Adaptacions en lluna major/Adaptaciones en luna mayor

A theatre experience!

Renee Vivien TM

A les deu de la nit, al Casal Calassanç, no hi cabia ni una agulla. És un casal curiós, que té una biblioteca amb l’horari més reduït que he vist mai – dimarts i dijous de 17’45 a 19’30 – i un teatre petit, que s’omple de seguida i amb una sonoritat que només dona per algun acte en què no sigui necessària l’oïda dels assistents. Allà és on la meva amiga Neus m’havia insistit perquè anés a veure l’adaptació teatral de la pel·lícula Moulin Rouge de Baz Luhrmann. Moulin Rouge, el musical, no és gaire diferent de la pel·lícula que es va poder veure als cinemes. El text, traduït per un tal Arnau de qui parlarem més endavant, és excel·lent, una adaptació magistral d’una complicada pel·lícula. Té molt de mèrit traduir Moulin Rouge al català, però encara en té més oferir al públic una versió tan magistral com la que ahir es va poder veure al teatre.

Sóc un despistat, i he perdut el paper al qual es ressenyaven tots els actors. No en citaré els noms per tant, però pel fet és igual, no pretenc exercir de crític, sinó mullar-me a fons i explicar què em va aportar a mi Moluin Rouge, el musical: gaudir d’una bona companyia, per exemple, ja que venien amb mi la meva estimada Nieves i la Karina, una amiga com poques; fruir d’una nit de meravella en un lloc que, si haig de ser sincer, no acompanya.

El Jove Calassanç teatre, un grup de tradició al barri que ja fa anys que funciona amb més o menys encert, va decidir llençar, com diuen ells mateixos, la casa per la finestra, portant a bon terme una adaptació excel·lent del film que protagonitzaven Nicole Kidman i Ewan Mcgregor. Els que no vau veure l’obra no sabeu el que us vau perdre. Parlarem primer dels encerts, que a part del text van ser molts i molt variats. Aconseguir un decorat com aquell amb el pressupost tan limitat que té aquest grup teatral és gairebé un miracle, igual que poder fer la obra amb uns micròfons d’aquells de petaca que usaven els cantants per tal de fer més audible la seva veu. La música, i la veu, eren en directe, en rigorós directe. No ho havia dit, i cal remarcar-ho, perquè va ser això el que va fer que el que veiéssim ahir no fos una adaptació casual, si no una adaptació en lluna menor. L’actor que feia de Tolouse Lautrec – l’Arnau de qui hem parlat abans – va ser, de lluny, el millor de tota la funció. Té el noi una veu prodigiosa, que sap col·locar com només les persones dedicades al cant saben fer-ho, i unes maneres dalt de l’escenari que ja les voldrien molts actors professionals. Quan ell sortia, ni que fos per fer de cor en les escenes amoroses, semblava que no hi hagués ningú més en escena. En Harold Zidler li anava darrere. Apunta maneres, el noi, la llàstima és que ningú fos capaç de canviar la tessitura de les seves peces, perquè ens trobem davant d’un baríton amb fusta, però que alhora de fer de baix no rendeix com s’esperaria. La resta d’actors secundaris complien a la perfecció amb el seu paper, excepte unes coristes que van sortir en la primera presentació del Moulin, quan se’ns mostren els plaers del local, i que, la veritat, destrossaven allò que cantaven. I és que no només de bones intencions viu l’actor. Encara que sigui amateur. Els protagonistes... ah, els protagonistes, això ja és una altra història...

Satine té un encant especial pel paper, un cos que acompanya molt bé la caracterització, però li falta la picardia que dóna l’experiència, i en els moments en què s’havia de posar els homes a la butxaca – els actor, no el públic – semblava no treballar-s’ho prou. La seva veu, dolça, potent, adequada al personatge i les cançons, semblava molt còmode en tots els tons, però no estava preparada per aquests contrastos a què la sotmet la partitura: passar del greu a l’agut més esplendorós o cantar només un parell de notes per emmudir de sobte o parlar pels descosits. Això sí, el seu plor és impressionant, n’he vist pocs tant sincers en els meus anys d’espectador teatral. De tant en tant, però, un imperdonable gall ens recordava que no estàvem, ni de bon tros, més enllà de la terra.

El cas de Christian va ser una mica diferent. Com a actor se’l veu massa dubitatiu, i això potencia innecessàriament la part de cagadubtes del seu personatge. La seva veu, molt similar a la d’Ewan Mcgregor, rarament es trobava al seu lloc de tal manera que cantava excel·lentment els tons mitjos però fallava completament els aguts. I, com a la seva companya, el fet de cantar plenament de coll, aquesta setmana els passarà factura. Uns anys a l’Orfeó Català o a una coral de solvència els haurien donat la preparació adequada per a un paper fet a mida per ells però que a vegades els venia massa gran.

L’obra, però, té uns balls magnífics, una música superba, i un cor envejable, al qual recomanaria d’aprofitar realment tota la platea: si voleu envair el pati de butaques, feu-ho, però no us quedeu a mitges, queda fatal per a qui ho veu des de l’ultima filera. Menció especial pels músics, que dotaven el local d’un ambient immillorable, i per als maquilladors, decoradors i responsables del vestuari. Mereixen tot el meu respecte, així com els coreògrafs i la resta de l’equip, excepte als de so, a qui he de baixar la nota perquè ens ho van fer passar molt malament. Si tothom – fins i tot qui no cantava – hagués dut petaca, l’obra hauria estat un 9 a la meva llibreta.

Li posarem un 8, que no és poc, que augmento de nou a 9 per la companyia que portava i per la recomanació de la meva amiga Neus Tresents, a qui ja he felicitat per l’obra.

Recomano a tothom qui en tingui l’oportunitat, que s’acosti al carrer de Sant Quintí, per damunt de Còrsega, per mirar de trobar entrades per divendres i dissabte que ve, l’obra s’ho mereix. Us farà gaudir passant una molt bona estona. Els defectes...ja els poliran les properes vegades. Això sí, aquesta obra mereix gaudir de millors condicions de representació i sobre tot, de més representacions, és una obra d’aquelles que, més treballada, pot acabar guanyant concursos.

És per això que, de moment, no m’atreveixo a fer-ne una versió en sol major, perquè, de fet, no són millor les adaptacions en lluna major?


______________________________________________________________________


A las diez de la noche, en el Casal Calassanç, no cabía ni una aguja. Es un casal curioso, que tiene una biblioteca con el horario más reducido que he visto nunca – martes y jueves de 17’45 a 19’30 – y un teatro pequeño, que se llena en seguida y con una sonoridad que sólo da para algún acto en que no sea necesario el oído de los assistentes. Allí es donde mi amiga Neus me havia insistido para que fuera a ver la adaptación teatral de la película Moulin Rouge de Baz Luhrmann. Moulin Rouge, el musical, no es muy diferente de la película que se pudo ver en los cines. El texto, traducido por un tal Arnau de quien hablaremos más adelante, es excelente, una adaptación magistral de una complicada película. Tiene mucho mérito traducir Moulin Rouge al catalán, pero aún tiene más ofrecer al público una versión tan magistral como la que ayer se pudo ver en el teatro.

Soy un despistado, y he perdido el papel en el que se reseñaban todos los actores. No citaré sus nombres por lo tanto, pero para el caso da igual, no pretendo ejercer de crítico, si no mojarme a fondo y explicar qué me aportó a mí Moluin Rouge, el musical: gozar de una buena compañía, por ejemplo, ya que venían conmigo mi querida Nieves y Karina, una amiga como pocas; disfrutar de una noche de maravilla en un lugar que, si he de ser sincero, no acompaña.

El Jove Calassanç teatre – Joven Calassanç teatro, para entendernos -, un grupo de tradición en el barrio que lleva años funcionando con más o menos acierto, decidió tirar, como dicen ellos mismos, la casa por la ventana, llevando a buen término una adaptación excelente del filme que protagonizaban Nicole Kidman y Ewan Mcgregor. Los que no visteis la obra no sabéis lo que os perdisteis. Hablaremos primero de los aciertos, sin contar el texto fueron muchos y muy variados. Conseguir un decorado como aquél con el presupuesto tan limitado que tiene este grupo teatral es casi un milagro, igual que poder hacer la obra con unos micrófonos de aquellos de petaca que usaban los cantantes para más audible su voz. La música, y la voz, eran en directo, en riguroso directo. No lo había dicho, y cabe remarcarlo, porque fue eso lo que hizo que lo que viéramos ayer no fuera una adaptación casual, si no una adaptación en luna menor. El actor que encarnaba a Tolouse Lautrec – el Arnau de quien hemos hablado antes – fue, de lejos, lo mejor de toda la función. Tiene el chico una voz prodigiosa, que sabe colocar como sólo las persones dedicadas al canto saben hacerlo, y unes maneras en el escenario que ya las querrían muchos actores profesionales. Cuando él salía, ni que fuera para hacer de coro en las escenas amorosas, parecía que no hubiera nadie más en escena. Harold Zidler le iba a la zaga. Apunta maneras, el chico, la lástima es que nadie fuera capaz de cambiar la tesitura de sus piezas, porque nos encontramos ante un barítono con madera, pero que a la hora de hacer de bajo no rinde como se esperaría. EL resto de los actores secundarios cumplían a la perfección con su papel, excepto unas coristas que salieron en la primera presentación del Moulin, cuando se nos muestran los placeres del local, y que, la verdad, destrozaban lo que cantaban. Y es que no sólo de buenas intenciones vive el actor. Aunque sea amateur. Los protagonistas... ah, los protagonistas, eso ya es una otra historia...

Satine tiene un encanto especial para el papel, un cuerpo que acompaña muy bien la caracterización, pero le falta la picardía que da la experiencia, y en los momentos en qué tenía que meterse los hombres al bolsillo – los actores, no el público – parecía no trabajarlo suficiente. Su voz, dulce, potente, adecuada al personaje y las canciones, parecía muy cómoda en todos los tonos, pero no estaba preparada para esos contrastes a que la sometía la partitura: pasar del grave al agudo más esplendoroso o cantar sólo un par de notas para enmudecer de golpe o hablar por los codos. Eso sí, su llanto es impresionante, he visto pocos tan sinceros en mis años de espectador teatral. De vez en cuando, no obstante, un imperdonable gallo nos recordaba que no estábamos, ni de lejos, más allá de la tierra.

El caso de Christian fue distinto. Como actor se le ve demasiado dubitativo, y eso potencia innecesariamente la parte dubitativa de su personaje. Su voz, muy similar a la de Ewan Mcgregor, raramente se hallaba en su sitio de tal manera que cantaba excelentemente los tonos medios pero fallaba completamente los agudos. Y, como a su compañera, el hecho de cantar plenamente de garganta, esta semana les pasará factura. Unos años en el Orfeó Català o en una coral de solvencia les habrían dado la preparación adecuada para a un papel hecho a medida para ellos pero que a veces les venía demasiado grande.

La obra, a pesar de ello, tiene unos bailes magníficos, una música soberbia y un coro envidiable, al que recomendaría aprovechar realmente toda la platea: si queréis invadir el patio de butacas, hacedlo, pero no os quedéis a medias, queda fatal para quien lo ve desde la última fila. Mención especial para los músicos, que dotaban el local de un ambiente inmejorable, y para los maquilladores, decoradores y responsables del vestuario. Merecen todo mi respeto, así como los coreógrafos y el resto del equipo, excepto los de sonido, a quien he de bajar la nota porque nos lo hicieron pasar muy mal. Si todos – incluso los que no cantaban – hubieran llevado petaca, la obra habría merecido un 9 en mi libreta.

Le pondremos un 8, que no es poco, que aumento de nuevo a 9 por la compañía que traía y por la recomendación de mi amiga Neus Tresents, a quien ya he felicitado por la obra.

Recomiendo a todo el que tenga la oportunidad, que se acerque a la calle de Sant Quintí, por encima de Còrsega, para mirar de encontrar entradas para el viernes y el sábado que viene, la obra lo merece. Os hará gozar pasando un muy buen rato. Los defectos...ya se pulirán las próximas veces. Eso sí, esta obra merece gozar de mejores condiciones de representación y sobre todo, de más representaciones, es una obra de esas que, más trabajada, puede acabar ganando concursos.

Es por eso que, de momento, no me atrevo a hacer de ella una versión en sol mayor, porque, de hecho, ¿no son mejores las adaptaciones en luna mayor?