Totes les dones es diuen Pilar/Todas las mujeres se llaman Pilar

Aquest blog és una mica com la meva vida, caòtic, a vegades intermitent. Sobretot quan et canvies de pis, que és el que m'ha passat a mi, per això no actualitzava, però ara tinc temps. Tinc temps per explicar-vos que hi ha menys caos en mi, potser perquè sé que hi ha algú al meu costat que m'estima. És per això que a dia d'avui les dones ja no es diuen Karina, ni Ana, ni Verònica, ni Mònica, ni Mabel, es diuen Pilar. Sí, segueixo tenint molt bones amigues a les quals no abandonaria mai de la vida, però, us fa res dir-vos Pilar, a partir d'ara? Molts potser pensin que m'he tornat boig, conco, carrincló, romàntic empedernit, o potser tot alhora - bé, això de conco ja no, encara que segueixi desesperat, obviament -. I tindran raó . Però aquesta vegada, ho sé, és la definitiva. L'amor és com els gelats: trobes el gust que t'agrada i cada cop que demanes aquesta deliciosa menja sempre vols que tingui el mateix gust, que en el meu cas és el de formatge manxec amb trossets de móra - que difícil de trobar que és! -. Doncs aquesta, resumint és la meva vida des del 16 de juny: 23 de juny a casa dels meus pares, amb la Karina i la Pilar - sí, aquesta Pilar, però aleshores només erem amics i no teníem ganes d'altra cosa -, trasllat a Manresa, on visc ara, però no des d'on escric ara, començo a sortir amb la Pilar, descobreixo que és la dona de la meva vida, me'n vaig de vacances, quedo amb els amics i amb els exciberdarkians, alguns dels quals si no son amics s'hi assemblen força, i ja sabeu qui sóu. També m'he acabat d'instal·lar al pis, però no del tot, que la cosa va per llarg, i he descobert un lloc amb internet així que si puc seguiré escrivint sobre el que em vingui de gust, sempre i quant formi part de la meva vida.

Records a les meves Pilars, sobretot a la sevillana del meu cor, que fa temps que no parlem.

I els homes, com us dieu? Pregunteu-li a ella, per què jo encara no tinc resposta.

_________________________________________________________________

Este blog es un poco como mi vida, caótico, a veces intermitente. Sobre todo cuando te cambias de piso, que es lo que me ha pasado a mí, por eso no actualizaba, pero ahora tengo tiempo. Tengo tiempo para contaros que hay menos caos en mí, quizá por que sé que hay alguien a mi lado que me quiere. Es por eso que a día de hoy las mujeres ya no se llaman Karina, ni Ana, ni Verónica, ni Mónica, ni Mabel, se llaman Pilar. Sí, sigo teniendo muy buenas amigas a les que no abandonaría nunca en la vida, pero, os importaría llamaros Pilar, desde ahora? Muchos quizá piensen que me he vuelto loco, solterón desesperado, carrinclón, romántico empedernido, o quizá todo a la vez - bueno, lo de solterón ya no, aunque siga desesperado, por supuesto -. Y tendrán razón. Pero esta vez, lo sé, es la definitiva. El amor es como los helados: encuentras el gusto que te gusta y cada vez que pides este delicioso manjar siempre quieres que tenga el mismo gusto, que en mi caso es el de queso manchego con trocitos de frambuesa - ¡qué difícil de encontrar es! -. Pues esta, resumiendo es mi vida des de el 16 de junio: 23 de junio en casa de mis padres, con Karina y Pilar - sí, ésta Pilar, pero entonces sólo éramos amigos y no teníamos ganas de otra cosa -, traslado a Manresa, donde vivo ahora, pero no des de donde escribo ahora, empiezo a salir con Pilar, descubro que es la mujer de mi vida, me voy de vacaciones, quedo con los amigos y con los exciberdarkianos, algunos de los cuales si no son amigos se les perecen bastante, y ya sabéis quienes sois. También he terminado de instalarme en el piso, pero no del todo, que la cosa va para largo, y he descubierto un sitio con internet así que si puedo seguiré escribiendo sobre lo que me venga en gana, siempre que forme parte de mi vida.

Recuerdos a mis Pilares, sobre todo a la sevillana de mi corazón, que hace tiempo que no hablamos.
¿Y los hombres, cómo llamáis? Preguntadle a ella, por que yo aún no tengo respuesta.