay futuro posible&lt;/em&gt;. Y quien la escucha, con ojos como platos, se atreve a objetarle: &lt;em&gt;No me creo que la afirmación que acaba de hacer la tenga por cierta&lt;/em&gt;. Se equivoca, y para comprobarlo sólo es necesaria una cosa: ir a ver &lt;em&gt;El hundimiento&lt;/em&gt;. Es una película que te deja completamente aplanado por motivos conocidos y otros que desconocía totalmente. No los desvelaré, si no quizá chafe la guitarra a alguien que no conozca el tema, como me pasó a mí. Los últimos días de &lt;strong&gt;Hitler&lt;/strong&gt; nunca han sido mi plato fuerte.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;strong&gt;Hannah Arendt&lt;/strong&gt;, la filósofa, dijo en &lt;em&gt;Eichmann en Jerusalén&lt;/em&gt; aquello que tantos periodistas han citado a raíz de la película.: considerar &lt;strong&gt;Eichmann&lt;/strong&gt; un monstruo es darle una importancia que no tiene, es individualizarlo, y lo que necesitamos es devolverle la condición de hombre, porque para desgracia nuestra su humanidad le condujo a hacer lo que hizo. Los periodistas dicen que esta es la intención de la película, pero, qué queréis  que os diga, los psicópatas también son seres humanos.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Yo me inclinaría más por describir &lt;strong&gt;Hitler&lt;/strong&gt; como la &lt;strong&gt;Rowling&lt;/strong&gt; a la hora de hablarnos de &lt;strong&gt;&lt;em&gt;Voldemort&lt;/em&gt;&lt;/strong&gt;. Ella no, &lt;strong&gt;&lt;em&gt;Olivanders&lt;/em&gt;&lt;/strong&gt;: &lt;em&gt;Hizo grandes cosas.&lt;/em&gt; &lt;em&gt;Terribles, sí, pero grandes&lt;/em&gt;. Es decir, que en el fondo no solo era un hombre, sino un gran hombre, un hombre monstruoso, pérfido, capaz de decir que si él cae, no le importa lo que le suceda al pueblo alemán, un dictador que se suicida por orgullo, y hace que su mujer se sienta obligada a participar de este sentimiento repulsivo.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;El caso más sorprendente, no obstante, es el de &lt;strong&gt;Goebbels&lt;/strong&gt; y Señora. Aunque te lo expliquen es necesario verlo para creerlo Toda la película, de hecho, excepto si eres un devorador compulsivo de los libros de historia sobre el período, es un ir de sorpresa en sorpresa. Eso sí, si ya estabas en un estado de aquellos que se llaman medio depresivos, sales en un nuevo estado: depresivo del todo. Pero el film sirve para una cosa muy importante: reafirmarnos en la creencia que, por suerte, no todos los seres humanos somos como &lt;strong&gt;Hitler&lt;/strong&gt;, y confiar, aunque no compartamos las tesis de la Señora &lt;strong&gt;Arendt&lt;/strong&gt;, que no nos lleguen muchas personas como esta.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111471912322835352?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111471912322835352/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111471912322835352' title='57 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111471912322835352'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111471912322835352'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/04/quan-el-dolor-ali-que-es-converteix-en_28.html' title='Quan el dolor aliè que es converteix en propi/Cuando el dolor ajeno se convierte en propio'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>57</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111471787223612537</id><published>2005-04-28T21:51:00.001+02:00</published><updated>2005-05-05T16:58:47.056+02:00</updated><title type='text'>I el propi no te l'acabes/ Y el propio no te lo terminas</title><content type='html'>...and Diana Navarro&lt;br /&gt;&lt;a href="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/Diana%20Navarro.jpg"&gt;&lt;img style="BORDER-RIGHT: #006600 1px solid; BORDER-TOP: #006600 1px solid; MARGIN: 2px; BORDER-LEFT: #006600 1px solid; BORDER-BOTTOM: #006600 1px solid" src="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/Diana%20Navarro.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:8;"&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:7;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;Tot un descobriment, que ho serà menys pels que ja coneixeu &lt;strong&gt;Chambao&lt;/strong&gt;. &lt;em&gt;Cobla&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;flamenc&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;chill out&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;saeta&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;veu nua&lt;/em&gt;... I molt de dolor, això és el que té aquesta jove cantant. La &lt;strong&gt;Navarro&lt;/strong&gt; em porta pels racons més dolorosos del record, com un dels meus millors poemes, i això, per una persona que viu sovint dels records, és quelcom impressionant, poques cançons aconsegueixen això, i la &lt;strong&gt;Navarro&lt;/strong&gt; les posa totes en un disc i te les fa escoltar juntes. La darrera de totes, la brevíssima &lt;em&gt;Tengo miedo&lt;/em&gt;, treu l’alè.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Hi ha cançons que et fan ballar, d’altres que et condueixen a l’èxtasi, a una felicitat que tu mateix et negues a creure. &lt;strong&gt;Diana Navarro&lt;/strong&gt; et porta pels racons més tristos de la teva vida amorosa, i et fa tornar a sentir allò que voldries oblidar. Aquest podria ser un motiu per desfer-se’n, però en el meu cas, és un motiu per adorar-la. Si, ho heu sentit bé, aquell que fa uns anys abominava de tot el que tenia sabor a &lt;em&gt;cobla&lt;/em&gt; o &lt;em&gt;flamenc&lt;/em&gt;, s’ha posat a besar els peus d’una dona que l’ha captivat lletra a lletra.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Deixar-se acaronar per la &lt;strong&gt;Navarro&lt;/strong&gt; és com tornar a l’infern, un infern que, de vegades, et recorda que ets viu, que ets feliç.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;______________________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Todo un descubrimiento, que lo será menos para los que ya conocéis &lt;strong&gt;Chambao&lt;/strong&gt;. &lt;em&gt;Copla&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;flamenco&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;chill out&lt;/em&gt;, s&lt;em&gt;aeta&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;voz desnuda&lt;/em&gt;... Y mucho dolor, eso es lo que tiene esta joven cantante. La &lt;strong&gt;Navarro&lt;/strong&gt; me lleva por los rincones más dolorosos del recuerdo, como uno de mis mejores poemas, y eso, para una persona que vive a menudo de los recuerdos, es algo impresionante, pocas canciones consiguen eso, y la &lt;strong&gt;Navarro&lt;/strong&gt; las pone todas en un disco y te las hace escuchar juntas. La última de todas, la brevísima &lt;em&gt;Tengo miedo&lt;/em&gt;, quita el aliento.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Hay canciones que te hacen bailar, otras que te conducen al éxtasis, a una felicidad que tu mismo te niegas a creer. &lt;strong&gt;Diana Navarro&lt;/strong&gt; te lleva por los rincones más tristes de tu vida amorosa, y te hace volver a mirar aquello que querrías olvidar. Ese podría ser un motivo para deshacerse de ella, pero en mi caso, es un motivo para adorarla. Si, lo habéis oído bien, aquél que hace unos años abominaba de todo lo que tenía sabor a &lt;em&gt;copla&lt;/em&gt; o &lt;em&gt;flamenco&lt;/em&gt;, se ha puesto a besar los pies de una mujer que lo ha cautivado letra a letra.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;Dejarse acariciar por la &lt;strong&gt;Navarro&lt;/strong&gt; es como volver al iniferno, un iniferno que, a veces, te recuerda que estás vivo, que eres feliz.&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111471787223612537?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111471787223612537/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111471787223612537' title='6 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111471787223612537'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111471787223612537'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/04/i-el-propi-no-te-lacabes-y-el-propio.html' title='I el propi no te l&apos;acabes/ Y el propio no te lo terminas'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>6</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111460794923042383</id><published>2005-04-27T15:19:00.000+02:00</published><updated>2005-04-27T15:33:15.056+02:00</updated><title type='text'>Quan t’abandonen les imatges, les paraules esdevenen cendra/Cuando te abandonan las imágenes las palabras se vuelven ceniza</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;Dante's hell&lt;br /&gt;&lt;a href="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/Luis%20royo%201.jpg"&gt;&lt;img style="BORDER-RIGHT: #006600 1px solid; BORDER-TOP: #006600 1px solid; MARGIN: 2px; BORDER-LEFT: #006600 1px solid; BORDER-BOTTOM: #006600 1px solid" src="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/Luis%20royo%201.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:8;"&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:7;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;Vaig descobrir &lt;strong&gt;Luis Royo&lt;/strong&gt; a la llibreria on treballo, fullejant un dels seus &lt;em&gt;Prohibited books&lt;/em&gt;. Dones magnífiques, de corbes generoses, en escenaris fantàstics o futuristes, al costat de bèsties que semblaven sotmetre’s a la seva libidinosa voluntat. És una imatgeria recurrent, que recorda molt del que s’ha fet en la il·lustració posterior de la narrativa o el còmic fantàstic. Els seus dibuixos m’han conduït sempre, d’ençà de la descoberta, a unes narracions més obscures descriptivament o argumental – més encara? -, o totes dues coses, perquè no. Sovint, quan no escric, penso en &lt;strong&gt;Luis Royo&lt;/strong&gt;. Bé, quan em veig impossibilitat per escriure, o més ben dit, quan cerco la inspiració sense pensar en el que deixo de banda durant aquesta cerca.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Ara hauria d’estar escrivint. Personatges humans en conflicte en un futur no gaire llunyà. Dades que es confonen en la ment... No desvetllaré aquí cap argument, no sigui que algú me’l copiï. El que sí que puc abordar és el meu procés d’escriptura, perquè en cada persona s’esdevé de manera diferent, i a mi sempre m’ha fascinat conèixer-los i descobrir-los.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;A l’inici era el verb, que deia &lt;strong&gt;Sant Joan&lt;/strong&gt; al proemi del seu evangeli. Tot comença, doncs, amb una conversa, una paraula, de la forma més inesperada, a pesar que la meva ment faci setmanes que busca alguna cosa sobre la qual posar-se a escriure. Si la conversa la mantinc jo, necessito verbalitzar de seguida l’argument, és quelcom fetitxista que em permet no oblidar-lo, o almenys a mi m’ho sembla. Si la conversa és televisiva, o radiofònica, ja m’entretinc amb la segona fase del procés creatiu: voltejar la idea fins a fer-la quelcom amb un inici visible, perquè el final, malgrat tenir-lo a la ment, sempre canvia per influències extemporànies que m’obliguen a refer bona part de la història.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Sóc presoner d’un pessimisme que traspuo sense voler i del qual provo en va de desfer-me, per això sovint em veig obligat a forçar un happy end que al final resulta ser més adequat que la tragèdia que m’inspirava.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Puc començar les històries – sempre curtes, la mandra encara guanya la partida de moment – pel mig, o desvetllant-te part del final, però mai, com &lt;strong&gt;García Márquez&lt;/strong&gt;, ho faig desvetllant-te l’objectiu, m’agrada mantenir el lector en un misteri constant que moltes vegades ja accepto que descobreixi per si mateix de seguida. Sovint no m’importa que se sàpiga on vull arribar – això em permetria d’escriure com ho fa el mestre a &lt;em&gt;Crónica de una muerte anunciada&lt;/em&gt;, però no em ve de gust fer-ho – sempre i quan la gent se senti atreta per les paraules que em condueixen vers aquell final. El que vull és que els lectors es deixin seduir per la matèria verbal que els ofereixo, malgrat que la història pugui ser repetida, coneguda, gens innovadora. Sóc com qui fa una truita de patata però la presenta de manera nova sense variar-ne per res el contingut. El plat és nou, l’esponjositat seductora, tot convida a devorar el plat de sempre. M’agrada crear històries que perdurin, però no perquè facin reflexionar al lector, no crec que la funció de la literatura sigui la d’incitar a la reflexió, sinó perquè el lector encara dugui a la ment una història poderosa que les paraules li facin recordar vivament, possiblement perquè se sentia tan a gust dins les pàgines del conte que no vulgui deixar-les del tot. M’agrada pensar que ha gaudit de tot el procés, i que ha trobat que tot conduïa a aquella fi que ha descobert com a real en la història. M’agrada pensar que, com em succeeix a mi quan llegeixo, a l’acostar-se als darrers paràgrafs del llibre, té ganes que aquest acabi per poder començar-ne un altre tot seguit o recordar aquell que acaba de deixar.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;La primera redacció solc fer-la normalment d’una tirada, però després el text passa per diverses revisions, relectures varies i comentaris aliens que tornen a fer-me corregir el text. Fins i tot quan ja dono el resultat per definitiu em surt una nova vena correctora que haig de reprimir amb força, perquè, què faré si no el dia que em decideixi a enviar un original a alguna editorial?&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Em trobo en un cul de sac, per això aquest infern dantesc que simbolitza, més bé que cap altra cosa, les ganes que tinc que el relat en què estic immers ara comenci d’una vegada.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;______________________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Descubrí &lt;strong&gt;Luis Royo&lt;/strong&gt; en la librería donde trabajo, hojeando uno de sus &lt;em&gt;Prohibited books&lt;/em&gt;. Mujeres magníficas, de curvas generosas, en escenarios fantásticos o futuristas, al lado de bestias que parecían someterse a su libidinosa voluntad. Es una imaginería recurrente, que recuerda mucho de lo que se ha hecho en la ilustración posterior de la narrativa o el cómico fantástico. Sus dibujos me han conducido siempre, des del descubrimiento, a unas narraciones más oscuras descriptivamente o argumentalmente – ¿más todavía? -, o ambas cosas, por qué no. A menudo, cuando no escribo, pienso en &lt;strong&gt;Luis Royo&lt;/strong&gt;. Bueno, cuando me veo imposibilitado para escribir, o mejor dicho, cuando busco la inspiración sin pensar en lo que dejo de lado durante esta búsqueda.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Ahora tendría que estar escribiendo. Personajes humanos en conflicto en un futuro no muy lejano. Datos que se confunden en la mente... No desvelaré aquí ningún argumento, no sea que alguien me lo copie. Lo que sí puedo abordar es mi proceso d’escritura, porque en cada persona se sucede de manera distinta, y a mí siempre me ha fascinado conocerlos y descubrirlos.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;En el principio era el verbo, que decía &lt;strong&gt;San Juan&lt;/strong&gt; en el prólogo de su evangelio. Todo empieza, pues, con una conversación, una palabra, de la forma más inesperada, a pesar de que mi mente haga semanas que busca alguno sobre lo que ponerse a escribir. Si la conversación la mantengo yo, necesito verbalizar en seguida el argumento, es algo fetichista que me permite no olvidarlo, o al menos a mi me lo parece. Si la conversación es televisiva, o radiofónica, ya me entretengo en la segunda fase del proceso creativo: voltear la idea hasta obtener un inicio visible, porque el final, a pesar de tenerlo en mente, siempre cambia por influencias extemporáneas que me obligan a rehacer buena parte de la historia.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Soy prisionero de un pesimismo que rezumo sin querer y del que pruebo en vano de deshacerme, por eso a menudo me veo obligado a forzar un happy end que al final resulta ser más adecuado que la tragedia que me inspiraba.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Puedo empezar las historias – siempre cortas, la pereza aún gana de momento la partida – por la mitad, o desvelando parte del final, pero nunca, como &lt;strong&gt;García Márquez&lt;/strong&gt;, lo hago desvelando el objetivo, me gusta mantener al lector en un misterio constante que muchas veces ya acepto que descubra por sí mismo en seguida. A menudo no me importa que se sepa donde quiero llegar – eso me permitiría escribir como lo hace el maestre a &lt;em&gt;Crónica de una muerte anunciada&lt;/em&gt;, pero no me apetece hacerlo – siempre y cuando la gente se sienta atraída por las palabras que me conducen hacia aquél final. Lo que quiero es que los lectores se dejen seducir por la materia verbal que les ofrezco, a pesar de que la historia pueda ser repetida, conocida, nada innovadora. Soy como quien cocina una tortilla de patata pero la presenta de manera nueva sin variar para nada el contenido de la misma. El plato es nuevo, la esponjosidad seductora, todo invita a devorar el plato de siempre. Me gusta crear historias que perduren, pero no porque hagan reflexionar al lector, no creo que la función de la literatura sea la de incitar a la reflexión, si no para que el lector aún lleve en su mente una historia poderosa que las palabras le hagan recordar vivamente, posiblemente porque se sentía tan a gusto en las páginas del cuento que no quiera dejarlas del todo. Me gusta pensar que ha gozado de todo el proceso, y que ha encontrado que todo conducía a aquel final que ha descubierto como real en la historia. Me gusta pensar que, como me sucede a mí cuando leo, al acercarse a los últimos párrafos del libro, tiene ganas que este termine poder empezar otra lectura sin demora o recordar aquella que acaba de dejar.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;La primera redacción suelo hacerla normalmente de una tirada, pero luego el texto pasa por diversas revisiones, relecturas varias y comentarios ajenos que me hacen corregir el texto. Incluso cuando doy el resultado por definitivo aparece una nueva vertiente correctora que tengo que reprimir con fuerza, porque, ¿Qué haré si no el día que me decida a enviar un original a alguna editorial?&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Me encuentro en un callejón sin salida, por eso este infierno dantesco que simboliza, mejor que ninguna otra cosa, las ganas que tengo de que el relato en el que me hallo ahora empiece de una vez.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111460794923042383?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111460794923042383/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111460794923042383' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111460794923042383'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111460794923042383'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/04/quan-tabandonen-les-imatges-les.html' title='Quan t’abandonen les imatges, les paraules esdevenen cendra/Cuando te abandonan las imágenes las palabras se vuelven ceniza'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111450921609922084</id><published>2005-04-26T11:53:00.000+02:00</published><updated>2005-04-26T14:59:53.243+02:00</updated><title type='text'>Ballant sobre el seu sepulcre: el llarg esdevenir del temps/Bailando sobre su sepulcro: el largo devenir del tiempo</title><content type='html'>Diables i pols/Diablos y polvo&lt;br /&gt;&lt;a href="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/Devils%20%20%20Dust.jpg"&gt;&lt;img style="BORDER-RIGHT: #006600 1px solid; BORDER-TOP: #006600 1px solid; MARGIN: 2px; BORDER-LEFT: #006600 1px solid; BORDER-BOTTOM: #006600 1px solid" src="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/Devils%20%20%20Dust.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:8;"&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-size:7;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;Jesús era fill únic quan pujava cap al Calvari. Si alguna frase faltava perquè &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; anés a parar al pedestal dels homes, que no dels Déus, era aquesta. Per a mi &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; significa, com per tants fans que li professen eterna devoció, quelcom més que un bon cantant. I amb aquest disc ha aconseguit l’impossible: construir la seva millor obra fins avui; congraciar-nos de nou amb ell. Jo sempre havia pensat que el seu disc més madur era &lt;em&gt;The ghost of Tom Joad&lt;/em&gt;, però ara puc afirmar que &lt;em&gt;Devils &amp; Dust&lt;/em&gt; l’ha superat.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Vaig descobrir &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; a la ràdio quan tenia catorze anys, a través d’una cançó molt popular, el &lt;em&gt;Born in the U.S.A.&lt;/em&gt;, i des d’aleshores no l’he abandonat. &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; ha animat les meves ganes de llibertat, ha seduït els meus amors, ha compartit els meus secrets, ha inspirat alguns dels meus poemes, m’ha fet dedicar-li una cançó... i amb &lt;em&gt;Devils &amp;amp; Dust&lt;/em&gt; s’ha assegurat un lloc al meu futur.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;On les ciutats perden el nom, vaig cantar una vegada, allí hi ha &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt;, vagarejant per uns carrers desdibuixats, que es perfilen com ombres amb nom, que són el símbol de les nostres esperances i les nostres frustracions, perquè &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; ens defineix i ens conforma, ens individualitza.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;No és un Déu, si no un home, un home de tants, i a sobre no té un do, és un treballador incansable de la cançó. Potser per això &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt;, que va fer la seva millor cançó quan va posar-se a recordar el seu pare a la fàbrica fa gairebé 30 anys, ha aconseguit que m’uneixi al seu clam pel record de la gent que ningú no recorda, per parlar d’aquells que s’obliden davant d’una bona tassa de te.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Per això ara puc escriure:&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Diables i Pols&lt;br /&gt;conformen les meves pors.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Diables i Pols:                         només la soledat pot allunyar-me’n.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Perquè la teva companyia em fa mal,&lt;br /&gt;i els amics són una altra cosa:&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;el centre de tot el que em mou.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;______________________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Jesús era hijo único cuando subía hacia el Calvario. Si alguna frase faltaba para que &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; fuera a parar al pedestal de los hombres, que no al de los Dioses, era esa. Para mí &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; significa, como para tantos fans que le profesan eterna devoción, algo más que un buen cantante. Y con este disco ha conseguido lo imposible: construir su mejor obra hasta ahora; congraciarnos de nuevo con él. Yo siempre había pensado que su disco más maduro era &lt;em&gt;The ghost of Tom Joad&lt;/em&gt;, pero ahora puedo afirmar que &lt;em&gt;Devils &amp; Dust&lt;/em&gt; lo ha superado.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Descubrí &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; en la radio cuando tenía catorce años, a través de una canción muy popular, &lt;em&gt;Born in the U.S.A.&lt;/em&gt;, y des de entonces no lo he abandonado. &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; ha animado mis ganas de libertad, ha seducido mis amores, ha compartido mis secretos, ha inspirado algunos de mis poemas, me ha hecho dedicarle una canción... Y con &lt;em&gt;Devils &amp;amp; Dust&lt;/em&gt; se ha asegurado un lugar en mi futuro.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Donde las ciudades pierden el nombre, canté una vez, allí está &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt;, deambulando por unas calles desdibujadas, que se perfilan como sombras con nombre, que son el símbolo de les nuestras esperanzas y nuestras frustraciones, porque &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt; nos define y nos conforma, nos individualiza.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;No es un Dios, si no un hombre, un hombre de tantos, y encima no tiene un don, es un trabajador incansable de la canción. Quizá por eso &lt;strong&gt;Bruce&lt;/strong&gt;, que hizo su mejor canción cuando se puso a recordar a su padre en la fábrica hace casi 30 años, ha conseguido que me una a su clamor por el recuerdo de la gente que nadie recuerda, por hablar de aquellos que se olvidan ante una buen taza de té.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Por eso ahora puedo escribir:&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Diablos y Polvo&lt;br /&gt;conforman les mis miedos.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Diablos y Polvo:                             solo la soledad puede alejarme de ello.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Porque tu compañía me duele,&lt;br /&gt;y los amigos son otra cosa:&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;el centre de todo lo que me mueve.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111450921609922084?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111450921609922084/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111450921609922084' title='1 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111450921609922084'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111450921609922084'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/04/ballant-sobre-el-seu-sepulcre-el-llarg.html' title='Ballant sobre el seu sepulcre: el llarg esdevenir del temps/Bailando sobre su sepulcro: el largo devenir del tiempo'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>1</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111442910157351175</id><published>2005-04-25T13:38:00.000+02:00</published><updated>2005-05-05T17:02:58.326+02:00</updated><title type='text'>Pel record: Sant Jordi de botiga, 14 fascinants hores entre llibres/Para el recuerdo: Sant Jordi de tienda, 14 fascinantes horas entre libros</title><content type='html'>Oh, George the Saint!&lt;br /&gt;&lt;a href="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/Sant%20jordi.jpg"&gt;&lt;img style="BORDER-RIGHT: #006600 1px solid; BORDER-TOP: #006600 1px solid; MARGIN: 2px; BORDER-LEFT: #006600 1px solid; BORDER-BOTTOM: #006600 1px solid" src="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/Sant%20jordi.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:8;"&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:7;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;Cada any dic el mateix: aquest és l’últim. I cada &lt;em&gt;Sant Jordi&lt;/em&gt; passa el mateix, em trobo envoltat de llibres durant 14 hores i mitja, bé, durant 13 hores per ser exactes, que també ens donen una estona per dinar. De bogeria, però no me’n penedeixo. M’agrada la feina que faig, m’agrada la llibreria. El contacte amb el públic, saber que en algun cas ajudes a descobrir una lectura que no oblidaran, sentir que contribueixes a pal·liar aquest buit de cultura que sembla voler-nos engolir a marxes forçades...&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Vaig arribar a les vuit a la llibreria i ja es respirava l’ambient de &lt;em&gt;Sant Jordi&lt;/em&gt;: cabrejos, nervis, ganes que tot sortís bé, necessitat de marxar a casa, odi i repulsa a la teva pròpia feina. No és el meu cas. Jo no visc, ni ho faré mai, com fan els meus superiors, de l’obsessió per la venta. Tampoc sóc com alguns dels meus companys que odien aquesta feina però no s’atreveixen a fer el pas i anar-se’n cap a un altre lloc on se sentin més feliços. Repeteixo: a mi m’agrada la llibreria, ja sigui a &lt;em&gt;El Corte inglés&lt;/em&gt; – on estic – o en una llibreria pròpia – on espero trobar-me algun dia -.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;A les deu del matí els primers clients arribaven i es trobaven una planta buida on podien remenar a voluntat, fins que al cap d’una hora ja va començar el de cada any: un ambient tens per part dels clients i irrespirable per a nosaltres. Gent feliç, noies amb la rosa, morrejos que conviden a apuntar-s’hi, preguntes que t’ataquen per la reraguarda, en fi, el &lt;em&gt;Sant Jordi&lt;/em&gt; més festiu, i en dissabte. Tota una aventura, cansada però gratificant. Això sí, només un cop l’any si us plau.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Cal viure-ho. Catalunya el dia del llibre es transforma, llegeixen fins i tot els gats abandonats que hom troba al carrer. Aquells que no comprarien mai un llibre en català perquè amb prou feines l’entenen se t’enduen sota el braç &lt;em&gt;El gran engany&lt;/em&gt; – la darrera novel·la de &lt;strong&gt;Dan Brown&lt;/strong&gt; que arriba en espanyol al maig - embolicat per regal.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Com ho dic, cal viure-ho, i cal gaudir també d’un diumenge dinant un durum amb la &lt;em&gt;Karina&lt;/em&gt;. Si no ho heu fet mai us ho recomano, compartir un dinar amb amics així és una experiència irrepetible.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;______________________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Cada año digo lo mismo: este es el último. Y cada &lt;em&gt;Sant Jordi&lt;/em&gt; pasa lo mismo, me encuentro rodeado de libros durante 14 horas y media, bueno, durante 13 horas para ser exactos, que también nos dan un rato para comer. De locura, pero no me arrepiento. Me gusta el trabajo que hago, me gusta la librería. El contacto con el público, saber que en algún caso ayudas a descubrir una lectura que no olvidarán, sentir que contribuyes a paliar este vacío de cultura que parece querernos engullir a marchas forzadas...&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Llegué a las ocho a la librería y ya se respiraba el ambiente de &lt;em&gt;Sant Jordi&lt;/em&gt;: cabreos, nervios, ganas que todo saliera bien, necesidad de irse a casa, odio y repulsa a la tu propio trabajo. No es el mi caso. Yo no vivo, ni lo haré nunca, como lo hacen mis superiores, de la obsesión por la venta. Tampoco soy como algunos de mis compañeros que odian este trabajo pero no se atreven a dar el paso e ir-se hacia un lugar donde se sientan más felices. Repito: a mi me gusta la librería, ya sea en El Corte inglés – donde estoy – o en una librería propia – donde espero hallarme algún día -.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;A les diez de la mañana los primeros clientes llegaban y se encontraban una planta vacía donde podían escoger a voluntad, hasta que tras una hora ya va comenzó lo de cada año: un ambiente tenso por parte de los clientes e irrespirable para nosotros. Gente feliz, chicas con la rosa, morreos que invitan a apuntarse, preguntas que te atacan por la retaguardia, en fin, el &lt;em&gt;Sant Jordi&lt;/em&gt; más festivo, y en sábado. Toda una aventura, cansada pero gratificante. Eso sí, solo una vez al año por favor.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Hay que vivirlo. Cataluña el día del libro se transforma, leen incluso los gatos abandonados que uno encuentra en la calle. Aquéllos que no comprarían nunca un libro en catalán porque apenas lo entienden llevan bajo el brazo &lt;em&gt;El gran engany&lt;/em&gt; – la última novela de &lt;strong&gt;Dan Brown&lt;/strong&gt; que llega en español en mayo - envuelto para regalo.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Como lo digo, hay que vivirlo, y hay que gozar también de un domingo almorzando un durum con &lt;em&gt;Karina&lt;/em&gt;. Si no lo habéis hecho nunca os lo recomiendo, compartir un almuerzo con amigos así es una experiencia irrepetible.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111442910157351175?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111442910157351175/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111442910157351175' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111442910157351175'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111442910157351175'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/04/pel-record-sant-jordi-de-botiga-14.html' title='Pel record: Sant Jordi de botiga, 14 fascinants hores entre llibres/Para el recuerdo: Sant Jordi de tienda, 14 fascinantes horas entre libros'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111435800542491104</id><published>2005-04-24T17:48:00.000+02:00</published><updated>2005-04-24T17:54:57.740+02:00</updated><title type='text'>Las Puertas de Anubis: un comentari crític/Las Puertas de Anubis: un comentario crítico</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;Fa dos dies que me l’he acabat. Ha estat una experiència única. Cada llibre que llegeixes mereix i necessita el seu patró de valoració. No tots els llibres accepten una deconstrucció derridiana, o un estudi narratològic com el que faria &lt;strong&gt;Roland Barthes&lt;/strong&gt;, però l’experiència lectora, que és sempre experiència estètica, ens ensenya que la poiesis pot no arribar al lector en els paràmetres que aquest està disposat a acceptar. És aleshores quan s’esdevé la desconnexió no desitjada entre el lector i l’autor. A vegades això succeeix simplement perquè el llibre és dolent, i l’experiència que es produeix és negativa, a vegades un llibre no és apreciat com a bell per un bon nombre de lectors, però sovint s’avança el seu temps – argumentalment, estilísticament…: hi ha múltiples maneres -. Aquest devia ser el cas de &lt;em&gt;Las puertas de Anubis&lt;/em&gt;, un llibre amb un argument apassionant, amb una estructura narrativa summament envejable, però amb una imatgeria descriptiva que desentona, que s’allunya de la poètica de la novel·la Si aquesta fos una crítica elaborada a consciència, ara citaria fragments que il·lustressin aquesta descompensació entre estructura i imatgeria poètica, és a dir, entre narració i descripció. No ho faré. Si llegiu el llibre ja sabreu a què em refereixo. &lt;strong&gt;Tim Powers&lt;/strong&gt; podria ser el renovador del gènere fantàstic, tal i com ho foren &lt;strong&gt;C.S. Lewis&lt;/strong&gt;, el pare de bona part de la fantàstica actual, i &lt;strong&gt;Tolkien&lt;/strong&gt;, l’altre renovador de la literatura d’aquest gènere.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Gaudireu de la novel·la si la llegiu? Se’ns dubte, però així com en llegir &lt;em&gt;El Codi Da Vinci&lt;/em&gt; no espereu res més que una bona distracció, en llegir &lt;em&gt;Las Puertas de Anubis&lt;/em&gt; espereu quelcom que després no es produeix, quelcom que us fa exclamar: Quina gran novel·la! però que mai us permetrà dir: Amb &lt;strong&gt;Tim Powers&lt;/strong&gt; el fantàstic és una altra cosa, és el descobriment d’un nou territori dins el gènere narratiu. Molts, però, ens conformaríem amb seguir-li els passos.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Si us ho voleu passar bé, si no heu llegit fantasia – o si ja sou lectors del gènere -, si us agraden les aventures, en fi, si voleu gaudir com mai d’un llibre, agafeu aquest sense dubtar-ho, però si espereu trobar un nou Nobel de justícia, un rutilant &lt;strong&gt;Coetzee&lt;/strong&gt;, dediqueu-vos a una altra cosa.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;______________________________________________________________________&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;&lt;/span&gt; &lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;&lt;br /&gt;Hace dos días que me lo he acabado. Ha sido una experiencia única. Cada libro que lees merece y necesita su patrón de valoración. No todos los libros aceptan una deconstrucción derridiana, o un estudio narratológico como el que haria &lt;strong&gt;Roland Barthes&lt;/strong&gt;, pero la experiencia lectora, que es siempre experiencia estética, nos enseña que la poiesis puede no llegar al lector en los parámetros que este está dispuesto a aceptar. Es entonces cuando se produce la desconexión no deseada entre el lector y el autor. A veces eso sucede simplemente porque el libro es malo, y la experiencia que se produce es negativa, a veces un libro no es apreciado como bello por un buen número de lectores, pero a menudo se avanza a su tiempo – argumentalmente, estilísticamente…: hay múltiples maneras -. Este debía de ser el caso de &lt;em&gt;Las puertas de Anubis&lt;/em&gt;, un libro con un argumento apassionante, con una estructura narrativa sumamente envidiable, pero con una imaginería descriptiva que desentona, que se aleja de la poética de la novela. Si esta fuese una crítica elaborada a conciencia, ara citaría fragmentos que ilustrasen esta descompensación entre estructura e imaginería poética, es a decir, entre narración y descripción. No lo haré. Si leéis el libro ya sabréis a qué me refiero. &lt;strong&gt;Tim Powers&lt;/strong&gt; podría ser el renovador del género fantástico, tal y como lo harían &lt;strong&gt;C.S. Lewis&lt;/strong&gt;, el padre de buena parte de la fantástica actual, y &lt;strong&gt;Tolkien&lt;/strong&gt;, el otro renovador de la literatura de este género.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;¿Gozaréis de la novela si la leéis? Sin duda, pero así como al leer &lt;em&gt;El Código Da Vinci&lt;/em&gt; no esperáis nada más que una buena distracción, en leer &lt;em&gt;Las Puertas de Anubis&lt;/em&gt; esperáis algo que luego no se produce, algo que os hace exclamar: ¡Qué gran novela! pero que jamás os permitirá decir: Con &lt;strong&gt;Tim Powers&lt;/strong&gt; el fantástico es otra cosa, es el descubrimento d’un nuevo territorio dentro del género narrativo. Muchos, no obstante, nos conformaríamos con seguir-le los pasos.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Si os lo queréis pasar bien, si no habéis leído fantasía – si ya sóis lectores del género -, si os gustan las aventuras, en fin, si queréis gozar como nunca de un libro, coged este sin dudarlo, pero si esperáis encontrar un nuevo Nobel de justicia, un rutilante &lt;strong&gt;Coetzee&lt;/strong&gt;, dedicaos a una otra cosa. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111435800542491104?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111435800542491104/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111435800542491104' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111435800542491104'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111435800542491104'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/04/las-puertas-de-anubis-un-comentari.html' title='Las Puertas de Anubis: un comentari crític/Las Puertas de Anubis: un comentario crítico'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111416288484385328</id><published>2005-04-22T11:41:00.000+02:00</published><updated>2005-05-05T17:04:36.760+02:00</updated><title type='text'></title><content type='html'>To my love: my bests desires for Sant Jordi...&lt;br /&gt;&lt;a href="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/rosas-2-jorgefzm1.jpg"&gt;&lt;img style="BORDER-RIGHT: #006600 1px solid; BORDER-TOP: #006600 1px solid; MARGIN: 2px; BORDER-LEFT: #006600 1px solid; BORDER-BOTTOM: #006600 1px solid" src="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/rosas-2-jorgefzm1.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:8;"&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111416288484385328?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111416288484385328/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111416288484385328' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111416288484385328'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111416288484385328'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/04/to-my-love-my-bests-desires-for-sant.html' title=''/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111416282922975725</id><published>2005-04-22T11:40:00.000+02:00</published><updated>2005-05-05T17:05:38.093+02:00</updated><title type='text'></title><content type='html'>...and the book.&lt;br /&gt;&lt;a href="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/Las%20puertas%20de%20Anubis1.jpg"&gt;&lt;img style="BORDER-RIGHT: #006600 1px solid; BORDER-TOP: #006600 1px solid; MARGIN: 2px; BORDER-LEFT: #006600 1px solid; BORDER-BOTTOM: #006600 1px solid" src="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/Las%20puertas%20de%20Anubis1.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:8;"&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:7;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:7;"&gt;&lt;strong&gt;El nen que volia viure en un llibre/El niño que quería vivir en un libro&lt;/strong&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:7;"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;font-size:7;"&gt;No ho he confessat mai. De petit, volia viure en un llibre. Sant Jordi, el dia en què l'enamorat regala una rosa a l'enamorada - ara també li cau un llibre - i aquesta regala una lectura a l'enamorat - no, noi, no ens cau una rosa, a nosaltres -, no és festa a Barcelona. Anàvem a l'escola, i veiem sempre la representació de la llegenda de Sant Jordi salvant la princesa d'un drac ferotge i oferint-li la rosa del roser que, al lloc on va morir la bèstia, va brotar. Jo volia ser Sant Jordi, jo volia ser Bastian, jo volia ser a Narnia, volia ser Ivanhoe, Orzowei, Tintín, Batman, cada personatge de llibre o còmic em feia imaginar mil i una aventures que la tel·levisió em donava mastegades i en canvi el llibre em permetia imaginar. Potser èr això, de sempre, m'ha agradat tant, llegir.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-size:7;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-size:7;"&gt;Amb els anys, m'he convertit en un enamorat, que aquest any no pot regalar rosa, o potser sí, amb retard, que ja tinc a qui donar-li - una amiga a qui he abandonat una mica i penso que no mereix això de mi -.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-size:7;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-size:7;"&gt;Demà serà un dia d'intens treball, la llibreria estarà plena de gom a gom. Mentrestant, deixeu-me, per un dia, ser altre cop Sant jordi.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;font-size:7;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-size:7;"&gt;__________________________&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;No lo he confesado nunca. De pequeño, quería vivir en un libro. Sant Jordi – perdonadme que no lo traduzca, mis razones tengo -, el día en que el enamorado regala una rosa a la enamorada - ahora también cae un libro como detalle - y esta regala una lectura al enamorado - no, chico, no nos cae una rosa, a nosotros -, no es fiesta en Barcelona. Íbamos a la escuela, y veíamos siempre la representación de la leyenda de Sant Jordi salvando a la princesa de un dragón feroz y ofreciéndole la rosa del rosal que, en el lugar donde murió la bestia, brotó. Yo quería ser Sant Jordi, yo quería ser Bastian, yo quería estar en Narnia, quería ser Ivanhoe, Orzowei, Tintín, Batman, cada personaje de libro o cómic me hacía imaginar mil y una aventuras que la televisión me daba masticadas y en cambio el libro me permitía imaginar. Quizá por eso, desde siempre, me ha gustado tanto, leer.&lt;br /&gt;Con los años, me he convertido en un enamorado, que este año no puede regalar rosa, o quizá sí, con retraso, que ya tengo a quien dársela - una amiga a quien he abandonado un poco y pienso que no merece eso de mi -.&lt;br /&gt;Mañana será un día de intenso trabajo, la librería estará llena hasta el palo de la bandera. Mientras tanto, dejadme, por un día, ser Sant Jordi de nuevo.&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111416282922975725?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111416282922975725/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111416282922975725' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111416282922975725'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111416282922975725'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/04/blog-post.html' title=''/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111399732356782203</id><published>2005-04-20T12:26:00.000+02:00</published><updated>2005-04-22T11:12:56.896+02:00</updated><title type='text'>Panzerkardinal</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;Ahir, a dos quarts de set de la tarda aproximadament, a la llibreria on treballo, se m'acostava un client per a preguntar-me qui era el nou Papa de l'església catòlica. Consternat, vaig respondre-li que al matí havia sortit encara &lt;em&gt;fum negre&lt;/em&gt; per la xemeneia de la capella sixtina. No, no, em deia, insistint: Habemus Papam.&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;No m'ho podia creure. Habemus Papam. A un altre potser la notícia li hauria relliscat per una galta, o per ambdues. A mi no. Era un tema que m'importava, el de l'elecció d'un nou pontífice. Sóc creient, ja ho vaig dir un altre dia, i per a mi era important saber qui sortiria, però diuen que si no vols cafè te'n faran beure dues tasses i això és el que va succeir ahir a la tarda, quan una altra clienta emb digué: Habemus Ratzinger, i jo, encara més perplex del que m'havien deixat anteriorment, vaig preguntar a un cap que passava per allà: diuen que es Ratzinger? I el meu superior immediat em respon: efectivament, Ratzinger. Jo, que no m'ho creia, em vaig posar a riure d'una histèria que poc a poc es va anar fent contagiosa a mesura que tothom s'assabentava del tema del dia, i el meu cap seguia insistint: Sí, sí, Ratzinger. Em sentia com si m'acabéssin d'apunyalar per l'esquena, malgrat que ningú no ho ha fet mai. Em sentia traït, ultratjat, abandonat per aquells pels quals tantes coses he fet, per aquells a qui he donat tants anys de la meva vida. Ratzinger! Per Déu! Només una paraula em venia a la ment, una única i angoixant paraula:&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;______________________________Panzerkardinal____________________________ &lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;Així és com se l'anomena al seu país natal. Ratzinger és com aquells tancs de la segona guerra mundial que arrasaven amb tot el que trobaven davant seu, sense preocupar-se mai de què era allò que els impedia el pas. És un home per aqui les seves idees són les que mouen el món. És un home ambiciós, ple de desig pel poder. Fa uns anys va escriure un document conegut com a &lt;em&gt;Secretari Iesu&lt;/em&gt; - em sembla que aquest n'era el títol, disculpeu-me si no és així - en què afirmava que no hi ha salvació fora de l'església catòlica; ha carregat contra la teologia de l'alliberament promoguda pel bisbe Casaldàliga, l'ex-prevere Leonardo Boff, el màrtir Monseñor Romero i l'incansable Jon Sobrino, sj., l'home que va desafiar els Estats Units arran de l'11-S; abomina del preservatiu, no contempla, no ja que els homosexuals siguin admesos al si de l'Església, sinó la seva existència. Això és el que ens ha tocat com a Papa. Com va dir ahir Pere Casaldàliga en una entrevista que se li va fer: Que Déu hi faci més que nosaltres. L'altra opció, la de Carlo Maria Martini o l'arquebisbe Madariaga, l'un jesuïta i l'altre salesià, que estan a favor de tot allò que singifica modernitat, que fins i tot - el primer - mantenen diàlegs amb Umberto Eco sobre l'ateïsme per tal d'acostar posicions o bé - el segon - gairabé no escriuen llibres perquè l'important per a ells és la lluita contra els poderosos i la pobresa a Hondures, quedava totalment descartada, això ja ho sabíem. Poster per això Martini va apostar amb força per Tettamanzi, potser.&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;Ratzinger, és, doncs, un Sant Pare que no convé, un Sant Pare que mata les aspiracions de tants creients que desitjem que tot aquest engranatge es mogui i es descentralitzi. Ratzinger, l'home que de jove era proper a la ideologia de Hans Küng, el jesuïta que va ser excomunicat de les universitats catòliques per negar-se a valorar com a fet positiu el nomenament de Joan Pau II com a Papa l'any 1978. L'home que a qüestionat la validesa del Credo tal com el perdica l'Església Catòlica. L'home que va veure com el seu company abandonava uns ideals de prosperitat i modernitat per aconseguir el que ara s'acava de produir: l'han anomenat Papa. Així ho explicita Küng a les seves fascinants memòries - que qualsevol dia llegiré, ben cert - intitulades &lt;em&gt;Libertad Conquistada&lt;/em&gt;.&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;Ara no ens queda res més que resar i lluitar; escriure relats de ciència ficció; llegir llibres de fantasia; enamorar-nos; gaudir del sexe; canviar-nos de pis - quan Déu ho vulgui - i deixar-nos estimar encara que ens costi.&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;Habemus Papam. Que Déu hi faci més que nosaltres.&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;____________________________________________________________________&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;Ayer, a las seis y media de la tarde aproximadamente, en la librería donde trabajo, se me acercaba un cliente para preguntarme quién era el nuevo Papa de la Iglesia católica. Consternado, le respondí que por la mañana había salido aún fumata negra por la chimenea de la capilla sixtina. No, no, me decía, insistiendo: Habemus Papam.&lt;br /&gt;No me lo podía creer. Habemus Papam. A otro quizá la noticia le habría resbalado por una mejilla, o por ambas. A mí no. Era un tema que me importaba, el de la elección de un nuevo pontífice. Soy creyente, ya lo dije otro día, y para mí era importante saber quién saldría, pero dicen que si no quieres café te darán a beber dos tazas, y eso es lo que sucedió ayer por la tarde, cuando otra clienta me dijo: Habemus Ratzinger, y yo, aún más perplejo de lo que me habían dejado anteriormente, pregunté a un jefe que pasaba por allí: ¿dicen que es Ratzinger? Y mi superior inmediato me respondió: efectivamente, Ratzinger. Yo, que no me lo creía, me puse a reír de una histeria que poco a poco se fue volviendo contagiosa a medida que la gente se enteraba del tema del día, i el mi jefe seguía insistintendo: Sí, sí, Ratzinger. Me sentía como si me acabaran de apuñalar por la espalda, a pesar de que nadie lo ha hecho nunca. Me sentía traicionado, ultrajado, abandonado por aquellos para quienes tantas cosas he hecho, por aquellos a quienes he dado tantos años de mi vida. ¡Ratzinger! ¡Por Dios! Sólo una palabra me venía a la mente, una única y angustiante palabra:&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;______________________________Panzerkardinal____________________________&lt;br /&gt;Así es como se le llama en su país natal. Ratzinger es como aquellos tanques de la segunda guerra mundial que arrasaban con todo lo que encontraban a su paso, sin preocuparse nunca de qué era aquello que les impedía avanzar. Es un hombre para quien sus ideas son las que mueven el mundo. Es un hombre ambicioso, lleno de deseo por el poder. Hace unos años escribió un documento conocido como Secretari Iesu - me parece que este era el título, disculpadme si no es así - en el que afirmaba que no hay salvación fuera de la Iglesia católica; ha cargado contra la teología de la liberación promovida por el obispo Casaldàliga, el ex-cura Leonardo Boff, el mártir Monseñor Romero i el incansable Jon Sobrino, sj., el hombre que desafió a los Estados Unidos a raíz del 11-S; abomina del preservativo, no contempla, no ya que los homosexuales sean admitidos en el si de la Iglesia, si no su existencia. Eso es lo que nos ha tocado como Papa. Como djo ayer Pere Casaldàliga en una entrevista que se le hizo: Que Dios haga más que nosotros. La otra opción, la de Carlo Maria Martini o el arquebisbe Madariaga, un jesuita i el otro salesiano, que están a favor de todo aquello que singifique modernidad, que incluso - el primero - mantienen diálogos con Umberto Eco sobre el ateísmo para acercar posiciones o bien - el segundo – escriben pocos libros porque lo importante para a ellos es la lucha contra los poderosos y la pobreza en Honduras, quedaba totalmente descartada, eso ya lo sabíamos. Quizá por eso Martini apostó con fuerza por Tettamanzi, quizá.&lt;br /&gt;Ratzinger, es, pues, un Santo Padre que no conviene, un Santo Padre que mata las aspiraciones de tantos creyentes que deseamos que todo este engranaje se mueva y se descentralice. Ratzinger, el hombre que de joven era próximo a la ideología de Hans Küng, el jesuita que fue excomunicado de las universidades católicas por negarse a valorar como positivo el nombramiento de Joan Pablo II como Papa el año 1978. EL hombre que a cuestionado la validez del Credo tal y como lo predica la Iglesia Católica. EL hombre que vio como su compañero abandonaba unos ideales de prosperidad y modernidad para conseguir lo que ahora se acaba de producir: lo han nombrado Papa. Así lo explicita Küng en sus fascinantes memorias - que cualquier día leeré, ciertamente - intituladas Libertad Conquistada.&lt;br /&gt;Ahora no nos queda otra que rezar y luchar; escribir relatos de ciencia ficción; leer libros de fantasía; enamorarnos; gozar del sexo; cambiarnos de piso - cuando Dios quiera - y dejarnos querer aunque nos cueste.&lt;br /&gt;Habemus Papam. Que Dios haga más que nosotros.&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111399732356782203?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111399732356782203/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111399732356782203' title='2 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111399732356782203'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111399732356782203'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/04/panzerkardinal.html' title='Panzerkardinal'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>2</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111391018763205863</id><published>2005-04-19T13:24:00.000+02:00</published><updated>2005-04-20T12:23:42.280+02:00</updated><title type='text'>Quan un està irritat la brevetat és un dogma/ Cuando uno está irritado la brevedad es un dogma</title><content type='html'>Succeeix que el blog no va bé. No t'actualitza nous posts i estàs fart d'esbrinar, o intentar de fer-ho, per què passa. Escrius, escrius un post que s'assembla a un petit paràgraf excrementici. Perquè estas irritat, emprenyat, fart, i tens ganes d'engegar-ho tot a rodar.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;_______________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Sucede que el blog no va bien. No te actualiza nuevos posts y estás harto de descubrir, o intentar hacerlo, por qué sucede. Escribes, escribes un post que se parece a un pequeño párrafo excrementicio. Porque esás irritado, cabreado, harto, y tienes ganas de mandarlo todo a hacer puñetas.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111391018763205863?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111391018763205863/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111391018763205863' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111391018763205863'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111391018763205863'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/04/quan-un-est-irritat-la-brevetat-s-un.html' title='Quan un està irritat la brevetat és un dogma/ Cuando uno está irritado la brevedad es un dogma'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111381832656501199</id><published>2005-04-18T11:56:00.000+02:00</published><updated>2005-04-20T12:20:18.766+02:00</updated><title type='text'>Diumenges de ritual/Domingos de ritual</title><content type='html'>Hi ha gent que es reuneix els diumenges en un temple que ha estat construït perquè puguin celebrar amb joia la vinguda de Déu a la terra en forma de Crist salvífic. Jo ho he fet durant molts anys, i quan puc encara m’hi animo. Sóc cristià, ho confesso. Diré més. Sóc catòlic. I m’enorgulleix ser-ho, a pesar dels camins tan retrògrads que sembla que va agafant l’Església. Perquè jo crec en l’Església. En aquesta no, naturalment que no, però en una Església justa, solidària, que tingui com a prioritat la denúncia de les injustícies allí on es produeixin – siguin obra seva o d’altri -, que lluiti de veres per eradicar la pobresa al tercer i quart móns. Vull una Església que s’adapti als temps que corren, que no abomini del preservatiu, que accepti l’homosexualitat, que permeti el matrimoni dels capellans, en fi... Vull una Església, perquè el que tenim ara no sé què és. De moment, em conformo amb el ritual dels diumenges, l’Església pot esperar al final del conclave.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Els diumenges, l’únic dia que tinc per descansar, marxo de casa una mica d’hora, és a dir, a una hora en la que normalment dormo: les onze del matí, i vaig cap a un bar que està situat al costat d’un mercat de llibre de vell molt popular a Barcelona. O sigui, que he substituït el ritual religiós per un altre que no sé si és religiós però que també és salvífic. Dic això perquè al bar no hi vaig sol. Normalment hi anem unes cinc persones, però a vegades en som dotze o tretze, com avui.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;El ritual és el següent: a les deu o a les onze – segons les ganes de matinar de cadascú – hom processa en solitari cap al temple dels lectors: el mercat de vell de què he parlat més amunt. Quan ja ha aconseguit una mica de lectura – normalment de gènere (Ciència ficció i Fantasia), però no sempre -, més tard el grup els individus es reuneixen i s’asseuen a prendre un refresc a un bar que hi ha molt a prop, a tocar del mercat. Si les ganes i el temps acompanya – quasi sempre -, des del bar es desfila fins a un restaurant que estigui bé de preu i on es pugui degustar menjar japonès o del Pakistan – les dues coses juntes encara no les hem aconseguit -. Algun dia els individus encara no en ténen prou i es frueix d’una bona pel·lícula o d’un te d’herbes – n’hi ha d’altra cosa? -. Algun dia com avui, o hauria de dir com ahir, que ja passen de les dotze.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Aquests diumenges de ritual van arribar a mi en un moment en què la meva vida es reduïa a la feina i a casa, jo, una persona que havia tingut tanta vida social! Però aquí no he vingut a explicar-vos la meva vida, això ho deixo per als amics, què carai! Aquí he vingut a donar les &lt;strong&gt;gràcies&lt;/strong&gt;. Curiós aquest mot. Ben poc que l’usem, i tant que hauríem de fer-ho! &lt;strong&gt;He vingut a donar gràcies, deia, a tots aquells que fan possibles els diumenges, a tots aquells que a través seu m’han fet ser més present a tot arreu&lt;/strong&gt;. He vingut a donar-los les gràcies fins i tot pels diumenges que no han estat amb mi, fins i tot quan la capacitat de convocatòria que té un d’ells – estimat &lt;em&gt;blackonion&lt;/em&gt;, qui havia de dir-nos que ens trobaríem aquí – se’n va en orris i ens trobem només dues persones – gràcies &lt;em&gt;dd&lt;/em&gt;, la teva companyia és molt grata – al bar de sempre. Gràcies doncs. I si a algú li molesta la meva sensibleria, que se’n vagi a la merda, literalment. Jo, sóc així. Un altre dia anomenaré a tots els que han fet possibles els diumenges, avui la mandra em pot i temo deixar-me algú.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;_________________________________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Hay gente que se reúne los domingos en un templo que ha sido construido para que puedan celebrar con júbilo la venida de Dios a la tierra en forma de Cristo salvífico. Yo lo he hecho durante muchos años, y cuando puedo todavía me animo. Soy cristiano, lo confieso. Diré más. Soy católico. Y me enorgullece serlo, a pesar de los caminos tan retrógrados que parece ir marcando la Iglesia. Por que yo creo en la Iglesia. En esta no, naturalmente que no, pero en una Iglesia justa, solidaria, que tenga como prioridad la denuncia de las injusticias allí donde se produzcan – sean obra suya o de otro -, que luche de veras por erradicar la pobreza en el tercero y cuarto mundos. Quiero una Iglesia que se adapte a los tiempos que corren, que no abomine del preservativo, que acepte la homosexualidad, que permita el matrimonio a los curas, en fin... Quiero una Iglesia, por que lo que tenemos ahora no sé qué es. De momento, me conformo con el ritual de los domingos, la Iglesia puede esperar al final del cónclave.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Los domingos, el único día que tengo para descansar, salgo de casa temprano, es a decir, a una hora en la que normalmente duermo: las once de la mañana, y voy hacia un bar que está situado al lado de un mercado de libro de viejo muy popular en Barcelona. O sea, que he sustituido el ritual religioso por un otro que no sé si es religioso pero que también es salvífico. Digo eso porque al bar no voy solo. Normalmente vamos unas cinc persones, pero a veces somos doce o trece, como hoy.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;El ritual es el siguiente: a eso de las diez o las once – según las ganes de madrugar de cada uno – se procesa en solitario hacia el templo de los lectores: el mercado de viejo del que he hablado más arriba. Cuando ya se ha conseguido un poco de lectura – normalmente de género (Ciencia ficción y Fantasía), pero no siempre -, más tarde los individuos se sientan a tomar un refresco en un bar que hay muy cerca, a tocar del mercado. Si las ganas y el tiempo acompañan – casi siempre -, desde el bar se desfila hasta un restaurante que esté bien de precio y donde se pueda degustar comida japonesa o del Pakistán – las dos cosas juntas aún no las hemos conseguido -. Algún día los individuos no tienen suficiente y se goza de una buena película o de un té de hierbas – ¿hay de otra cosa? -. Algún día como hoy, o debería decir como ayer, pues ya son las doce pasadas.&lt;br /&gt;Estos domingos de ritual llegaron a mí en un momento en que mi vida se reducía al trabajo y a casa, yo, ¡una persona que había tenido tanta vida social! Pero aquí no he venido a contaros mi vida, eso lo dejo para los amigos, ¡carajo! Aquí he venido a dar les &lt;strong&gt;gracias&lt;/strong&gt;. Curiosa esa palabra. La usamos muy poco, ¡y tanto que deberíamos! &lt;strong&gt;He venido a dar gracias, decía, a todos aquéllos que hacen posibles los domingos, a todos aquéllos que a través suyo me han hecho estar más presente en todas partes&lt;/strong&gt;. He venido a darles las gracias hasta por los domingos que no han estado conmigo, incluidos aquellos en los que la capacidad de convocatoria que tiene uno d ellos – querido &lt;em&gt;blackonion&lt;/em&gt;, quién lo iba a decir que nos encontraríamos aquí – se va a pique y nos encontramos solo dos personas – gracias &lt;em&gt;dd&lt;/em&gt;, tu compañía es muy grata – en el bar de siempre. Gracias pues. Y si a alguien le molesta mi sensiblería, que se vaya a la mierda, literalmente. Yo, soy así.&lt;br /&gt;Y otro día nombraré a todos los que han hecho posibles mis domingos, hoy la pereza me puede y temo olvidarme a alguien.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111381832656501199?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111381832656501199/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111381832656501199' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111381832656501199'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111381832656501199'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/04/diumenges-de-ritualdomingos-de-ritual_18.html' title='Diumenges de ritual/Domingos de ritual'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111369725542330192</id><published>2005-04-17T02:07:00.000+02:00</published><updated>2005-04-20T12:18:02.953+02:00</updated><title type='text'>Amb alcohol en comptes de sang, a les venes/ Con alcohol en vez de sangre, en las venas</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;És el que succeeix quan, en comptes de sortir fins tard, vas a casa tot i saber que hi a un sopar de germans, és a dir, que els germans de la teva mare van a casa seva per fer un sopar, i en aquest tiberi beus fins que el cos ja no pot més: mitja ampolla de vi negre, una copa de cava, tres gots de whisky... Tot això sabent que tens una intolerància a l'alcohol com una casa...&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;L'inconvenient de viure a casa els pares quan estàs acostumat a viure sol però aquest pas intermig et permet de comprar-te un pis i fugir del lloguer és només que cada vegada que els germans de la mare venen a sopar i tu hi ets t'ametrallen a preguntes i acabes bevent fins a rebentar per respondre a mijtes o com et convingui les preguntes que et formulen. I acabes com acabes, amb vi a les venes en comptes de sang, ja veus tu. I amb unes ganes boges de tirar-te tot allò que respira... Potser per això quan surto, no bec.&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;_______________________________________&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;Es lo que sucede cuando, en vez de salir hasta tarde, vas a casa a pesar de saber que hay una cena de hermanos, es decir, que los hermanos de tu madre van a su casa para celebrar una cena, y en este ágape bebes hasta que el cuerpo ya no puede más: media botella de vino tinto, una copa de cava, tres vasos de whisky... Todo eso sabiendo que tienes una intolerancia al alcohol como una casa...&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;El inconveniente de vivir en casa de tus padres cuando estás acostumbrado a vivir solo pero este paso intermedio te permite comprarte un piso de alquiler es sólo que cada vez que los hermanos de tu madre vienen a cenar y tú estás ahí te ametrallan a preguntas y acabas beviendo hasta reventar para responder a medias o como te convenga las preguntas que te formulan. Y acabas como acabs, cpn vino en las venas en vez de sangre, ya ves tú. Y von unas ganas locas de follarte todo lo que respira... Por eso cuando salgo, no bebo.&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111369725542330192?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111369725542330192/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111369725542330192' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111369725542330192'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111369725542330192'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/04/amb-alcohol-en-comptes-de-sang-les.html' title='Amb alcohol en comptes de sang, a les venes/ Con alcohol en vez de sangre, en las venas'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111365628467120278</id><published>2005-04-16T14:47:00.000+02:00</published><updated>2005-04-16T14:58:04.673+02:00</updated><title type='text'>Amb el coll a la sala de tortura/Con la garganta en la sala de tortura</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;És curiós. A vegades et sorpèn l'atzar i acabes gaduint d'una festa com mai ho havies fet en temps. Conèixes gent nova, frueixes de converses que semblen inútils però que et serveixen per recordar-te que has viscut plenament durant 32 anys. I vas passant la nit amb bona música, còmodament assegut i amb una cervesa darrere l'altra a la mà, sabent quin és el teu límit en la beguda. Gràcies a la nit i als que hi eren vaig sentir-me bé. Però ara, després de tota una lluna cridant per fer-me sentir, tinc el coll a la sala de tortura, sec i dolorit, amb ganes de descansar i relaxar-se. De tant en tant, nits com aquesta, et reconstrueixen.&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt; &lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;____________________________________________&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt; &lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;Es curioso. A veces te sorprende el azar y acabas gozando de una fiesta como no lo habías hecho en mucho tiempo. Conoces gente nueva,  disfrutas de conversaciones que parecen inútiles pero que sirven para recprdarte que has vivido plenamente durante 32 años. Y vas pasando la noche con buena búsica, comodamente sentado y con una cerveza tras otra en la mano, sabiendo cuál es tu kímite en la bebida. Gracias a la noche y a los que estaban me sentí bien. Pero ahora, tras una luna entera gritando pata hacerme oír, tengo la garganta en la sala de tortura, seca y dolorida, con ganas de descansar y relajarse. De tanto en tanto, noches como esta, te reconstruyen.&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111365628467120278?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111365628467120278/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111365628467120278' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111365628467120278'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111365628467120278'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/04/amb-el-coll-la-sala-de-torturacon-la.html' title='Amb el coll a la sala de tortura/Con la garganta en la sala de tortura'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111357008739861784</id><published>2005-04-15T14:49:00.000+02:00</published><updated>2005-04-16T14:47:33.433+02:00</updated><title type='text'>RKB.Show: el nou espai d'Àrea Metropolitana/RKB.Show: el nuevo espacio de Àrea Metropolitana</title><content type='html'>&lt;table id="HB_Mail_Container" height="100%" cellspacing="0" cellpadding="0" width="100%" border="0" unselectable="on"&gt;&lt;tbody&gt;&lt;tr height="100%" unselectable="on" width="100%"&gt;&lt;td id="HB_Focus_Element" valign="top" width="100%" background="" height="250" unselectable="off"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;Ja s'ha esdevingut un costum. Arribo, com sempre, el divendres a la ràdio cap a tres quarts de tres per gravar el conte de la setmana. No hi ha ningú. Bé, qui hi hauria de ser, que és l'Oscar, no hi és. El truco. M'agafa el telèfon després d'una eternitat esperant. Em diu: ostres, no hi ha l'Edu? - l'Edu és el company que em grava sempre que l'Oscar no hi és, és a dir, deu dies de cada quatre - Doncs no, no hi és. I me'n vaig a treballar. O sigui, que he vingut expressament per no res. A vegades és la facultat, altres un compromís, sovint un descuit, ara les pràctiques, que just les ha anat a agafar a l'hora que més em toca els collons. Diguem-ho clar. Però és un bon amic, que consti. Un despitat, una mica cagadubtes segons com, un calcasses, però algú que no canviaria per res del món. Com a mínim avui m'ha permès penjar aquest post.&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;_________________________________&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;Ha vuelto a suceder, como de costumbre. Llego, como siempre, el viernes a la radio hacia las tres menos cuarto para grabar el cuento de la semana. No hay nadie. Mejor dicho, quién tendría que estar, que es Oscar, no está. Lo llamo. Coge el teléfono tras une eternidad esperando. Me dice: Ostras, ¿No está Edu? - Edu es el compañero que me graba simpre que Oscar no está, es decir, diez días de cada cuatro - Pues no, no está. Y me voy a trabajar. O sea, que he venido expresamente para nada. A veces es la facultad, otras un compromiso, a menudo un despiste, ahora las prácticas, que las ha ido a coger justo a la hora que más me toca las pelotas. Seámos claros. Pero es un buen amigo, que conste. Un despiste, un poco dubitativo según se mire, un calzonazos, pero alguien a quien no cambiaria por nada del mundo. Por lo menos hoy me ha permitido colgar este post.&lt;/div&gt;&lt;/td&gt;&lt;/tr&gt;&lt;tr unselectable="on" hb_tag="1"&gt;&lt;td style="FONT-SIZE: 1pt" height="1" unselectable="on"&gt;&lt;div id="hotbar_promo" align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;/td&gt;&lt;/tr&gt;&lt;/tbody&gt;&lt;/table&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111357008739861784?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111357008739861784/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111357008739861784' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111357008739861784'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111357008739861784'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/04/rkbshow-el-nou-espai-drea.html' title='RKB.Show: el nou espai d&apos;Àrea Metropolitana/RKB.Show: el nuevo espacio de Àrea Metropolitana'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111347863379373868</id><published>2005-04-14T13:13:00.000+02:00</published><updated>2005-04-14T14:36:24.626+02:00</updated><title type='text'>Berlinest</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;Divendres. Dos quarts de dotze. Berlinest. Sempre em passa el mateix. Els dies anteriors a una festa tot és indecisió en mi. No és que no m’agradin les festes, però sovint m’incomoden fins al punt que al cap de mitja hora ja voldria ser fora, però aguanto allà perquè tinc companys que esperen que em comporti com ells: ballant i bevent fins a les sis de la matinada. No sé si és l’edat o què, però no tinc ganes de beure fins a la matinada – no em convé, tinc una intolerància a l’alcohol com una casa -, de ballar no en sé, amb prou feines el que fa el 70% dels homes: moure el cos de manera compulsiva, com si t’hagués passat la corrent. La tercera ocupació a què es dedica la majoria dels que acuden a una festa – lligar, caçar, magrejar, petonejar, despertar-te a mitja nit en una casa que no és la teva després d’una bona follada -, doncs què voleu que us digui, no m’atrau gens. Jo no sóc així, no puc conèixer algú en una festa i apa: cardem? No és que no hagi fet mai una cosa semblant, però un cop l’has provat i ja saps que no t’agrada, que allò no et va omplir, penses: ara haig de perdre el temps així quan el podria aprofitar provant de conquistar aquella dona que m’atrau? Que un ja té 32 anys i no està per brocs! Però m’agraden les festes, no penseu que no. El que succeeix és que mai són com me les imagino, ni tan sols la meva. A veure si l’encertem algun dia, o a veure si la Verònica m’ensenya a ballar, que ja toca.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;____________________________&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;Viernes. Once y media. Berlinest. Siempre me pasa lo mismo. Los días anteriores a una fiesta todo es indecisión en mí. No es que no me gusten las fiestas, pero a menudo me incomodan hasta el punto que al cabo de media hora ya querría estar fuera, pero aguanto allí porque tengo compañeros que esperan que me comporte como ellos: bailando y bebiendo hasta las seis de la madrugada. No sé si es la edad o qué, pero no tengo ganas de beber hasta la madrugada – no me conviene, tengo una intolerancia al alcohol como una casa -, bailar no sé, a duras penas lo que hace el 70% de los hombres: mover el cuerpo de manera compulsiva, como si te hubiera pasado la corriente. La tercera ocupación a que se dedica la mayoría de los que acuden a una fiesta – ligar, cazar, magrear, besuquear, despertar en plena noche en una casa que no es la tuya después de una buena jodienda -, pues qué queréis que os diga, no me atrae nada. Yo no soy así, no puedo conocer alguien en una fiesta y hala: ¿follamos? No es que no haya hecho nunca una cosa parecida, pero una vez lo has probado y ya sabes que no te gusta, que aquello no te llenó, piensas: ¿ahora tengo que perder el tiempo así cuando podría aprovecharlo tratando de conquistar aquella mujer que me atrae? ¡Que uno ya tiene 32 años y no está para tonterías! Pero me gustan las fiestas, no penséis que no. Lo que sucede es que nunca son como me las imagino, ni siquiera la mía. A ver si acertamos algún día, o a ver si Verónica me enseña a bailar, que ya toca.&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111347863379373868?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111347863379373868/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111347863379373868' title='3 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111347863379373868'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111347863379373868'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/04/berlinest.html' title='Berlinest'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>3</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111339635485193687</id><published>2005-04-13T14:25:00.000+02:00</published><updated>2005-04-14T14:43:56.256+02:00</updated><title type='text'>Decepció vs. Il·lusió/Decepción vs. Ilusión</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;El divendres es dóna a conèixer el &lt;em&gt;Premi Divendres Culturals Ciutat de Cerdanyola&lt;/em&gt;. No m’han trucat. O sigui que no he guanyat. Podria estar decebut, deprimit, podria pensar també que els altres eren millors. Segur que hi ha millors poetes que jo, però jo sóc un excel·lent poeta, d’això no en dubto pas. I si no he guanyat no ha estat per la mala qualitat dels versos que vaig presentar. Diu el meu amic Oscar que el títol hi ajuda. Bé, no ho ha dit mai, però quan el miro als ulls se li nota que no li agrada, que el troba carrincló, que es diu. &lt;em&gt;Mentre estimo&lt;/em&gt;, aquest és el títol del volum, i no en pot dur un altre, només faltaria!&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Així doncs, m’il·lusiona saber que encara tinc oportunitats de guanyar amb el mateix poemari en un altre lloc, i m’il·lusiona saber que estic ple de projectes literaris que, a ben segur, no us interessen, i per això no en parlo gaire, però bé, és el meu projecte i aquesta il·lusió no me la treu ningú.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;El duel decepció vs. Il·lusió, de fet, és com una lluita de titans que es produeix cada dia al cor de l’home. I jo, que sóc un home, em debato sovint perquè l’infern no se m’endugui, que sé que no ho farà, perquè l’optimisme i l’esperança tot ho venç. Però hi ha tardes en què no n’estic tan segur...&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;___________________________________&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;El viernes se da a conocer el &lt;em&gt;Premi Divendres Culturals Ciutat de Cerdanyola&lt;/em&gt;. No me han llamado. O sea que no he ganado. Podría sentirme decepcionado, deprimido, podría pensar también que los otros eran mejores. Seguro que hay mejores poetas que yo, pero yo soy un excelente poeta, no dudo de ello. Y si no he ganado no ha sido por la mala calidad de los versos que presenté. Dice mi amigo Oscar que el título ayuda. Bueno, no lo ha dicho nunca, pero cuando lo miro a los ojos se le nota que no le gusta, que lo encuentra carrinclón, que se le dice. &lt;em&gt;Mentre estimo&lt;/em&gt; (&lt;em&gt;Mientras amo&lt;/em&gt;), este es el título del volumen, y no puede llevar otro, ¡sólo faltaría!&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt; &lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;Así pues, me ilusiona saber que aún tengo oportunidades de ganar con el mismo poemario en otro lugar, y me ilusiona saber que estoy lleno de proyectos literarios que, a buen seguro, no os interesan, y por eso no hablo demasiado de ellos, pero bueno, es mi proyecto y esta ilusión no me la quita nadie.&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt; &lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;El duelo decepción vs. ilusión, de hecho, es como una lucha de titanes que se produce cada día en el corazón del hombre. Y yo, que soy hombre, me debato a menudo para que el infierno no se me lleve, que sé que no lo hará, porque el optimismo y la esperanza todo lo vence. Pero hay tardes en las que no estoy tan seguro de ello...&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111339635485193687?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111339635485193687/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111339635485193687' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111339635485193687'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111339635485193687'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/04/decepci-vs-illusidecepcin-vs-ilusin.html' title='Decepció vs. Il·lusió/Decepción vs. Ilusión'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111330898157919601</id><published>2005-04-12T14:29:00.001+02:00</published><updated>2005-04-13T11:17:53.753+02:00</updated><title type='text'></title><content type='html'>The other Kate&lt;br /&gt;&lt;a href="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/Kate%207bis1.jpg"&gt;&lt;img style="BORDER-RIGHT: #006600 1px solid; BORDER-TOP: #006600 1px solid; MARGIN: 2px; BORDER-LEFT: #006600 1px solid; BORDER-BOTTOM: #006600 1px solid" src="http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/Kate%207bis1.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size:8;"&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;_____________&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;L'altra dia, a la llibreria&lt;/span&gt; on treballo, fullejava el darrer llibre de Juan José Millás. És un llibret curiós - dic llibret perquè el seu tamany m'inclina a considerar-lo com a tal - en què es dedica comentar fotografies de manera més o menys encertada. En una d'elles hi apareix Renee Zellweger, i ell parla d'ella com d'un ésser tan perfecte que si li haguessin preguntat, abans de conèixer-la, si l'havia vista en algun lloc, ell hauria respost: la recordo del món de les idees. Tot molt platònic. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:georgia;"&gt;Doncs bé. Jo no recordo la Kate i l'Scarlett del món de les idees, però sí que idealitzo la seva bellesa fins al punt que em semblen superbes encara que se m'apareguin sense maquillar. La seva feina actoral passa, doncs, a un segon pla; el seu caràcter també. Són posseïdores d'una beutat física que em fa admirar-les, cadascuna dins les seves limitacions, com a estendards de la perfecció absoluta. Són quelcom inassolible que no té sentit fora d'aquest món material, quelcom que m'enduré amb mi quan traspassi els límits de la corporeïtat inabastable. Diguem-ho clarament: són. I pel simple fet d'existir al pla terrenal, ja em pertanyen espiritualment, malgrat només pugui gaudir-les en paper couché o al cinema.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;___________________&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;El otro día, en la librería donde trabajo, hojeaba el último libro de Juan José Millás. Es un librillo curioso - digo librillo porque su tamaño me inclina a considerarlo como tal - en el que se dedica a comentar fofografías de manera más o menos acertada. En una de ellas aparece Renee Zelweger, y él habla de ella como de un ser tan perfecto que, si le hubieran preguntado, antes de conocerla, si la había visto en alguna parte, él habría respondido: la recuerdo del mundo de las ideas. Todo muy platónico.&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;Pues bien. Yo no recuerdo a Kate y Scarlett del mundo de las ideas, pero idealizo su belleza hasta el punto que me parecen soberbias aunque se me aparezcan sin maquillar. Su trabajo actoral pasa, pues, a un segundo plano; su carácter también. Son poseedoras de una beldad física que me hace admirarlas, cada una en sus limitaciones, como estandartes de la perfección absoluta. Són algo inalcanzable que no tiene sentido fuera de este mundo material, algo que me llevaré conmigo cuando traspase los límites de la corporeidad inabarcable. Digámoslo claramente: son. Y por el simple hecho de existir en el plano terrenal, me pertenecen espiritualmente, a pesar de que sólo pueda gozarlas en papel couché o en el cine.&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111330898157919601?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111330898157919601/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111330898157919601' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111330898157919601'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111330898157919601'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/04/other-kate-renee-vivien-tm-laltra-dia.html' title=''/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111330899210728403</id><published>2005-04-12T14:29:00.000+02:00</published><updated>2005-04-12T14:29:52.106+02:00</updated><title type='text'></title><content type='html'>The other Scarlett&lt;br /&gt;&lt;a href='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/640/Scarlett%20Johanson%201.jpg'&gt;&lt;img border='0' style='border:1px solid #006600; margin:2px' src='http://photos1.blogger.com/img/210/5100/320/Scarlett%20Johanson%201.jpg'&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style='font-size: 8pt;'&gt;Renee Vivien TM&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111330899210728403?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111330899210728403/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111330899210728403' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111330899210728403'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111330899210728403'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/04/other-scarlettrenee-vivien-tm.html' title=''/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-12074334.post-111316716331344595</id><published>2005-04-11T08:05:00.000+02:00</published><updated>2005-04-14T14:47:45.516+02:00</updated><title type='text'>Una nova aurora.../Una nueva aurora...</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;Cada minut és una nova aurora en què conjurem el temps perquè ens obeeixi. A voltes no recordem què hi feiem allà on érem, sovint som en un lloc sense veure els nous sols que sorgeixen per a desvetllar-nos. Ens estimem a cada segon que passa, fins i tot en la borratxera més estúpida. Ens odiem, com si tot el que hem aportat a la creació no fos més que un error perpetu, i brindem perquè els déus se'ns enduguin. Si és que existeixen aquests déus. Més endavant provaré de definir-me, de parlar de coses trivials, d'amagar aquest odi que em repugna, aquest amor de què sóc fet que tant m'agrada. Fa anys escrivia: "Sóc d'amor". I era cert, com era certa l'afirmació quan &lt;strong&gt;Ramón Llull&lt;/strong&gt; la va posar al &lt;em&gt;Llibre d'amic e amat&lt;/em&gt;&lt;strong&gt;. &lt;/strong&gt;Potser d'aquí un temps escriuré una altra cosa. Qui ho sap? De moment, aquí ho teniu.&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;em&gt;&lt;strong&gt;Com en un desert sense temps&lt;/strong&gt;, la desraó em conjura...&lt;/em&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;em&gt;&lt;/em&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;em&gt;Benvinguts al Blog de Renee Vivien&lt;/em&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;em&gt;&lt;/em&gt;&lt;/div&gt;&lt;p align="justify"&gt;__________________________________________________________&lt;/p&gt;&lt;div align="justify"&gt;Cada minuto es una nueva aurora en la que conjuramos el tiempo para que nos obedezca. A veces no recordamos qué hacíamos allí dónde estábamos, a menudo nos hallamos en un sitio sin ver los nuevos soles que surgen para desvelarnos. Nos queremos a cada segundo que pasa, hasta en la borrachera más estúpida. Nos odiamos, como si todo lo que hemos aportado a la creación no fuera más que un error perpetuo, y brindamos para que los dioses se nos lleven. Si es que estos dioses existen. Más adelante intentaré definirme, hablar de trivialidades, esconder este odio que me repugna, este amor del que estoy hecho que tanto me gusta. Hace años escribía: "Soy de amor". I era cierto, como era cierta la afirmación cuando &lt;strong&gt;Ramón Llull&lt;/strong&gt; la puso en su &lt;em&gt;Llibre d'amic e amat&lt;/em&gt;. Quizá dentro de un tiempo escriba otra cosa. ¿Quién sabe? De momento, ahí lo tenéis.&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;em&gt;&lt;strong&gt;Como en un desierto sin tiempo&lt;/strong&gt;, la sinrazón me conjura...&lt;/em&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;em&gt;&lt;/em&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;em&gt;Bienvenidos al Blog de Renee Vivien&lt;/em&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/12074334-111316716331344595?l=reneevivien.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://reneevivien.blogspot.com/feeds/111316716331344595/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=12074334&amp;postID=111316716331344595' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111316716331344595'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/12074334/posts/default/111316716331344595'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://reneevivien.blogspot.com/2005/04/una-nova-aurorauna-nueva-aurora.html' title='Una nova aurora.../Una nueva aurora...'/><author><name>Renee Vivien</name><uri>http://www.blogger.com/profile/15352589622122750958</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='25' height='32' src='http://1.bp.blogspot.com/_WigNJgNGDig/SOeOmVfS8kI/AAAAAAAAABA/qlEDw8a7iRo/S220/thumb.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry></feed>
