
Pues eso, que una
Hi va haver un temps en què tenia catorze anys, m’agradava molt la música i comprava tot allò que em cridava l’atenció. Una tarda qualsevol passejava amb el meu avi Pepe – el pare del meu pare, que ja fa temps que no és entre nosaltres – i no recordo ben bé per què vam entrar al Tall Britànic. Els discos, en aquell temps, es trobaven a la planta baixa del conegut centre de la Plaça Catalunya. L’avi se sentia generós i a mi no dm va costar gens decidir-me, i vaig acabar arribant a casa amb una casset d’un grup per a mi desconegut fins llavors. Només hi havia quatre cançons, una d’elles la sublim Remember Tomorrow. Maiden Japan em va acompanyar setmanalment durant un any sencer, i és curiós, perquè en aquest disc encara canta Paul Di’Anno, però jo aleshores no sabia res d’Iron Maiden i l’únic que realment em sorprenia era no haver-los descobert abans.
Passat aquell any, per nadal, algú em va regalar a l’amic invisible que feiem a l’escola un poster del disc Piece of mind. Ara no sé qui va encertar tant bé el regal, però em sembla recordar vagament que va ser el Marc Espar, un bon amic d’aquella època, encra que no dels més íntims. No només va ser un encert, sinó que va propiciar la cerca, quan vaig aconseguir una mica de diners, d’un nou album de la banda per disfrutar tant com aquell EP. I va arribar, a l’abril o maig del 88, el Seventh son of a seventh son, per a mi, juntament amb el Fear of the dark, els dos millors àlbums de la música heavy que s’han fet mai.
No sé si entenc gaire de heavy. Abans n’escoltava força: Iron Maiden, Twisted Sister, AC/DC¸ Kiss, Megadeth, Ozzy Osbourne, Saxxon… Tenia un cosí, el Javi, que era un fidel seguidor del heavy, i em va anar introduint, sense saber-ho, en un món tant ampli i desconegut per mi que cada descoberta que hi feia era una sorpresa gratificant, única. El nucli de tot el que hi vaig descobrir va seguir essent, però, aquella Dama de ferro que va fer que m’apassionés per moltes coses que abans potser no m’interessaven.
Sempre he estat un pèssim estudiant, i no vaig millorar realment fins que no vaig anar a la universitat, on realment les matèries que m’oferien se m’apareixien apassionants, i no obstant això des dels catorze anys la història em va ancandilar fins a límits insospitats, cosa que no vol dir que comencés a treure bona nota en aquesta assignatura. El que m’explicaven a l’escola no m’interessava gens. El que m’explicava des del seu nom fins a les cançons dels seus discos l’estimada Dama de ferro em captivava d’allò més, i fou així com vaig tornar-me mico per poder entendre el que deien les seves cançons, ja que a l’escola estudiavem francès i per a mi l’anglès s’assemblava al “xino”.
Can I play with madness - the prophet stared at his crystal ball
Can I play with madness - there's no vision there at all
Can I play with madness - the prophet looked and he laughed at me
Can I play with madness - he said you're blind too blind to see
Jo també volia jugar amb la bogeria: sempre m’he sentit com un nen. M’agrada dir bestieses de tant en tant, tenir un comportament absurd, saber que Gianni Rodari tenia raó quan deia que la fantasia no hauria de marxar de la ment de les persones adultes, dur la contrària a C. S. Lewis i demostrar-li que un adult també pot admirar la fantasia en tota la seva plenitud, sense més pretensió que l’alliberament del gaudi.
Iron Maiden eren alhesores per mi una genialitat, com Bruce Springsteen o Witney Houston – quins estils més diferents convivien en mi! -, i les seves lletres em transportaven cap a llocs imaginaris plens de decapitacions i màgia negra. Sempre he estat un ecriptor, mal que em pesi, una mica pessimista, i en aquells temps fins i tot el cine desitjva que acabés malament. Per això m’agradava aquest grup que m’incitava a llegir la Bíblia amb més fervor tot i que vaig trigar encara un any a descobrir-me com a creient. Mireu sinó Moonchild, amb la prostituta escarlata com a símbol de la gratitud humana. Haurien compost la canço emmirallats en Hawthorne?
Arthur Schopenhauer
Em semba que el tema d'avui al blog no és nou. El que ha estat una novetat ha sigut llegir aquest panflet de Schopenhauer que s'engloba dins del que jo anomeno la sèrie l'art de… - l'art de tenir raó, l'art de la persuasió, etc. – i que no és res més que un tractat clàssic de missogínia. Descobrir que un home que al segle XIX manifestava obertament sentir-se superior a "les femelles", com ell anomenava les dones, comparteix amb mi el gust per un nas adequat, és gratificant. Un nas bell, ni arromangat, ni massa llarg, que no sigui gros ni camús, i sobretot un nas que no tingui aquesta part òssia que sobressurt com un espadat i fa que se'l titlli d'aguilenc, i que tampoc sigui grec, que les estàtues ja estan bé on són, és el cim de la plenitud. La plenitud que dóna l'èxtasi de la bellesa en la seva màxima esplendor.
Sóc un enamorat dels nassos femenins, ho confesso, i com ja vaig dir fa temps aquesta obsessió neix amb la lectura d'Astèrix i Cleopatra, on la major part de personatges manifesten obertament l'admiracio que senten pel nas de la reina egípcia. Amb els anys, la obsessió s'ha convertit en fetitxisme, i així com hi ha persones que noten com els puja la líbido en veure unes bones sabates de tacó, jo m'excito oníricament en fixar-me en els nassos de les dones que m'atrauen.El primer que miro d'una dona és, doncs, el seu nas. Hi ha homes que diuen els ulls, el rostre, el cos… menteixen. Un home acostuma a valorar una dona físicament pels pits i el cul, i després ja es fixarà en la resta. Exclamar: Has vist quin culet? En veure una dona apetitosa, és habitual en una conversa masculina. Jo ho faig, però invariablement més tard o més d'hora hauré d'estudiar el nas de la propietària d'aquell cul esplendorós.
Em vaig enamorar de la meva dona pel seu nas, petit i bufó, proporcionat al rostre, enmig d'unes galtes tacades aquí i allí de gracioses pigues marronoses. Totes les dones o nenes – quan jo també era un nen – per qui m'he sentit atret en algun moment de la meva vida, algunes de les quals han estat amigues meves abans o després d'enamorar-me'n, tenien un nas atractiu, o si més no que s'adeia amb la seva personalitat. El de la Goretti era petit i rodó – almenys quan era una nena, fa anys que no sé res d'ella -, el de la Lali arromangat com el de la Cleoptra de l'Astèrix, el de la Montse era gros, un xic desproporcionat, amb un os al mig que el feia adient a a seva personalitat tímida i fugissera, el de la Tere era minúscul però no camús, i potser perquè no vaig atrevir-me a dir-li mai no va saber el que sentia per ella en la meva jovetut incipient. La Georgina era diferent, amb un nas poc adient al rostre que no feia sinó donar-li un aspecte d'assimetria, com si la natura hagués fet expressament de no col·locar-lo al bellmig de la seva cara, però no obstant això aquells dies em semblava la noia més bella del món. I de la Mabel, què dir-ne? Un nas adecuat al rostre que quedava ressaltat per to de pell fosc que tenia aquella dona extraordinària. M'he deixat pel final el nas de l'Ana, una extremenya que destacava per tenir-lo tenyit de pigues encantadores i que m'ha donat molt sempre que ho he necessitat.
De vegades, com avui, vaig per un carrer qualsevol fixant-me en les "femelles" que em creuo i, invariablement, en el nas que mostren amb més o menys fortuna. Potser més aviat hauria de fixar-me en el meu, que és una mica gros, tot i que no li he tingut mai gaire apreci, però sé que el que em mou no és un estudi dels nassos que m'envolten dia rere dia, sinó la curiositat d'imaginar com són les portadores d'aquests apèndix que em sedueixen.
__________________________________________________________
"[…] se toma en cuenta, principalmente, una linda nariz; una nariz corta y respingada lo arruina todo. Una pequeña curva de la nariz, hacia abajo o hacia arriba, ha decidido, y con razón, la felicidad en la vida de innumerables muchachas […]"
El arte de tratar a las mujeres
Arthur Schopenhauer
Me parece que el tema de hoy en el blog no es nuevo. Lo que ha sido una novedad ha sido leer este panfleto de Schopenhauer que se engloba en lo que yo llamo la serie el arte de… - el arte de tener razón, el arte de la persuasión, etc. – y que no es nada más que un tratado clásico de misogínia. Descubrir que un hombre que en el siglo XIX manifestaba abiertamente sentirse superior a "las hembras", como él llamaba a las mujeres, comparte conmigo el gusto por una nariz adequada, es gratificante. Una nariz bella, ni respingona, ni demasiado larga, que no sea gorda ni chata, y sobre todo una nariz que no tenga ésa parte ósea que sobresale como un acantilado y hace que se la tilde de aguileña, y que tampoco sea griega, que las estátuas ya están bien donde están, es la cumbre de la plenitud. La plenitud que da el éxtasis de la belleza en su máximo esplendor.
Soy un enamorado de las narices femeninas, lo confieso, y como ya dije hace tiempo esta obsessión nace de la lectura de Astérix y Cleopatra, donde la mayor parte de personajes manifiestan abiertamente la admiración que sienten por la nariz de la reina egípcia. Con los años, la obsesión se ha convertido en fetichismo, y así como hay personas que sienten como les sube la líbido al ver unos buenos zapatos de tacón, yo me excito oníricamente al fijarme en las narices de las mujeres que me atraen. Lo primero que miro de una mujer es, pues, su nariz. Hay hombres que dicen los ojos, el rostro, el cuerpo… mienten. Un hombre acostumbra a valorar una mujer físicamente por los pechos y el culo, y después ya se fijará en el resto. Exclamar: ¿Has visto qué culito? Al ver una mujer apetecible, es habitual en una conversación masculina. Yo lo hago, pero invariablemente más tarde o más temprano tendré que estudiar la nariz de la propietaria de aquel culo esplendoroso.
Me enamoré de mi mujer por su nariz, pequeña i cuca, proporcionada al rostro, situada en medio de unas mejillas manchadas aquí y allí de graciosas pecas marronáceas. Todas las mujeres o niñas – cuando yo también era un niño – por las que me he sentido atraído en algún momento de mi vida, algunas de les cuales han sido amigas mías antes o después de enamorarme de ellas, tenían una nariz atractiva, ocuando menos que se avenía con su personalidad. La de Goretti era pequeña y redonda – al menos cuando era una niña, hace años que no sé nada de ella -, la de la Lali, respingona com la de la Cleoptra de Astérix, la de Montse era grande, un poco desproporcionada, con un hueso en medio que la hacía adecuada a su personalidad tímida y huidiza, la de Tere era minúscula pero no chata, y quizá por que no me atreví a decirle nunca no supo lo que sentía por ella en mi juventud incipiente. Georgina era distinta, con una nariz poco adecuada al rostro que no hacía si no darle un aspecto de asimetría, como si la naturaleza hubiese decidio expresamente no colocarlo en el centro de su cara, pero no obstante en aquellos días me parecía la muchacha más bella del mundo. Y de Mabel, ¿qué decir? Una nariz adecuada al rostro que quedaba resaltada por un tono de piel oscura que tenía aquella mujer extraordinaria. Me he dejado para el final la nariz de Ana, una extremeña que destacaba por tenerla teñida de pecas encantadoras y que me ha dado mucho siempre que lo he necessitado.
A veces, como hoy, voy por una calle cualquiera fijándome en las "hembras" que me cruzo y, invariablemente, en la nariz que muestran con más o menos fortuna. Quizá debería fijarme en la mía, que es un poco grande, a pesar de no haberla apreciado mucho, pero sé que lo que me mueve no es un estudio de las narices que me rodean día tras día, si no más bien la curiosidad de imaginar cómo serán las portadoras de éstos apéndices que me seducen.
El dia abans acostumo a posar-me cd's sense parar i no deixo de parlar a tothom d'ell. És com si no existís ningú més al món, com si la meva fe depengués de veure'l. Si no hi vaig, si no puc ser al seu davant corejant els himnes que va escriure només per a mi, aquells que em xiuxiueja a cau d'orella tot i ser a metres de distància, tot i saber que no em mira directament, que no em veu, no sé què faria; alguna bestiesa com comprar-me totes les temporades d'Urgencias que no tinc o gastar 100 € a la Primitiva. Fins ara, però, sempre que ha vingut a Barcelona he procurat ser-hi. L'any 87 no ho vaig aconseguir perquè era massa jove i el pare no m'hi va deixar anar, però el 92 sí, encara que els seus àngels de la guarda no l'acompanyaven aquell cop. Vaig tornar a ser-hi el 99, el 2003, el 2005, el 2006 i ara no fa massa, el 2008. Podria dir que l'any més important per a mi va ser el 92, el de la descoberta d'un nou ídol, però en realitat no vaig acabar d'entendre el Bruce fins al 2006, durant la gira de The Seeger Sessions Band. Ah, que no ho havíeu entès? No, no estava parlant de cap Déu, ni de cap Crist redemptor, estava parlant de Bruce Springsteen, o no heu vist la foto?
Si no heu presenciat mai un concert del Bruce no m'entendreu, però si ho heu fet…aleshores sabreu exactament de què estic parlant. Entendre Bruce no és només comprendre les seves cançons, saber què diuen, gaudir de la perfecta simbiosi de lletra i música, és veure l'essència de tot allò que t'envolta, saber què esperes de la teva vida. De primer descobreixes la seva música, després la seva faceta artística, després el seu missatge, els seus concerts, i per fi la seva veu et connecta a la realitat i et fa veure les coses des d'una altra perspectiva. La meva perspectiva es diu Pilar, té 31 anys i comparteix la meva vida amb mi des de fa tres anys i escaig.
El que vull dir és que els concerts de Bruce van ser diferents a partir del 2006 perquè ella ha començat a acompanyar-m'hi. Aquest concert, precisament, va tenir quelcom d'especial. Bruce venia en un format diferent, sense l'E Street Band però no sol, i emulant Pete Seeger, amb molta marxa va oferir-nos una barreja de folk i jazz de Nova Orleans capaç de fer aixecar els morts i posar-los a ballar. La Pilar tenia moltes ganes d'anar-hi perquè la música del We shall overcome li arribava més que qualsevol altra. Ella és una amant del jazz clàssic, sobretot d'Ella Fitzgerald, balladora de Lindy hoop i swinger de cap a peus, i el concert la va captivar. Des del seu inici, amb el ritme festiu de John Henry, va caure als peus del Bruce i la seva banda, que fins es van atrevir a oferir-nos un solo de tuba. El deliri ens va envair amb Pay me my money down, que ens va fer aixecar de la cadira, i la Pilar cantava la tornada de la cançó enfervorida, esperant que allò no acabés mai. Bruce captiva. La seva força en directe sorpèn fins i tot els detractors més acèrrims, i la Pilar va deixar-se soprendre fins a la sortida del concert, sense deixar de comentar els moments més excitants durant tot el viatge de retorn.
El 2008 ha estat diferent. "La E street band ha tornat!" vam dir amb la meva amiga Ainhoa, i la Pilar em va acompanyar també aquest cop. Es va afegir a nosaltres l'Oscar, que la data del concert ja no era parella de la meva amiga i que, digui el que digui, no ha estat mai fn de Bruce. Ara, que la Pilar tampoc n'ha estat mai fan. Cada dia que passa, però, li agrada més. Sovint li poso cançons d'ell, ara Junglealnd¸ara Ramrod, ara Fire, ara Rosalita, i això serveix perquè en acabar el concert em digui que algunes cançons li sonaven molt.
En Bruce té una energia inesgotable. Amb cinquanta nou anys és capaç de creuar un escenari lliscant de genolls, i ja m'agradaria veure'm a mi, de 35, lliscant de genolls d'una banda a l'altra de la tarima, cascat com estic. Ell va fer això i més. Va oferir-nos el millor concert de tots els que he gaudit gràcies a ell, un concert del qual recordo especialment Jungleland.
Tots els que parlen d'aquest concert acaben fent referència a Jungleland. Per què? És una canço lenta, un himne a ritme de balada que Bruce va escriure per al mític Born to run. A priori no sembla que hagi d'enfervorir la massa com ho va fer, però Jungleland te una música poderosa, un inici espectacular, un solo de saxo a càrrec de Clarence Clemons
que treu l'alè, un piano que va ser una llàstima que no pogués tocar el recentment traspassat Danny Federici, encara que Giordano no va desmerèixer al costat de la banda. Té també la cançó una lletra magnífica, un retrat precís del que vol dir intentar nedar en una terra salvatge:
"And in the quick of the night they reach for their moment/And try to make an honest stand but they wind up wounded, not even dead/ Tonight in Jungleland"
Bruce Springsteen juga una altra lliga musical, la de l'olimp del rock'n roll, la d'Eagles, The Beatles, Chuck Berry, The Band... Ua lliga en la que un dilluns t'aixeques i fas una cosa com The factory, per recordar-me com els meus avis s'aixecaven cada dia a trenc d'alba per anar a treballar a Can Rius o al Poblenou a pintar estanteries metàl·liques, te'n vas a dormir i reses amb Sad eyes, una cançó que em recorda que jo també em puc posar tendre fins al punt de cantar la primera bestiesa que em passi pel cap, i et lleves l'endemà al matí havent somiat Thunder Road i dient-li a la teva dona allò de I'll work for your love.
No va tocar aquestes cançons al concert, i Sad eyes no cal que la toqui, me la guardo per sentir-la a casa de tant en tant, però el concert ha estat el millor o segon millor de tots els que he vist – el del 2003 també va ser bestial -. I gràcies sobretot a No surrender i Jungleland.
A la Pilar li va costar entrar-hi, poster perquè quan li poso Bruce a casa li molesta haver-se de fixar en les lletres, haver de fer quelcom més que deixar que soni la música per copsar-ne tot el sentit. No l'allissonis la Pilar, que rebràs.
Va reconeixer que la comunió entre Bruce i la resta de fans que érem al concert no sabia que pogués donar-se entre un cantant i els seus seguidors, però Bruce és així. Et condueix cada cop més endins d'un foc que no et crema la pell, sinó les entranyes, un foc viu que mai esdevé brasa, perquè cada cop que penses en el teu admirat cantant, cada cop que l'escoltes, guspireja mes fort que abans. I et vas endinsant pregonament dins les flames eternes de les seves cançons, deixant que et cremi el seu missatge messiànic.
El día antes acostumbro a ponerme cd's sin parar y no dejo de hablar a todo el mundo de él. Es como si no existiera nadie más en el mundo, com si mi fe dependiera de verlo. Si no voy, si no puedo ponerme ante él coreando los himnos que escribió sólo para mí, aquéllos que me susurra al oído a pesar de encontrarse a metros de distancia, a pesar de saber que no me mira directamente, que no me ve, no sé qué haría; alguna tontería como comprarme todas las temporadas de Urgencias que no tengo o gastar 100 € en la Primitiva. A fecha de hoy, no obstate, siempre que ha venido a Barcelona he procurado estar ahí. El año 87 no lo conseguí porque era demasiado joven y mi padre no me dejó ir, pero en el 92 sí, aunque sus ángeles de la guarda no le acompañaban aquélla vez. Volví a verlo el 99, el 2003, el 2005, el 2006 y no hace mucho, el 2008. Podría decir que el año más importante para mí fue el 92, el del descubrimiento de un nuevo ídolo, pero en realidad terminé de entender a Bruce hasta el 2006, durante la gira de The Seeger Sessions Band. Ah, que no lo habíais entendido? No, no estaba hablando de ningún Dios, ni siquiera de un Cristo redentor, estaba hablando de Bruce Springsteen, ¿o no habéis visto la foto?
Si no habéis presenciado nunca un concierto de Bruce no me entenderéis, pero si lo habéis hecho…entonces sabréis exactamente de qué estoy hablando. Entender a Bruce no es sólo comprender sus canciones, saber qué dicen, gozar de la perfecta simbiosis entre letra y música, es ver la esencia de todo lo que te rodea, saber qué esperas de tu vida. Primero descubres su música, después su faceta artística, después su mensaje, sus conciertos, y por fin su voz te conecta a la realidad y te hace ver las cosas desde otra perspectiva. Mi perspectiva se llama Pilar, tiene 31 años y comparte mi vida amb conmigo desde hace tres años y pico.
Lo que quiero decir es que los conciertos de Bruce fueron diferentes a partir de 2006 por que ella ha empezado a acompañarme. Este concierto, precisamente, tuvo algo de especial. Bruce venía en un formato diferente, sin la E Street Band pero no solo, y emulando Pete Seeger, con mucha marcha nos ofreció una mezcla de folk y jazz de Nueva Orleans capaz de levantar a los muertos y ponerlos a bailar. Pilar tenía muchas ganas de ir porque la música de We shall overcome le llegaba más que qualquier otra. Ella es una amante del jazz clásico, sobre todo de Ella Fitzgerald, bailadora de Lindy hoop y swinger de la cabeza a los pies, y el concierto la cautivó. Desde su inicio, con el ritmo festivo de John Henry, se rindió a los pies de Bruce y su banda, que hasta se atrevieron a ofrecernos un solo de tuba. El delirio nos invadió con Pay me my money down, que nos hizo levantar de la silla, y Pilar cantaba el estribillo de la canción enfervorizada, esperando que aquello no terminara nunca. Bruce cautiva. Su fuerza en directo sorprende incluso a sus detractores más acérrimos, y Pilar se dejó soprender hasta la salida del concierto, sin dejar de comentar los momentos más excitantes durante todo el viaje de regreso.
2008 ha sido distinto. "¡La E street band ha vuelto!" dijimos con mi amiga Ainhoa, y Pilar me acompañó también esta vez. Se apuntó con nosotros Oscar, que en la fecha del concierto ya no era pareja de mi amiga y que, diga lo que diga, no ha sido nunca fan de Bruce. Aunque Pilar tampoco ha sido nunca fan. Cada día que pasa, no obstnte, le agrada más. A menudo le pongo canciones suyas: Junglealnd¸ Ramrod, Fire, Rosalita, y eso sirve para que al acabar el conicerto me diga que algunas canciones le sonaban mucho.
Bruce tiene una energía inagotable. Con cincuenta y nueve años es capaz de cruzar un escenario deslizándose con las rodillas, y ya me gustaría verme a mí, de 35, deslizándome con las rodillas de un lado a otro de la tarima, cascado como estoy. Él hizo eso y más. Nos ofreció el mejor concierto de todos los que he gozado gracias a él, un concierto del que recuerdo especialmente Jungleland.
Todos los que hablan de éste conicerto acaban hacinedo referencia a Jungleland. ¿Por qué? Es una canción lenta, un himno a ritmo de balada que Bruce escribió para el mítico Born to run. A priori no parece que tenga que enfervorecer a la masa como lo hizo, pero Jungleland tiene una música poderosa, un inicio espectacular, un solo de saxo a cargo de Clarence Clemons
que quita el hipo, un piano que fue una lástima que no pudiera tocar el recientmente traspasado Danny Federici, aunque Giordano no desmereció al lado de la banda. Tiene también la canción una letra magnífica, un retrato preciso de lo que significa intentar nadar en una tierra salvaje:
"And in the quick of the night they reach for their moment/And try to make an honest stand but they wind up wounded, not even dead/ Tonight in Jungleland"
Bruce Springsteen juega otra liga musical, la del olimpo del rock'n roll, la de los Eagles, The Beatles, Chuck Berry, The Band... Ua liga en la que un lunes te levantas y compones algo como The factory, para recordarme como mis abuelos se levantaban cada día al alba para ir a trabajar a Can Rius o al Poblenou a pintar estanterías metálicas, te vas a dormir y rezas con Sad eyes, una canción que me recuerda que yo también me puedo poner tierno y liarme a cantar la primera burrada que me pase por la cabeza, y te levantas a la mañana siguiente habiendo soñado Thunder Road y diciéndole a tu mujer aquello de I'll work for your love.
No tocó estas canciones en el concierto, y Sad eyes no es necesario que la toque, me la guardo para escucharla en casa de vez en vez, pero el concierto ha sido el mejor o segundo mejor de todos los que he visto – el del 2003 también fue bestial -. Y gracias sobre todo a No surrender y Jungleland.
A Pilar le costó meterse en él, quizá por que cuando le pongo Bruce en casa le molesta tenerse que fijar en las letras, tener que hacer algo más que dejar que suene la música para captar todo el sentido. No la alecciones a Pilar, que recibirás. Reconoció que la comunión entre Bruce y el resto de fans que nos encontrábamos en el concierto no sabía que pudiera darse entre un cantante y sus seguidores, pero Bruce es así. Te conduce cada vez más dentro de un fuego que no te quema la piel, si no las entrañas, un fuego vivo que nunca se convierte en brasa, porque cada vez que piensas tu admirado cantante, cada vez que esccuchas, crepita más fuerte que ante. Y te vas adentrando profundamente hasta la llama eterna de sus canciones, dejando que te queme su mensaje mesiánico.
Ha estat una veritable sorpresa, com quan som petits i posem la mà sota la manta del tió per veure si ha cagat un bon regal. Qui m'ho anava a dir quan, en deixar-me el llibre a casa, vaig haver de triar una lectura de pressa i corrents a la feina, Faltava poc per tancar i necessitava un llibre com fos perquè una hora i quart d'autobús és molt de temps per estar-me mirant les mans. En baixar del transport hauria pogut saber exactament quans pèls hi tinc, i mira que n'hi ha! Va ser un dels millors oblits que he tingut. Vaig haver d'aturar la lectura del llibre que llegia aquells dies per centrar-me totalment en aquell Fragmentos de honor que havia agafat i que acabat recomanant tothom perquè s'iniciï en la lectura d'una de les més apassionants sagues que he llegit. El trajecte se'm va fer curtíssim, i en el temps que dura ja havia devorat prop de cent pàgines de llibre. Em sentia eufòric, ple de vida i energia, i necessitava més text. Tant és així que en menys d'una setmana ja havia comprat el següent, Barrayar. El meu pare també va quedar atrapat per la sèrie i en acabar-ne el primer volum em demanà de seguida si tenia continuïtat. Ell, lector avesat en la ciència ficció des de fa molts anys, coneixedor i admirador d'Asimov, Heinlein¸ Clarke, però desconnectat de la mateixa feia un temps, quedà fascinat per una trama absorbent de debò. Potser hauria estat capaç de seguir engolint més llibres de la saga, però el cas és que com que jo em vaig aturar, ell també.
Els dos primers llibres de la sèrie, els que expliquen el que succeí prèviament al naixement de Miles Vorkosigan – la deformitat més divertida que he conegut -, són una barreja entre revista del cor i novel·la d'aventures bèl·liques a l'espai interestelar. Una cosa així com la Guerra de les galàxies però amb més profunditat en els personatges i unes relacions més ben travades. I no parlem del tema bèl·lic. Bujold aprofundeix tant en les tretes polítiques que donen lloc als conflictes que sembla realment que el món que construeix existeixi de debò. Molts escriptors de ciència ficció, com Le Guin, també són experts en donar profunditat a allò que escriuen, però la Bujold ho fa només per distreure't, perquè t'oblidis del que t'envolta i t'emocionis anant de conflicte en conflicte. Es nota que l'autora ha fet els deures ben fets: ha llegit molt, ha escrit també molt, i s'oblida de tot per oferir-nos un univers perfectament lligat, ben treballat, possible dins el món del paper. Molts escriptors voldrien fer el que fa ella. Hi ha autors tan de culte com Luis Goytisolo que no aconsegueixen dotar de tanta credibilitat els seus llibres com la popular Bujold.
Space Opera, sí, però d'una manera tant plaent, tant innovadora, que et fa sentir viu a tu també dins el llibre. Els personatges tenen passat, s'humanitzen, podrien ser un militar qualsevol d'un país indefinit. Les situacions, tot i que enrevessades i fins i tot impossibles, esdevenen coherents al llibre i adquireixen visos de realitat.
Un cop llegits els dos primers volums del serial, però, vaig aturar-me. Em feia por que en continuar la saga des d'una perspectiva diferent, seguint les peripècies d'en Miles enlloc de les dels seus pares, quedés decepcionat. I en part ha estat així. Tant Fragmentos de honor com Barrayar són per a mi els millors llibres de Bujold, però no obstant això el personatge del fill, que apareix per primer cop a Aprendiz de guerrero i que centralitza tota l'obra amb l'excepció d'Ethan de Athos, fa tan atractiva la lectura amb la seva bogeria controlada que no he fet sinó empassar-me volums un darrera l'altre fins a arribar a Danza de espejos, que tinc aturat per motius personals. I el meu pare ha fet el mateix.
Descobriu la sèrie, deixeu-vos enlluernar, captivar, seduir, transportar a l'aventura, com quan llegíeu Moby Dick, La flecha negra o Cinco semanas en globo: éreu petits i tot el que us envoltava era una sorpresa permanent. O com quan llegíeu Alatriste. Només que ara som al segle XXIV i les regles internes de la història han canviat. La resta segueix essent el mateix: Diversió, pura diversió.
___________________________________________________________
Ha sido una verdadera sorpresa, como cuando somos pequeños y ponemos la mano bajo la manta del tió- ese tronco que en Cataluña, el día 24 de diciembre por la noche da sorpresas a los niños - para ver si ha cagado un buen regalo. Quien me lo iba a decir cuando, al dejarme el libroena casa, tuve que elegir una lectura a toda prisa en el trabajo. Faltaba poco para cerrar y necesitaba un libro como fuera porque una hora y cuarto de autobús es mucho tiempo para mirarme las manos como un pasmarote. Al bajar del transporte habría podido saber exactamente cuántos pelos tengo, ¡y mira que hay! Fue uno de los mejores olvidos que he tenido. Hube de parar la lectura del libro que leía por aquellas fechas para centrarme totalmente en aquél Fragmentos de honor que había cogido y que he terminado recomendando a todo el mundo para que se inicie en la lectura de una de las más apasionantes sagas que he leído. El trayecto se me hizo cortísimo, y en el tiempo que dura ya había devorado cerca de cien páginas de libro. Me sentía eufórico, lleno de vida y energía, y necesitaba más texto. Tanto es así que en menos de una semana ya había comprado el siguiente, Barrayar. Mi padre también quedó atrapado por la serie y al acabar el primer volumen me pidió enseguida si tenía continuidad. Él, lector avezado en la ciencia ficción desde hace muchos años, conocedor y admirador de Asimov, Heinlein¸ Clarke, pero desconectado de la misma hacía un tiempo, quedó fascinado por una trama absorbente de verdad. Quizás habría sido capaz de seguir engullendo más libros de la saga, pero el caso es que como yo paré, él también.
Los dos primeros libros de la serie, los que explican lo que sucedió previamente al nacimiento de Miles Vorkosigan - la deformitat más divertida que he conocido -, son una mezcla entre revista del corazón y novela de aventuras bélicas en el espacio interestelar. Una cosa así como la Guerra de las galaxias pero con más profundidad en los personajes y unas relaciones más bien trabadas. Y no hablamos del tema bélico. Bujold profundiza tanto en las tretas políticas que dan lugar a los conflictos que parece realmente que el mundo que construye exista de verdad. Muchos escritores de ciencia ficción, como Le Guin, también son expertos en dar profundidad a aquello sobre lo que escriben, pero Bujold lo hace sólo para distraerte, para que te olvides de lo que te rodea y te emociones yendo de conflicto en conflicto. Se nota que la autora ha hecho los deberes bien hechos: ha leído mucho, ha escrito también mucho, y se olvida de todo para ofrecernos un universo perfectamente armado, bien trabajado, posible dentro el mundo del papel. Muchos escritores querrían hacer lo que hace ella. Hay autores tan de culto como Luis Goytisolo que no consiguen dotar de tanta credibilidad sus libros como la popular Bujold.
Space Opera, sí, pero de una manera tan placentera, tan innovadora, que te hace sentir vivo a tí también dentro del libro. Los personajes tienen pasado, se humanizan, podrían ser un militar cualquiera de un país indefinido. Las situaciones, a pesar de lo intrincadas e incluso imposibles que son, acontecen coherentes al universo del libro y adquieren visos de realidad.
Una vez leídos los dos primeros volúmenes de la serie, no obstante, me paré. Me daba miedo que al continuar la saga des de una perspectiva diferente, siguiendo las peripecias de Miles en lugar de las de sus padres, me sintiera decepcionaso. Y en parte ha sido así. Tanto Fragmentos de honor como Barrayar son para mí los mejores libros de Bujold, a pesar de que el personaje del hijo, que aparece por primera vez en Aprendiz de guerrero y que centraliza toda la obra con la excepción de Ethan de Athos, hace tan atractiva la lectura con su locura controlada que no he hecho sino tragarme volúmenes uno tras otro hasta llegar a Danza de espejos, que tengo parado por motivos personales. Y mi padre ha hecho lo mismo.
Descubrid la serie, dejaos deslumbrar, cautivar, seducir, transportar a la aventura, como cuando leíais Moby Dick, La flecha negra o Cinco semanas en globo: érais pequeños y todo lo que os rodeaba era una sorpresa permanente. O cómo cuando leíais Alatriste. Sólo que ahora estamos en el siglo XXIV y las reglas internas de la historia han cambiado. El resto sigue siendo lo mismo: diversión, pura diversión.