dimecres, de novembre 26, 2008

L’obsessió de Schopenhauer/La obsesión de Schopenhauer

"[…] se toma en cuenta, principalmente, una linda nariz; una nariz corta y respingada lo arruina todo. Una pequeña curva de la nariz, hacia abajo o hacia arriba, ha decidido, y con razón, la felicidad en la vida de innumerables muchachas […]"
El arte de tratar a las mujeres

Arthur Schopenhauer


Em semba que el tema d'avui al blog no és nou. El que ha estat una novetat ha sigut llegir aquest panflet de Schopenhauer que s'engloba dins del que jo anomeno la sèrie l'art de… - l'art de tenir raó, l'art de la persuasió, etc. – i que no és res més que un tractat clàssic de missogínia. Descobrir que un home que al segle XIX manifestava obertament sentir-se superior a "les femelles", com ell anomenava les dones, comparteix amb mi el gust per un nas adequat, és gratificant. Un nas bell, ni arromangat, ni massa llarg, que no sigui gros ni camús, i sobretot un nas que no tingui aquesta part òssia que sobressurt com un espadat i fa que se'l titlli d'aguilenc, i que tampoc sigui grec, que les estàtues ja estan bé on són, és el cim de la plenitud. La plenitud que dóna l'èxtasi de la bellesa en la seva màxima esplendor.

Sóc un enamorat dels nassos femenins, ho confesso, i com ja vaig dir fa temps aquesta obsessió neix amb la lectura d'Astèrix i Cleopatra, on la major part de personatges manifesten obertament l'admiracio que senten pel nas de la reina egípcia. Amb els anys, la obsessió s'ha convertit en fetitxisme, i així com hi ha persones que noten com els puja la líbido en veure unes bones sabates de tacó, jo m'excito oníricament en fixar-me en els nassos de les dones que m'atrauen.El primer que miro d'una dona és, doncs, el seu nas. Hi ha homes que diuen els ulls, el rostre, el cos… menteixen. Un home acostuma a valorar una dona físicament pels pits i el cul, i després ja es fixarà en la resta. Exclamar: Has vist quin culet? En veure una dona apetitosa, és habitual en una conversa masculina. Jo ho faig, però invariablement més tard o més d'hora hauré d'estudiar el nas de la propietària d'aquell cul esplendorós.


Em vaig enamorar de la meva dona pel seu nas, petit i bufó, proporcionat al rostre, enmig d'unes galtes tacades aquí i allí de gracioses pigues marronoses. Totes les dones o nenes – quan jo també era un nen – per qui m'he sentit atret en algun moment de la meva vida, algunes de les quals han estat amigues meves abans o després d'enamorar-me'n, tenien un nas atractiu, o si més no que s'adeia amb la seva personalitat. El de la Goretti era petit i rodó – almenys quan era una nena, fa anys que no sé res d'ella -, el de la Lali arromangat com el de la Cleoptra de l'Astèrix, el de la Montse era gros, un xic desproporcionat, amb un os al mig que el feia adient a a seva personalitat tímida i fugissera, el de la Tere era minúscul però no camús, i potser perquè no vaig atrevir-me a dir-li mai no va saber el que sentia per ella en la meva jovetut incipient. La Georgina era diferent, amb un nas poc adient al rostre que no feia sinó donar-li un aspecte d'assimetria, com si la natura hagués fet expressament de no col·locar-lo al bellmig de la seva cara, però no obstant això aquells dies em semblava la noia més bella del món. I de la Mabel, què dir-ne? Un nas adecuat al rostre que quedava ressaltat per to de pell fosc que tenia aquella dona extraordinària. M'he deixat pel final el nas de l'Ana, una extremenya que destacava per tenir-lo tenyit de pigues encantadores i que m'ha donat molt sempre que ho he necessitat.

De vegades, com avui, vaig per un carrer qualsevol fixant-me en les "femelles" que em creuo i, invariablement, en el nas que mostren amb més o menys fortuna. Potser més aviat hauria de fixar-me en el meu, que és una mica gros, tot i que no li he tingut mai gaire apreci, però sé que el que em mou no és un estudi dels nassos que m'envolten dia rere dia, sinó la curiositat d'imaginar com són les portadores d'aquests apèndix que em sedueixen.



__________________________________________________________



"[…] se toma en cuenta, principalmente, una linda nariz; una nariz corta y respingada lo arruina todo. Una pequeña curva de la nariz, hacia abajo o hacia arriba, ha decidido, y con razón, la felicidad en la vida de innumerables muchachas […]"

El arte de tratar a las mujeres
Arthur Schopenhauer

Me parece que el tema de hoy en el blog no es nuevo. Lo que ha sido una novedad ha sido leer este panfleto de Schopenhauer que se engloba en lo que yo llamo la serie el arte de… - el arte de tener razón, el arte de la persuasión, etc. – y que no es nada más que un tratado clásico de misogínia. Descubrir que un hombre que en el siglo XIX manifestaba abiertamente sentirse superior a "las hembras", como él llamaba a las mujeres, comparte conmigo el gusto por una nariz adequada, es gratificante. Una nariz bella, ni respingona, ni demasiado larga, que no sea gorda ni chata, y sobre todo una nariz que no tenga ésa parte ósea que sobresale como un acantilado y hace que se la tilde de aguileña, y que tampoco sea griega, que las estátuas ya están bien donde están, es la cumbre de la plenitud. La plenitud que da el éxtasis de la belleza en su máximo esplendor.


Soy un enamorado de las narices femeninas, lo confieso, y como ya dije hace tiempo esta obsessión nace de la lectura de Astérix y Cleopatra, donde la mayor parte de personajes manifiestan abiertamente la admiración que sienten por la nariz de la reina egípcia. Con los años, la obsesión se ha convertido en fetichismo, y así como hay personas que sienten como les sube la líbido al ver unos buenos zapatos de tacón, yo me excito oníricamente al fijarme en las narices de las mujeres que me atraen. Lo primero que miro de una mujer es, pues, su nariz. Hay hombres que dicen los ojos, el rostro, el cuerpo… mienten. Un hombre acostumbra a valorar una mujer físicamente por los pechos y el culo, y después ya se fijará en el resto. Exclamar: ¿Has visto qué culito? Al ver una mujer apetecible, es habitual en una conversación masculina. Yo lo hago, pero invariablemente más tarde o más temprano tendré que estudiar la nariz de la propietaria de aquel culo esplendoroso.


Me enamoré de mi mujer por su nariz, pequeña i cuca, proporcionada al rostro, situada en medio de unas mejillas manchadas aquí y allí de graciosas pecas marronáceas. Todas las mujeres o niñas – cuando yo también era un niño – por las que me he sentido atraído en algún momento de mi vida, algunas de les cuales han sido amigas mías antes o después de enamorarme de ellas, tenían una nariz atractiva, ocuando menos que se avenía con su personalidad. La de Goretti era pequeña y redonda – al menos cuando era una niña, hace años que no sé nada de ella -, la de la Lali, respingona com la de la Cleoptra de Astérix, la de Montse era grande, un poco desproporcionada, con un hueso en medio que la hacía adecuada a su personalidad tímida y huidiza, la de Tere era minúscula pero no chata, y quizá por que no me atreví a decirle nunca no supo lo que sentía por ella en mi juventud incipiente. Georgina era distinta, con una nariz poco adecuada al rostro que no hacía si no darle un aspecto de asimetría, como si la naturaleza hubiese decidio expresamente no colocarlo en el centro de su cara, pero no obstante en aquellos días me parecía la muchacha más bella del mundo. Y de Mabel, ¿qué decir? Una nariz adecuada al rostro que quedaba resaltada por un tono de piel oscura que tenía aquella mujer extraordinaria. Me he dejado para el final la nariz de Ana, una extremeña que destacaba por tenerla teñida de pecas encantadoras y que me ha dado mucho siempre que lo he necessitado.


A veces, como hoy, voy por una calle cualquiera fijándome en las "hembras" que me cruzo y, invariablemente, en la nariz que muestran con más o menos fortuna. Quizá debería fijarme en la mía, que es un poco grande, a pesar de no haberla apreciado mucho, pero sé que lo que me mueve no es un estudio de las narices que me rodean día tras día, si no más bien la curiosidad de imaginar cómo serán las portadoras de éstos apéndices que me seducen.

divendres, de novembre 21, 2008

Deeply, into the fire



El dia abans acostumo a posar-me cd's sense parar i no deixo de parlar a tothom d'ell. És com si no existís ningú més al món, com si la meva fe depengués de veure'l. Si no hi vaig, si no puc ser al seu davant corejant els himnes que va escriure només per a mi, aquells que em xiuxiueja a cau d'orella tot i ser a metres de distància, tot i saber que no em mira directament, que no em veu, no sé què faria; alguna bestiesa com comprar-me totes les temporades d'Urgencias que no tinc o gastar 100 € a la Primitiva. Fins ara, però, sempre que ha vingut a Barcelona he procurat ser-hi. L'any 87 no ho vaig aconseguir perquè era massa jove i el pare no m'hi va deixar anar, però el 92 sí, encara que els seus àngels de la guarda no l'acompanyaven aquell cop. Vaig tornar a ser-hi el 99, el 2003, el 2005, el 2006 i ara no fa massa, el 2008. Podria dir que l'any més important per a mi va ser el 92, el de la descoberta d'un nou ídol, però en realitat no vaig acabar d'entendre el Bruce fins al 2006, durant la gira de The Seeger Sessions Band. Ah, que no ho havíeu entès? No, no estava parlant de cap Déu, ni de cap Crist redemptor, estava parlant de Bruce Springsteen, o no heu vist la foto?




Si no heu presenciat mai un concert del Bruce no m'entendreu, però si ho heu fet…aleshores sabreu exactament de què estic parlant. Entendre Bruce no és només comprendre les seves cançons, saber què diuen, gaudir de la perfecta simbiosi de lletra i música, és veure l'essència de tot allò que t'envolta, saber què esperes de la teva vida. De primer descobreixes la seva música, després la seva faceta artística, després el seu missatge, els seus concerts, i per fi la seva veu et connecta a la realitat i et fa veure les coses des d'una altra perspectiva. La meva perspectiva es diu Pilar, té 31 anys i comparteix la meva vida amb mi des de fa tres anys i escaig.




El que vull dir és que els concerts de Bruce van ser diferents a partir del 2006 perquè ella ha començat a acompanyar-m'hi. Aquest concert, precisament, va tenir quelcom d'especial. Bruce venia en un format diferent, sense l'E Street Band però no sol, i emulant Pete Seeger, amb molta marxa va oferir-nos una barreja de folk i jazz de Nova Orleans capaç de fer aixecar els morts i posar-los a ballar. La Pilar tenia moltes ganes d'anar-hi perquè la música del We shall overcome li arribava més que qualsevol altra. Ella és una amant del jazz clàssic, sobretot d'Ella Fitzgerald, balladora de Lindy hoop i swinger de cap a peus, i el concert la va captivar. Des del seu inici, amb el ritme festiu de John Henry, va caure als peus del Bruce i la seva banda, que fins es van atrevir a oferir-nos un solo de tuba. El deliri ens va envair amb Pay me my money down, que ens va fer aixecar de la cadira, i la Pilar cantava la tornada de la cançó enfervorida, esperant que allò no acabés mai. Bruce captiva. La seva força en directe sorpèn fins i tot els detractors més acèrrims, i la Pilar va deixar-se soprendre fins a la sortida del concert, sense deixar de comentar els moments més excitants durant tot el viatge de retorn.




El 2008 ha estat diferent. "La E street band ha tornat!" vam dir amb la meva amiga Ainhoa, i la Pilar em va acompanyar també aquest cop. Es va afegir a nosaltres l'Oscar, que la data del concert ja no era parella de la meva amiga i que, digui el que digui, no ha estat mai fn de Bruce. Ara, que la Pilar tampoc n'ha estat mai fan. Cada dia que passa, però, li agrada més. Sovint li poso cançons d'ell, ara Junglealnd¸ara Ramrod, ara Fire, ara Rosalita, i això serveix perquè en acabar el concert em digui que algunes cançons li sonaven molt.




En Bruce té una energia inesgotable. Amb cinquanta nou anys és capaç de creuar un escenari lliscant de genolls, i ja m'agradaria veure'm a mi, de 35, lliscant de genolls d'una banda a l'altra de la tarima, cascat com estic. Ell va fer això i més. Va oferir-nos el millor concert de tots els que he gaudit gràcies a ell, un concert del qual recordo especialment Jungleland.


Tots els que parlen d'aquest concert acaben fent referència a Jungleland. Per què? És una canço lenta, un himne a ritme de balada que Bruce va escriure per al mític Born to run. A priori no sembla que hagi d'enfervorir la massa com ho va fer, però Jungleland te una música poderosa, un inici espectacular, un solo de saxo a càrrec de Clarence Clemons
que treu l'alè, un piano que va ser una llàstima que no pogués tocar el recentment traspassat Danny Federici, encara que Giordano no va desmerèixer al costat de la banda. Té també la cançó una lletra magnífica, un retrat precís del que vol dir intentar nedar en una terra salvatge:


"And in the quick of the night they reach for their moment/And try to make an honest stand but they wind up wounded, not even dead/ Tonight in Jungleland"




Bruce Springsteen juga una altra lliga musical, la de l'olimp del rock'n roll, la d'Eagles, The Beatles, Chuck Berry, The Band... Ua lliga en la que un dilluns t'aixeques i fas una cosa com The factory, per recordar-me com els meus avis s'aixecaven cada dia a trenc d'alba per anar a treballar a Can Rius o al Poblenou a pintar estanteries metàl·liques, te'n vas a dormir i reses amb Sad eyes, una cançó que em recorda que jo també em puc posar tendre fins al punt de cantar la primera bestiesa que em passi pel cap, i et lleves l'endemà al matí havent somiat Thunder Road i dient-li a la teva dona allò de I'll work for your love.




No va tocar aquestes cançons al concert, i Sad eyes no cal que la toqui, me la guardo per sentir-la a casa de tant en tant, però el concert ha estat el millor o segon millor de tots els que he vist – el del 2003 també va ser bestial -. I gràcies sobretot a No surrender i Jungleland.


A la Pilar li va costar entrar-hi, poster perquè quan li poso Bruce a casa li molesta haver-se de fixar en les lletres, haver de fer quelcom més que deixar que soni la música per copsar-ne tot el sentit. No l'allissonis la Pilar, que rebràs.


Va reconeixer que la comunió entre Bruce i la resta de fans que érem al concert no sabia que pogués donar-se entre un cantant i els seus seguidors, però Bruce és així. Et condueix cada cop més endins d'un foc que no et crema la pell, sinó les entranyes, un foc viu que mai esdevé brasa, perquè cada cop que penses en el teu admirat cantant, cada cop que l'escoltes, guspireja mes fort que abans. I et vas endinsant pregonament dins les flames eternes de les seves cançons, deixant que et cremi el seu missatge messiànic.



__________________________________________________________



El día antes acostumbro a ponerme cd's sin parar y no dejo de hablar a todo el mundo de él. Es como si no existiera nadie más en el mundo, com si mi fe dependiera de verlo. Si no voy, si no puedo ponerme ante él coreando los himnos que escribió sólo para mí, aquéllos que me susurra al oído a pesar de encontrarse a metros de distancia, a pesar de saber que no me mira directamente, que no me ve, no sé qué haría; alguna tontería como comprarme todas las temporadas de Urgencias que no tengo o gastar 100 € en la Primitiva. A fecha de hoy, no obstate, siempre que ha venido a Barcelona he procurado estar ahí. El año 87 no lo conseguí porque era demasiado joven y mi padre no me dejó ir, pero en el 92 sí, aunque sus ángeles de la guarda no le acompañaban aquélla vez. Volví a verlo el 99, el 2003, el 2005, el 2006 y no hace mucho, el 2008. Podría decir que el año más importante para mí fue el 92, el del descubrimiento de un nuevo ídolo, pero en realidad terminé de entender a Bruce hasta el 2006, durante la gira de The Seeger Sessions Band. Ah, que no lo habíais entendido? No, no estaba hablando de ningún Dios, ni siquiera de un Cristo redentor, estaba hablando de Bruce Springsteen, ¿o no habéis visto la foto?




Si no habéis presenciado nunca un concierto de Bruce no me entenderéis, pero si lo habéis hecho…entonces sabréis exactamente de qué estoy hablando. Entender a Bruce no es sólo comprender sus canciones, saber qué dicen, gozar de la perfecta simbiosis entre letra y música, es ver la esencia de todo lo que te rodea, saber qué esperas de tu vida. Primero descubres su música, después su faceta artística, después su mensaje, sus conciertos, y por fin su voz te conecta a la realidad y te hace ver las cosas desde otra perspectiva. Mi perspectiva se llama Pilar, tiene 31 años y comparte mi vida amb conmigo desde hace tres años y pico.




Lo que quiero decir es que los conciertos de Bruce fueron diferentes a partir de 2006 por que ella ha empezado a acompañarme. Este concierto, precisamente, tuvo algo de especial. Bruce venía en un formato diferente, sin la E Street Band pero no solo, y emulando Pete Seeger, con mucha marcha nos ofreció una mezcla de folk y jazz de Nueva Orleans capaz de levantar a los muertos y ponerlos a bailar. Pilar tenía muchas ganas de ir porque la música de We shall overcome le llegaba más que qualquier otra. Ella es una amante del jazz clásico, sobre todo de Ella Fitzgerald, bailadora de Lindy hoop y swinger de la cabeza a los pies, y el concierto la cautivó. Desde su inicio, con el ritmo festivo de John Henry, se rindió a los pies de Bruce y su banda, que hasta se atrevieron a ofrecernos un solo de tuba. El delirio nos invadió con Pay me my money down, que nos hizo levantar de la silla, y Pilar cantaba el estribillo de la canción enfervorizada, esperando que aquello no terminara nunca. Bruce cautiva. Su fuerza en directo sorprende incluso a sus detractores más acérrimos, y Pilar se dejó soprender hasta la salida del concierto, sin dejar de comentar los momentos más excitantes durante todo el viaje de regreso.




2008 ha sido distinto. "¡La E street band ha vuelto!" dijimos con mi amiga Ainhoa, y Pilar me acompañó también esta vez. Se apuntó con nosotros Oscar, que en la fecha del concierto ya no era pareja de mi amiga y que, diga lo que diga, no ha sido nunca fan de Bruce. Aunque Pilar tampoco ha sido nunca fan. Cada día que pasa, no obstnte, le agrada más. A menudo le pongo canciones suyas: Junglealnd¸ Ramrod, Fire, Rosalita, y eso sirve para que al acabar el conicerto me diga que algunas canciones le sonaban mucho.




Bruce tiene una energía inagotable. Con cincuenta y nueve años es capaz de cruzar un escenario deslizándose con las rodillas, y ya me gustaría verme a mí, de 35, deslizándome con las rodillas de un lado a otro de la tarima, cascado como estoy. Él hizo eso y más. Nos ofreció el mejor concierto de todos los que he gozado gracias a él, un concierto del que recuerdo especialmente Jungleland.


Todos los que hablan de éste conicerto acaban hacinedo referencia a Jungleland. ¿Por qué? Es una canción lenta, un himno a ritmo de balada que Bruce escribió para el mítico Born to run. A priori no parece que tenga que enfervorecer a la masa como lo hizo, pero Jungleland tiene una música poderosa, un inicio espectacular, un solo de saxo a cargo de Clarence Clemons
que quita el hipo, un piano que fue una lástima que no pudiera tocar el recientmente traspasado Danny Federici, aunque Giordano no desmereció al lado de la banda. Tiene también la canción una letra magnífica, un retrato preciso de lo que significa intentar nadar en una tierra salvaje:


"And in the quick of the night they reach for their moment/And try to make an honest stand but they wind up wounded, not even dead/ Tonight in Jungleland"




Bruce Springsteen juega otra liga musical, la del olimpo del rock'n roll, la de los Eagles, The Beatles, Chuck Berry, The Band... Ua liga en la que un lunes te levantas y compones algo como The factory, para recordarme como mis abuelos se levantaban cada día al alba para ir a trabajar a Can Rius o al Poblenou a pintar estanterías metálicas, te vas a dormir y rezas con Sad eyes, una canción que me recuerda que yo también me puedo poner tierno y liarme a cantar la primera burrada que me pase por la cabeza, y te levantas a la mañana siguiente habiendo soñado Thunder Road y diciéndole a tu mujer aquello de I'll work for your love.




No tocó estas canciones en el concierto, y Sad eyes no es necesario que la toque, me la guardo para escucharla en casa de vez en vez, pero el concierto ha sido el mejor o segundo mejor de todos los que he visto – el del 2003 también fue bestial -. Y gracias sobre todo a No surrender y Jungleland.


A Pilar le costó meterse en él, quizá por que cuando le pongo Bruce en casa le molesta tenerse que fijar en las letras, tener que hacer algo más que dejar que suene la música para captar todo el sentido. No la alecciones a Pilar, que recibirás. Reconoció que la comunión entre Bruce y el resto de fans que nos encontrábamos en el concierto no sabía que pudiera darse entre un cantante y sus seguidores, pero Bruce es así. Te conduce cada vez más dentro de un fuego que no te quema la piel, si no las entrañas, un fuego vivo que nunca se convierte en brasa, porque cada vez que piensas tu admirado cantante, cada vez que esccuchas, crepita más fuerte que ante. Y te vas adentrando profundamente hasta la llama eterna de sus canciones, dejando que te queme su mensaje mesiánico.