dimecres, d’abril 20, 2005

Panzerkardinal

Ahir, a dos quarts de set de la tarda aproximadament, a la llibreria on treballo, se m'acostava un client per a preguntar-me qui era el nou Papa de l'església catòlica. Consternat, vaig respondre-li que al matí havia sortit encara fum negre per la xemeneia de la capella sixtina. No, no, em deia, insistint: Habemus Papam.
No m'ho podia creure. Habemus Papam. A un altre potser la notícia li hauria relliscat per una galta, o per ambdues. A mi no. Era un tema que m'importava, el de l'elecció d'un nou pontífice. Sóc creient, ja ho vaig dir un altre dia, i per a mi era important saber qui sortiria, però diuen que si no vols cafè te'n faran beure dues tasses i això és el que va succeir ahir a la tarda, quan una altra clienta emb digué: Habemus Ratzinger, i jo, encara més perplex del que m'havien deixat anteriorment, vaig preguntar a un cap que passava per allà: diuen que es Ratzinger? I el meu superior immediat em respon: efectivament, Ratzinger. Jo, que no m'ho creia, em vaig posar a riure d'una histèria que poc a poc es va anar fent contagiosa a mesura que tothom s'assabentava del tema del dia, i el meu cap seguia insistint: Sí, sí, Ratzinger. Em sentia com si m'acabéssin d'apunyalar per l'esquena, malgrat que ningú no ho ha fet mai. Em sentia traït, ultratjat, abandonat per aquells pels quals tantes coses he fet, per aquells a qui he donat tants anys de la meva vida. Ratzinger! Per Déu! Només una paraula em venia a la ment, una única i angoixant paraula:
______________________________Panzerkardinal____________________________
Així és com se l'anomena al seu país natal. Ratzinger és com aquells tancs de la segona guerra mundial que arrasaven amb tot el que trobaven davant seu, sense preocupar-se mai de què era allò que els impedia el pas. És un home per aqui les seves idees són les que mouen el món. És un home ambiciós, ple de desig pel poder. Fa uns anys va escriure un document conegut com a Secretari Iesu - em sembla que aquest n'era el títol, disculpeu-me si no és així - en què afirmava que no hi ha salvació fora de l'església catòlica; ha carregat contra la teologia de l'alliberament promoguda pel bisbe Casaldàliga, l'ex-prevere Leonardo Boff, el màrtir Monseñor Romero i l'incansable Jon Sobrino, sj., l'home que va desafiar els Estats Units arran de l'11-S; abomina del preservatiu, no contempla, no ja que els homosexuals siguin admesos al si de l'Església, sinó la seva existència. Això és el que ens ha tocat com a Papa. Com va dir ahir Pere Casaldàliga en una entrevista que se li va fer: Que Déu hi faci més que nosaltres. L'altra opció, la de Carlo Maria Martini o l'arquebisbe Madariaga, l'un jesuïta i l'altre salesià, que estan a favor de tot allò que singifica modernitat, que fins i tot - el primer - mantenen diàlegs amb Umberto Eco sobre l'ateïsme per tal d'acostar posicions o bé - el segon - gairabé no escriuen llibres perquè l'important per a ells és la lluita contra els poderosos i la pobresa a Hondures, quedava totalment descartada, això ja ho sabíem. Poster per això Martini va apostar amb força per Tettamanzi, potser.
Ratzinger, és, doncs, un Sant Pare que no convé, un Sant Pare que mata les aspiracions de tants creients que desitjem que tot aquest engranatge es mogui i es descentralitzi. Ratzinger, l'home que de jove era proper a la ideologia de Hans Küng, el jesuïta que va ser excomunicat de les universitats catòliques per negar-se a valorar com a fet positiu el nomenament de Joan Pau II com a Papa l'any 1978. L'home que a qüestionat la validesa del Credo tal com el perdica l'Església Catòlica. L'home que va veure com el seu company abandonava uns ideals de prosperitat i modernitat per aconseguir el que ara s'acava de produir: l'han anomenat Papa. Així ho explicita Küng a les seves fascinants memòries - que qualsevol dia llegiré, ben cert - intitulades Libertad Conquistada.
Ara no ens queda res més que resar i lluitar; escriure relats de ciència ficció; llegir llibres de fantasia; enamorar-nos; gaudir del sexe; canviar-nos de pis - quan Déu ho vulgui - i deixar-nos estimar encara que ens costi.
Habemus Papam. Que Déu hi faci més que nosaltres.
____________________________________________________________________
Ayer, a las seis y media de la tarde aproximadamente, en la librería donde trabajo, se me acercaba un cliente para preguntarme quién era el nuevo Papa de la Iglesia católica. Consternado, le respondí que por la mañana había salido aún fumata negra por la chimenea de la capilla sixtina. No, no, me decía, insistiendo: Habemus Papam.
No me lo podía creer. Habemus Papam. A otro quizá la noticia le habría resbalado por una mejilla, o por ambas. A mí no. Era un tema que me importaba, el de la elección de un nuevo pontífice. Soy creyente, ya lo dije otro día, y para mí era importante saber quién saldría, pero dicen que si no quieres café te darán a beber dos tazas, y eso es lo que sucedió ayer por la tarde, cuando otra clienta me dijo: Habemus Ratzinger, y yo, aún más perplejo de lo que me habían dejado anteriormente, pregunté a un jefe que pasaba por allí: ¿dicen que es Ratzinger? Y mi superior inmediato me respondió: efectivamente, Ratzinger. Yo, que no me lo creía, me puse a reír de una histeria que poco a poco se fue volviendo contagiosa a medida que la gente se enteraba del tema del día, i el mi jefe seguía insistintendo: Sí, sí, Ratzinger. Me sentía como si me acabaran de apuñalar por la espalda, a pesar de que nadie lo ha hecho nunca. Me sentía traicionado, ultrajado, abandonado por aquellos para quienes tantas cosas he hecho, por aquellos a quienes he dado tantos años de mi vida. ¡Ratzinger! ¡Por Dios! Sólo una palabra me venía a la mente, una única y angustiante palabra:

______________________________Panzerkardinal____________________________
Así es como se le llama en su país natal. Ratzinger es como aquellos tanques de la segunda guerra mundial que arrasaban con todo lo que encontraban a su paso, sin preocuparse nunca de qué era aquello que les impedía avanzar. Es un hombre para quien sus ideas son las que mueven el mundo. Es un hombre ambicioso, lleno de deseo por el poder. Hace unos años escribió un documento conocido como Secretari Iesu - me parece que este era el título, disculpadme si no es así - en el que afirmaba que no hay salvación fuera de la Iglesia católica; ha cargado contra la teología de la liberación promovida por el obispo Casaldàliga, el ex-cura Leonardo Boff, el mártir Monseñor Romero i el incansable Jon Sobrino, sj., el hombre que desafió a los Estados Unidos a raíz del 11-S; abomina del preservativo, no contempla, no ya que los homosexuales sean admitidos en el si de la Iglesia, si no su existencia. Eso es lo que nos ha tocado como Papa. Como djo ayer Pere Casaldàliga en una entrevista que se le hizo: Que Dios haga más que nosotros. La otra opción, la de Carlo Maria Martini o el arquebisbe Madariaga, un jesuita i el otro salesiano, que están a favor de todo aquello que singifique modernidad, que incluso - el primero - mantienen diálogos con Umberto Eco sobre el ateísmo para acercar posiciones o bien - el segundo – escriben pocos libros porque lo importante para a ellos es la lucha contra los poderosos y la pobreza en Honduras, quedaba totalmente descartada, eso ya lo sabíamos. Quizá por eso Martini apostó con fuerza por Tettamanzi, quizá.
Ratzinger, es, pues, un Santo Padre que no conviene, un Santo Padre que mata las aspiraciones de tantos creyentes que deseamos que todo este engranaje se mueva y se descentralice. Ratzinger, el hombre que de joven era próximo a la ideología de Hans Küng, el jesuita que fue excomunicado de las universidades católicas por negarse a valorar como positivo el nombramiento de Joan Pablo II como Papa el año 1978. EL hombre que a cuestionado la validez del Credo tal y como lo predica la Iglesia Católica. EL hombre que vio como su compañero abandonaba unos ideales de prosperidad y modernidad para conseguir lo que ahora se acaba de producir: lo han nombrado Papa. Así lo explicita Küng en sus fascinantes memorias - que cualquier día leeré, ciertamente - intituladas Libertad Conquistada.
Ahora no nos queda otra que rezar y luchar; escribir relatos de ciencia ficción; leer libros de fantasía; enamorarnos; gozar del sexo; cambiarnos de piso - cuando Dios quiera - y dejarnos querer aunque nos cueste.
Habemus Papam. Que Dios haga más que nosotros.

2 comentaris:

  1. Bien. Pues no se que comentar. La verdad es que fumata bianca o no, a mi se me resbala quien dirige la iglesia... es un negocio en el que hace años deje de creer y junto con ella la figura del papa.
    Asñi que tienen papa nuevo. Un ex militante de las juventudes nazis segun escuche... la verdad que muy por encima porque ni siquiera puse muha atencion a la noticia. Que es un hombre viejo, que tiene parkinson, que es un papa de transicion, que la tradicion dice que tiene que haber un sumo pontifice tradicionalista... Benedicto XVI? algo asi no? bueno... a ver que pasa con la iglesia...
    Mejor comentaría tu relato. Pero no es esta la fecha ni el sitio.
    saludos

    ResponElimina
  2. La elección del Papa me pilló un poco fuera de sitio. Basicamente, estaba pendiente de la noticia pero no dándole la importancia que para mí, como para otros tiene.
    Fue una sensación rara, llevar todo el día haciendo un trabajo en casa con unas amigas (ya estaba muy quemada) y, de repente, recibir una llamada diciendomelo.
    No se, ya desde hace tiempo, me parece q eso no va conmigo...pero no se...
    Un beso. Solena

    ResponElimina