dijous, d’octubre 19, 2006

No hi haurà sashimi al nostre casament.../No habrá sashimi en nuestra boda...


Fa tant de temps que no escric aquí que ja no sé si em recordaré de com es fa, però tinc tantes coses per recordar-me i explicar-vos que em veig obligat a fer-ho. No és que no en tingui ganes, és que no sé ni per on començar. Em cal fer-ho, no obstant, així que millor que escrigui allò de què per mi cal deixar-ne constància.
Em caso el 26 de maig de 2007 a l’església de Sant Pere de Figueres, encara que potser seria més encertat dir que ens casem la Pilar i jo, és a dir la Tisketa i el Renee, perquè som dos qui participem d’aquest esdeveniment tan singular.
No us diré que no em faci il·lusió, però em ve tan gran tot això de la preparació i organització de la cerimònia, la menjada i la festa que a vegades voldria fondre’m i aparèixer just el dia de l’enllaç, i potser per això estic fent el mínim imprescindible, a pesar que sé que aquest cap de setmana m’haig de posar literalment les piles, com es diu popularment, i començar a pensar en invitacions, música, flors, detall no perquè ja el tenim escollit, vestit, regals, cançons, lectures, plats i pastís. Una feinada, creieu-me, però que s’ha de fer i com abans millor, encara que algunes coses ja les tinguem clares: no hi haurà sashimi per als convidats, sinó aperitiu, còctels i un menú totalment al nostre gust, és a dir, que conjugui innovació i tradició, però bé, prefereixo no atabalar-me més ni atabalar-vos a vosaltres.
El sashimi de la fotografia, no obstant, no el guardaré en cap armari polsegós, el faré per dinar o sopar un dia d’aquests, i fruirem com mai, perquè, què hi ha de millor que fer menjar japonès un dia qualsevol, convertir-lo en especial, i fer que la vida, per uns instants, s’aturi i esdevingui més fàcil? En el fons és el que fem al escriure en un blog o treballar en un conte. Encara que prefereixo deixar el tema escriptural per a més endavant. Per ara.
____________________________________________________________________

Hace tanto tiempo que no escribo aquí que ya no sé si recordaré como se hace, pero tengo tantas cosas para recordarme y explicaros que me veo obligado a hacerlo. No es que no en tenga ganas, es que no sé ni por donde empezar. Debo hacerlo, no obstante, así que mejor que escriba aquello de lo que para mí debo dejar constancia.
Me caso el 26 de mayo de 2007 en la iglesia de Sant Pere de Figueres, aunque quizá sería más acertado decir que nos casamos Pilar y yo, es decir Tisketa y Renee, porque somos dos quién participamos de este acontecimiento tan singular.
No os diré que no me haga ilusión, pero me viene tan grande todo eso de la preparación y organización de la ceremonia, la comilona y la fiesta que a veces querría fundirme y aparecer justo el día del enlace, y quizá por eso estoy haciendo sólo lo imprescindible, a pesar de saber que este fin de semana he de ponerme literalmente las pilas, como se dice popularmente, y empezar a pensar en invitaciones, música, flores, detalle no porque ya lo tenemos escogido, vestido, regalos, canciones, lecturas, platos y pastel. Una cantidad de trabajo impresionante, creedme, pero que ha de hacerse, y cuanto antes mejor, aunque algunas cosas ya las tengamos claras: no habrá sashimi para los invitados, sino aperitivo, cócteles y un menú totalmente a nuestro gusto, es decir, que conjugue innovación y tradición, pero bueno, prefiero no agobiarme más ni agobiaros a vosotros.
El sashimi de la fotografía, no obstante, no lo guardaré en ningún armario polvoriento, lo prepararé para comer o cenar un día de estos, y gozaremos como nunca, porque, qué hay mejor que comer japonés un día cualquiera, convertirlo en especial, y hacer que la vida, por unos instantes, se detenga y se vuelva más fácil? En el fondo es lo que hacemos al escribir en un blog o trabajar en un cuento. Aunque prefiero dejar el tema escritural para más adelante. Por ahora.

2 comentaris:

  1. Moltes felicitats!Me quedat de pedra al llegir-ho, feia tant que no sabia de tu...la veritat es que tampoc tinc excusa perquè el lloc on treballes, si es que encara hi treballes no podia ser més cèntric i t'aseguro que hi passo molt sovint...però amb presses, i les presses no son amigues de ningú. Tot el dia amunt i avall sense temps per les coses que realment importen, com veure un excompany de feina que un dia es va convertir en amic, un bon amic, divertit, però sobretrot molt sabi i intel.ligent, i encara no entenc que hi feies allà, treballant en un lloc que se't feia petit per la teva capacitat intel.lectual;en fi, em sembla que això ja t'ho havia comentat alguna vegada...
    Pero el kit de la qüestió es el teu enllaç, de debo que m'en alegro per tu, pero alhora s'em fa extrany, de fet mai t'havia imaginat casat, bueno sí, però amb els llibres.
    Et felicito per haver trobat la teva taronja, ho dic perquè no hi crec amb la Teoria de la mitja taronja en la que un es completa gràcies a una altra meitat, cadascú es una taronja completa, una globalitat, un sentit en sí mateix. Així que no puc fer més que desitjar-te que aquestes dues taronges rodin juntes per molt i molt de temps.

    Laia Berges.

    ResponElimina
  2. Gràcies per la resposta, Laia, m'alegro que ho hagis llegit. Jo també podria haver-te trucat, fins no fa gaire tenia el teu telèfon, i m'alegro de saber de tu. M'ha agradat llegir el teu comentari. ! petó.

    ResponElimina