diumenge, d’octubre 22, 2006

Sobre la mandra/Sobre la pereza

Hi ha dies en què no tens ganes d’escriure sobre res, de pensar en res, de fer res. El no res s’apodera de tu i fa que només desitgis romandre estirat al sofà empassant-te el que donin per la tele, si pot ser algun programa suficientment avorrit que et permeti enyorar pel·lícules com Ballant amb llops, Gangs of New York, Tu i jo, La finestra indiscreta o Irma la dolça. Escriure és per a tu un sobreesforç que no tens ganes de dur a bon port, però ho fas, i no saps ben bé perquè. M’he tirat un any sense escriure al meu blog, en Blackonion se’n queixava. No puc dir que no hagi tingut temps per fer-ho, que tots els dies he estat ocupat en els quefers de l’amor, ha estat molt més senzill que tot això: tenia mandra. La mandra és quelcom que pot obrar en tu de maneres molt diverses, ja sigui coquetejant amb tu durant un temps breu o bé apoderant-se del teu interior fins al punt que deixes de ser reneevivien i passes a convertir-te en una persona mandrosa. La mandra en estat pur és meravellosa, si no l’heu fruit no sabeu el que us perdeu, sobretot si podeu gaudir de quatre dies seguits de mandra intensa. De debò, proveu-ho.

Però la mandra pot ser molt perillosa també, sobretot si tu no en tens gens i aquell que comparteix la teva vida amb tu deixa que constantment aquesta li xiuxiuegi coses i acaba per enamorant-se’n bojament. Com dic, això pot ser perillós. Et molesta passar tants moments sol, acabes emprenyant-te tontament i no t’adones que a tu també t’han d’aguantar mandrós massa estones. Per això reivindico la mandra com a companya inseparable de vida. I som-hi, a fer el gos, o a badallar com un gat. La vida no és sinó per fer-ne el que un vulgui. I la mandra també.
______________________________________________________________________

Hay días en los que no tienes ganas de escribir sobre nada, de pensar en nada, de hacer nada. La nada se apodera de ti y hace que sólo desees permanecer estirado en el sofá tragándote lo que dan por la tele, a poder ser algún programa suficientemente aburrido que te permita añorar películas como Bailando con lobos, Gangs of New York, Tu y yo, La ventana indiscreta o Irma la dulce. Escribir es para ti un sobreesfuerzo que no tienes ganas de llevar a buen puerto, pero lo haces, y no sabes bien por qué. He estado un año sin escribir en mi blog, Blackonion se quejaba de ello. No puedo decir que no haya tenido tiempo para hacerlo, que todos los días he estado ocupado en los quehaceres del amor, ha sido mucho más sencillo que todo eso: tenía pereza. La pereza es algo que puede obrar en ti de maneras muy diversas, ya sea coqueteando contigo durante un tiempo breve o bien apoderándose de tu interior hasta un punto en el que dejas de ser reneevivien y pasas a convertirte en una persona perezosa. La pereza en estado puro es maravillosa, si no la habéis disfrutado no sabéis lo que os perdéis, sobre todo si podéis gozar de cuatro días seguidos de pereza intensa. De veras, probadlo.

Pero la pereza puede ser muy peligrosa también, sobre todo si tu no tienes ganas de que te domine y quien comparte tu vida contigo deja que constantemente le susurre coses y acaba por enamorarse locamente de ella. Como digo, eso puede ser peligroso. Te molesta pasar tantos momentos solo, acabas enfadándote tontamente y no te das cuenta que a ti también tienen que aguantarte perezoso demasiadas veces. Por eso reivindico la pereza como compañera inseparable de vida. Y venga, a hacer el perro, o a bostezar como un gato. La vida no está si no para hacer de ella lo que uno quiera. Y la pereza también.

3 comentaris:

  1. I creurà que ens importa.

    ResponElimina
  2. Ei nen has tornat!!!
    Mol rebé. Jo també ;)

    Per no desentonar amb el altres postejadors:

    Gelocatil
    Paracetamol
    MMORPGS
    Cerveza.... yummmm!

    ResponElimina
  3. Buenísima foto ...que instante captar a un gato bostezando ...
    Genial !!!
    A bientôt !
    www.lacoctelera.com/galeria59

    ResponElimina