Sovint, en llegir un llibre, ens envaeix una frisança que ens fa avançar-ne mes ràpid en la lectura per veure si així aconseguim d’endinsar-nos més i més en el món que un ésser llunyà crea per a nosaltres perquè en fruïm a pleret. És així des que aprenem a llegir, o millor dit, des del moment en què algú fa que llegim amb voluntat de gaudi.
El primer llibre que recordo vivament és En Peret¸de l’escriptora i il·lustradora Lola Anglada. Encara el tinc a casa. No em pregunteu de què tracta, no ho sé, només puc dir que el seu record perdura en mi com un dels obsequis més preuats que m’han fet mai, gràcies a ell sóc ara lector voraç i escriptor vocacional. Hi ha altres llibres que han marcat època en mi, com Jim Botó i Lluc el maquinista de Michael Ende, del qual mai he arribat a llegir la segona part, Jim Botó i els tretze salvatges, però que espero poder tornar a tenir amb mi algun dia. El recorregut pels llibres de la infantesa podria seguir encara uns paràgrafs més, però m’aturaré aquí, no és d’ells del que vull parlar, sinó de com aquestes lectures t’omplen a vida, és a dir, de com, a vegades, la vida se’t barreja amb la ficció de tal manera que somnies vida i, en desvetllar-te, ets ficció. Heus ací el que fa que Cor de tinta hagi acabat sent un llibre que, encara sense enllestir, s’ha convertit en un amic preuat que no dubtaria d’endur-me a una illa deserta.
Si us ha agradat la bona lectura des de sempre, no dubteu a agafar aquest llibre, sobretot si sou dels que heu devorat amb devoció alguns dels llibres de què parla la novel·la, i si no ho heu fet, o sou prou joves encara per haver-ho fet, millor, perquè mils de sorpreses us esperen si acompanyeu Mo, Meggie, Dit de pols i Elinor a un viatge tan sorprenent com perillós en què el veritable protagonista és un llibre dins un altre llibre: Cor de tinta. I després vingueu a dir-me que la lectura és això, submergir-te en un món que ha escapat del seu autor per esdevenir completament vostre. Per això escric, perquè vull que el que deixo entitat al paper esdevingui més vostre que no pas meu i, amb el temps, deixi de pertànyer-me de debò.
____________________________________________________________________
El primer llibre que recordo vivament és En Peret¸de l’escriptora i il·lustradora Lola Anglada. Encara el tinc a casa. No em pregunteu de què tracta, no ho sé, només puc dir que el seu record perdura en mi com un dels obsequis més preuats que m’han fet mai, gràcies a ell sóc ara lector voraç i escriptor vocacional. Hi ha altres llibres que han marcat època en mi, com Jim Botó i Lluc el maquinista de Michael Ende, del qual mai he arribat a llegir la segona part, Jim Botó i els tretze salvatges, però que espero poder tornar a tenir amb mi algun dia. El recorregut pels llibres de la infantesa podria seguir encara uns paràgrafs més, però m’aturaré aquí, no és d’ells del que vull parlar, sinó de com aquestes lectures t’omplen a vida, és a dir, de com, a vegades, la vida se’t barreja amb la ficció de tal manera que somnies vida i, en desvetllar-te, ets ficció. Heus ací el que fa que Cor de tinta hagi acabat sent un llibre que, encara sense enllestir, s’ha convertit en un amic preuat que no dubtaria d’endur-me a una illa deserta.
Si us ha agradat la bona lectura des de sempre, no dubteu a agafar aquest llibre, sobretot si sou dels que heu devorat amb devoció alguns dels llibres de què parla la novel·la, i si no ho heu fet, o sou prou joves encara per haver-ho fet, millor, perquè mils de sorpreses us esperen si acompanyeu Mo, Meggie, Dit de pols i Elinor a un viatge tan sorprenent com perillós en què el veritable protagonista és un llibre dins un altre llibre: Cor de tinta. I després vingueu a dir-me que la lectura és això, submergir-te en un món que ha escapat del seu autor per esdevenir completament vostre. Per això escric, perquè vull que el que deixo entitat al paper esdevingui més vostre que no pas meu i, amb el temps, deixi de pertànyer-me de debò.
____________________________________________________________________
El primer libro que recuerdo vivamente es En Peret¸ de la escritora e ilustradora Lola Anglada. Todavía lo tengo a casa. No me preguntáis de qué trata, no lo sé, sólo puedo decir que su recuerdo perdura en mí como uno de los obsequios más preciados que me han hecho nunca, gracias a él soy ahora lector voraz y escritor vocacional. Hay otros libros que han marcado época en mí, como Jim Botón y Lucas el maquinista de Michael Ende, del cual nunca he llegado a leer la segunda parte, Jim Botón y los trece salvajes, pero que espero poder volver a tener conmigo algún día. El recorrido por los libros de la niñez podría seguir todavía unos párrafos más, pero pararé aquí, no es de ellos de lo que quiero hablar, sino de como estas lecturas te llenan de vida, es decir, de cómo a veces la vida se mezcla con la ficción de tal manera que sueñas vida y, al desvelarte, eres ficción. He aquí lo que hace que Corazón de tinta haya acabado siendo un libro que, todavía sin terminar, se ha convertido en un amigo preciado que no dudaría en llevarme a una isla desierta.
Si os ha gustado la buena lectura desde siempre, no dudéis en leer este libro, sobre todo si sois de los que habéis devorado con devoción algunos de los libros de los que habla la novela. Y si no lo habéis hecho o sois demasiado jóvenes todavía para haberlo hecho, mejor, porque miles de sorpresas os esperan si acompañáis a Mo, Meggie, Dedo polvoriento y Elinor en un viaje tan sorprendente como peligroso en el que el verdadero protagonista es un libro dentro otro libro: Corazón de tinta. Y después venid a decirme que la lectura es esto, sumergirte en un mundo que ha escapado de su autor para acabar siendo completamente vuestro. Por eso escribo, por que quiero que lo que dejo entintado en el papel sea más vuestro que no mío y, con el tiempo, deje de pertenecerme de verdad.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada